Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
L'etnisme de Francés Fontan
14/09/2015 Dídac López
Dídac López, membre de la CUP d'Esplugues de Llobregat Dídac López, membre de la CUP d'Esplugues de Llobregat

Per Dídac López, membre de la CUP d’Esplugues de Llobregat

Ara que s'acosten novament comicis electorals, en aquest cas al Parlament autonòmic del Parc de la Ciutadella, es repeteixen penjaments sectaris de tota mena entre els incondicionals de les diferents candidatures. Entre el catàleg de bestieses habituals hi ha l'ús de l'adjectiu "ètnic" i dels seus derivats com a insult, amb les habituals respostes de renúncia absoluta al "nacionalisme ètnic" per part dels insultats. Hom ha arribat a repassar els cognoms dels candidats de la llista de "Junts Pel Sí" per jutjar la seva composició "ètnica", mentre que els seguidors de la llista acusaven els analistes antroponímics d'ésser precisament ells els "etnicistes".

Amb el terme "ètnia" passa una mica el que passa amb el terme "tribu". El terme grec "ἔθνος" indicava originàriament un qualsevol grup de persones, amb ús especialment indicat per a les bandes de pastors/caçadors/guerrers. El terme llatí "tribus" té un origen potser més concret, en assenyalar, segons ens diu M. Terenci Varró, la divisió tripartita dels romans entre Ramnenses (llatins), Titienses (sabins) i Luceres (etruscs). Així, mentre "ethnos" es fa servir també per a ramats, "tribu" s'utilitza per a les subdivisions dins d'un mateix poble. Finalment, ethnos servirà per grups socials (castes, classes o estaments) o grans agrupacions humanes definides per la comunitat de llinatge, territori o llengua. És en aquest sentit que fa servir l'arrel "etn-" en termes com "ètnic", "etnologia", etc. Els romans aplicaren el terme "tribu" també als altres pobles. En el llenguatge de l'imperialisme europeu dels segles XIX i XX, "ètnies" i "tribus" han estat designacions utilitzades damunt dels pobles colonitzats, i és això bàsicament el que explica el contingut despectiu de termes com "tribal" o "ètnic". La sacralització del concepte "estat-nació" s'acompanya de la sublimació d'unes "identitats" (relacions socials) per damunt d'unes altres, i són els altres els que passen a la categoria de "tribal" o "ètnic".

Donat aquest context, no sembla gaire assenyada la tria que va fer Francés Fontan, fundador del Partit Nacionalista Occitan (PNO) el 1959, de batejar el seu ideari amb el nom de etnisme (per exemple, en el volum titulat "Ethnisme", de 1961). En parlar d'ètnia, hom gairebé pensa automàticament en un grup essencialista de pertinença patrilinial. Certament, el patriarcat, a través dels usos patrilinials i patrilocals, mena a aquesta conformació en moltes societats. Però els grups ètnics o etnicitats són, sobretot, agrupacions definides socialment, indestriables d'una autoidentificació/al•loidentificació, i referides a uns trets comuns de llinatge (real o imaginat) i/o de cultura (llengua, religió, etc.).

L'etnisme, així d'entrada, ens produeix una altra inquietud. Particularment, des de "l'anunciació del Nou Ordre Mundial", en el 1989, l'acadèmia nord-americana ha segregat una explicació "etnista" de tota conflicitivitat social existent. En els resums que fa el "World Factbook", de la CIA, sobre cada estat del planeta, hi ha una atenció especial per a les agrupacions etnolingüistes i etnoreligioses. Al capdavall, la teoria de Samuel P. Huntington sobre "el xoc de civilitzacions" indica que, després de la Guerra Freda, són les identitats culturals i religioses les que constituiran la primera font de conflicte en el món. Quan els responsables del "gendarme mundial" assimilen una teoria, també alhora la practiquen. L'afuament dramàtic dels conflictes "sectaris" (és a dir, etnoreligiosos) o "tribals" (és a dir, etnolingüístics) a l'Àsia sud-occidental és indestriable del joc d'aliances que els Estats Units i els seus aliats han fet. Anem, però, amb cura amb els reduccionismes típics d'una certa esquerra dogmàtica, per a la qual aquests conflictes no són més que manipulacions imperialistes/burgeses. El parany on sempre és fàcil caure és en l'assumpció de la naturalitat de la pròpia identitat, que sempre s'acompanya de l'assumpció de l'artificialitat de les identitats alienes: en això consisteix justament l'etnocentrisme.

Francés Fontan tenia trenta anys en el 1959. Havia nascut a París el 7 de febrer del 1929, fill d'una família procedent de Ròcafort de Garona (Agenés). Per línia materna, descendia de l'aristocràcia aquitana. El seu pare era empleat d'una companyia ferroviària, que en 1938, s'integraria, com les altres, en l'SNCF. La família era de conviccions monàrquiques. Ell mateix, a 16 anys, ingressà el "Mouvement Socialiste Monarchiste" (MSM), amb el qual Jean Marc Bourquin cercava de promoure una alternativa a la dreta reialista i a l'esquerra republicana, socialista i comunista. L'MSM no durà més que un any i mig, i Fontan s'acostà a grups anarquistes i trotsquistes. A través de Pèire Bec, s'interessà en el moviment cultural occitanista. A Niçà es mogué a l'entorn del Partit Comunista Francès i, després del 1956, de l'esquerra que hi havia quedat desencisada arran de la invasió soviètica d'Hongria.

Fontan s'establí a Fraisse (Val Varacha), a l'Occitània sota administració italiana, eludint així la justícia francesa, que el perseguia per l'assistència que el PNO féu a l'FLN algerià. Allà s'hi va morir el 1979, a 50 anys.

Arran de la mort de Fontan, el marmessor de l'etnisme fou Ben Vautier, col•laborador seu ja en l'època niçarda de la fundació del PNO. Vautier i Jean-Louis Veyrac han provat de bastir una Internacional Etnista (http://www.ben-vautier.com/ethnisme/). En la línia de Fontan, entenen l'etnisme com la "teoria geopolítica per resoldre els conflictes ètnics en el món i defensar el dret de tots els pobles a disposar del llur destí". L'etnisme parteix d'una perspectiva primordialista de la nació/ètnia, en el sentit que els fenòmens ètnics poden ser detectats en les diferents èpoques històriques. Ara bé, no és pas la seva una visió essencialista, ja que les ètniques poden aparèixer, mantindre's o desaparèixer, bé per assimilació a una altra, o per segmentació en diferents ètniques filles. Fontan remarcava que en les regions del món amb un poblament més dens i estable, les ètnies tendeixen, però, a estabilitzar-se. Potser per això mateix Fontan defensa que en aquest context "l'únic criteri utilitzable pràcticament per determinar quan i fins a on hi ha ha nació és el de la llengua indígena".

Fontan, doncs, s'aparta de les teories modernistes que conceben les nacions com un producte del capitalisme. Amb aquesta idea, les classes socials, producte de la divisió del treball en un determinat mode de producció, es formen dins de certes nacions. Ara bé, les mateixes nacions, en la seva evolució històrica, es desenvolupen en un determinat context de classes socials. Alhora, l'estructura i l'organització internes de l'ètnia, així com les seves relacions exteriors, depenen estretament de la seva estructura de classes i de les formes polítiques que se'n deriven. Aquesta és la resposta que ofereix Fontan a la suposada dicotomia de "nació o classe?".

L'internacionalisme de Fontan es contraposa no tan sols a les doctrines imperialistes sinó també a les doctrines cosmopolites. Per Fontan, "el cosmopolitisme no és més que un núvol de fum ideològic que emmascara pràctiques imperialistes", ja que el cosmopolita, si mai arriba a prendre el poder enlloc, "practica una política imperialista en profit de la nació en la qual ha pres el poder". Un exemple d'això el constitueixen les religions cristiana i musulmana, que malgrat el seu caràcter cosmopolita, han fet servei a objectius imperialistes de la nació que se les ha fetes seves.

L'etnisme de Fontan és, doncs, sobretot una proposta internacionalista, contraposada pràcticament a l'imperialisme i al cosmopolitisme. L'etnisme reconeix "la profunditat, la realitat, la permanència dels fets nacionals, i es pronuncia per la independència i la unitat de cada nació en el món, i la col•laboració màxima entre nacions independents". Ara bé, allò que explica els conflictes nacionals no són pas conflictes d'identitat, sinó que "l'imperialisme d'una nació envers una altra és una conseqüència de contradiccions econòmiques". Fins que aquestes contradiccions no hagin estat superades en un horitzó de societat sense classes i sense estats (que Fontan, en el 1961, ja veia com un període "malauradament massa llunyà"), l'etnisme ofereix eines de lluita en l'interior de cada nació i la defensa d'un neutralisme actiu en la política internacionalista.

La concepció d'alliberament nacional de Fontan s'allunya nítidament de la fórmula abstracta que sovint s'aplica a la independència nacional:

"Perquè hom pugui dir-se realment nacionalista, cal que hom accepti totes les conseqüències econòmiques i socialistes del nacionals. A la pràctica, hom no és pas nacionalista en la nostra època si no se n'adona pas que la independència nacional exigeix una estructura socialista."
Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid