Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Elliot Paul a Santa Eulària des Riu (1931-1936)
25/11/2013 Dídac López
Dídac López, membre de la CUP d'Esplugues de Llobregat Dídac López, membre de la CUP d'Esplugues de Llobregat

Per Dídac López, membre de la CUP d’Esplugues de Llobregat

Fa 75 anys, arribades les tropes franquistes a les Terres del Sénia (abril del 1938) i conclosa la Batalla de l'Ebre (18 de novembre del 1938), la guerra del 36 entrava en la fase final. El territori controlat per la República Espanyola quedava separat en la zona del Principat (que cauria en el gener del 1939) i la "zona centre-sud" (capturada el març del 1939). L'interès internacional per la "guerra d'Espanya" havia caigut força, tota vegada que era en l'Europa central-oriental en la que topaven amb tota claredat les grans potències. No obstant, mesos abans, aquesta guerra havia generat una profusió de cròniques i d'anàlisi, fonamentalment en forma d'articles però també en forma de llibres. Richard Rees, editor de la revista literària "The Adelphi", ell mateix conductor d'ambulàncies a Catalunya durant la contesa,  repassava aquesta literatura i enumerava "els únics llibres sobre Espanya dels quals es pot dir que han estat escrits per persones amb ments lliures (és a dir, fonamentalment honestes, encara que sovint errades". La llista de Rees es reduïa a tres: "Homage to Catalonia", de George Orwell (publicat a Londres per Secker and Warburg l'abril del 1938), "Les Grands Cimetières sous la Lune" (publicat a París per Plon el 1938) i "Life and Death of a Spanish Town" (publicat a Nova York, per Random House, el 1937). Dels tres el primer relatava les contradiccions entre el bàndol antifeixista en el Front d'Aragó i en la reraguarda barcelonina i el segon relatava el terror feixista a Mallorca. El tercer llibre era, en paraules de l'autor, "un pagament del deute contret" amb els seus amics i veïns de Santa Eulàlia que, com la resta de l'illa d'Eivissa, havia passat a mans del bàndol franquista de manera definitiva el 20 de setembre del 1936.

Elliot Paul tenia ja 40 anys quan arribà per primera vegada a Eivissa, en el 1931. Havia nascut a Linden (Malden, Massachusetts), el 10 de febrer del 1891. Després de graduar-se a la Malden High School treballà un temps a l'oest en projectes governamentals d'enginyeria, però a partir del 1914 començà a fer de periodista, cobrint a Boston l'activitat legislativa i governamental. Com molts altres joves nord-americans, moguts per un esperit democràtic, s'enrolaren en l'exèrcit quan els Estats Units entraren en la guerra europea, en lluita contra els Imperis Centrals (abril del 1917). Serví en unitats de comunicacions i fou present en la batalla de Saint-Mihiel (12-15 de setembre del 1918) i en l'ofensiva del Meuse-Argonne que, a partir del 26 de setembre del 1918, seria decisiva en la victòria aliada (armistici de l'11 de novembre). De retorn a casa, reprengué l'activitat periodística, i publicà tres llibres, "Indelible" (1922), "Impromptu" (1923) i "Imperturbe" (1924), que fan prou referència a l'experiència bèl·lica com perquè Paul hagi estat classificat entre els autors de l'anomenada "generació perduda". L'etiqueta s'hi arrapa encara més si diem que, en el 1925, Paul creuà de nou l'Atlàntic per instal·lar-se a Montparnasse. Paul treballà per a l'edició parisenca del Chicago Tribune i pel Paris Herald. Fou coeditor de la revista literària avantguardista "transition", fundada el 1927 pel matrimoni Eugene i Maria Jolas, i en la qual col·laboraren, entre d'altres, Samuel Beckett, Franz Kafka, Gertrude Stein, Dylan Thomas o James Joyce. Casat i divorciat cinc vegades, i amb una vida de pujades i baixades emocionals, Paul compleix el clixé. A París publica tres llibres més: "Low Run Tide and Lava Rock" (1929), "The Amazon" (1930) i "The Governor of Massachussetts" (1930).

Amb quaranta anys, una crisi nerviosa interromp sobtadament l'estada de Paul a París. Fuig a Madrid primer i, com si cerqués les antípodes del cosmopolitisme de Montparnasse, s'instal·la en Santa Eulàlia. Paul, de vegades, s'hi deixa dur per "l'orientalisme" i veu en les formes tradicionals eivissenques una continuïtat de sis mil anys (la "primera part" de "Life and death" du per subtítol cronològic "Del 4000 a.C. al 1936 d.C). D'altres vegades, Paul diu que "el poble s'assemblava molt a qualsevol localitat del litoral nord-americà". A través de la llengua i de la música, Paul s'integra en la vida de Santa Eulàlia. Encara que Paul diu que els joves eivissencs no solen deixar l'illa per cercar fortuna en un altre lloc, el cert és que els vincles entre els diferents pobles de l'illa havien crescut, i que molts dels seus veïns havien nascut o viscut o tenien parents bé a Mallorca, a Barcelona, a València, a Algèria o més lluny encara.

Mentre Elliot Paul ja és conegut per bona part dels seus veïns com Xumeu, a París hom n'ignora el parador, fins el punt que Gertrude Stein a "The Autobiography of Alice B. Toklas" (1933) comenta la seva desaparició. Paul, doncs, viu des de Santa Eulàlia les transformacions engegades per la Segona República. A banda del contacte estret amb els naturals del país, Paul també es relaciona amb la petita però activa comunitat de foranis, entre els quals hi ha artistes, com el pintors Laureà Barrau, Rigobert Soler o Derek Rogers.

Eventualment, Paul retornà als Estats Units i s'hi casà. Però la intenció és mantenir els vincles amb Santa Eulària i és per això que programa, per a l'estiu del 36, una llarga estada amb la seva dona, el fill d'ella, llavors de cinc anys, i el gos de la parella, un bòxer dit Moritz. Desembarcats a França, passen per París i, el diumenge 12 de juliol, per la nit, emprenen el viatge per tren fins a Barcelona. En cap moment tenien sensació de perill. És simptomàtic que Dirk Glenn, col·laborador del Herald Tribune, i bon coneixedor de les intimitats polítiques de la República Espanyola, s'hagués compromès amb Paul per unir-s'hi a unes vacances eivissenques en qüestió d'una setmana. Fos com fos, el patiment dels Paul es reduí a la calor de juliol i a la molèstia del transbordament ferroviari de Portbou. A Barcelona, s'allotjaren a l'Hotel de la Marina, i per bé que no hi feren nit, tampoc no van veure cap signe d'alarma. Ni el van veure tampoc en el viatge a bord del "Ciudad de Barcelona", amb el qual arribaven el dimarts 14 al port d'Eivissa. Sense més problemes, s'instal·laren a Can Pedro Es Mallorquí, en el carrer major de Santa Eulària.

Paul no trobà cap indici de cap cosa fins el dissabte 18 a la nit, en els rostres de preocupació del personal de l'Hotel Royalty per les notícies que arribaven des de la Península per via radiofònica. El diumenge per la nit va saber, per part de Pep Torres, trompeta a la banda municipal d'Eivissa, que a la capital insular la Guàrdia Civil havia fet tancar la Casa del Poble (el casal socialista) i que voluntaris feixistes hi havien fet una desfilada. L'endemà, dia 20, el comandant Mestres declarava la llei marcial a les Pitiüses, assumia els poders de les autoritats civils, i prohibia als treballadors de fer vaga, reunions o d'abstindre's de realitzar la feina habitual. Encara la nit del dilluns, la gent de l'Hotel de Cosmi tranquil·litzava els Paul. L'endemà dimarts 21 ja no arribà el "Ciudad de Barcelona" al port d'Eivissa, en el viatge que havia reservat el matrimoni Glenn. Pep des Horts comparava aquell dimarts la situació d'Eivissa a la de l'illa de Pitcairn, "però ara que hi penso, ells ja tenen servei regular de correus". La polarització social i política marcà aquells dies, per bé que el comandant Mestres intentà interferir el mínim tot esperant la suposadament imminent caiguda de Madrid. Que el colp militar no hagués triomfat plenament deixava la situació d'Eivissa en suspens. Però també hi havia la sensació que el govern republicà havia abandonat Eivissa, si més no fins que el dimecres 29 un avió deixà caure uns manifestos, signats pel sergent Joan Torres, en el que es comminava a la guarnició d'Eivissa a retre's i s'advertia a la població civil d'evacuar la vila en el cas que Mestres no hi accedís. El 4 d'agost, Paul refusà d'embarcar-se en un destructor britànic que havia arribat a l'illa per evacuar la població estrangera ("Eivissa és un poc la meva terra", digué Paul). El 5 d'agost, l'aviació republicana llençà diaris en els que podien llegir informacions sobre l'expedició d'Alberto Bayo, destinada a alliberar Mallorca i les Pitiüses (a Menorca la revolta facciosa havia estat vençuda el 19 de juliol). Aquestes informacions provocaren agitació a Sant Carles de Peralta. Garrapinyada, propietari de la botiga "Tot Barat" de Santa Eulària, encapçalava ja una partida de partisans eivissencs, mentre que els feixistes es disposaven també al combat.

El 7 d'agost sortia de València una expedició encapçalada per Manuel Uribarri que l'endemà prenia Formentera. L'expedició de Bayo arribà el 8 d'agost a les Pitiüses, i les dues columnes desembarcaren a Eivissa. Paul relata el seu encontre amb Bayo quan aquest entrà a Santa Eulària. La rendició de Mestres suposà el retorn de tot Eivissa al control republicà. El dilluns 10 d'agost, els milicians, barcelonins, valencians o eivissencs, començaren a fer-se sentir. El dimarts 11, fins i tot circulava l'anunci de la incorporació de l'illa al "nou Estat Lliure Català", mentre a Eivissa el Comitè Antifeixista desplegava, entre d'altres banderes, una senyera valenciana cedida pel Partit Valencianista d'Esquerra. Els desacords entre Uribarri i Bayo feren que el primer tornés cap a València el 13. A Santa Eulària, els milicians barcelonins substituïren als valencians. El mateix Bayo també era conscient que els 4000 milicians eren una càrrega per a l'illa i que, tan bon punt arribessin subministraments de Barcelona i de València, caldria partir en direcció a Mallorca (encara sota control dels militars sublevats). Paul resum els sentiments del moment: "A Eivissa, que gairebé sempre havia estat al corrent de la història i de l'evolució social, que havia descansat tranquil·lament en un recés protegit des de l'expulsió dels moros feia set-cents anys, el 8 i el 9 d'agost la col·locaren en el corrent rapidíssim de la modernitat".

El llibre de Paul és un testimoni de les setmanes de control milicià de les Pitiüses, situació que no anava pas a durar. Paul se n'adonà llegint un article de "La Vanguardia", que es feia ressò de la desaprovació d'Indalecio Prieto envers "l'expedició valenciana i catalana a les Illes Balears", perquè "les tropes disponibles s'havien de concentrar en la defensa de Madrid". Fou Erica Braussen, una comunista alemanya exiliada a Eivissa, la que aconsellà els Paul d'abandonar l'illa. El diumenge 13 de setembre, un bombardeig feixista al port d'Eivissa matà 55 persones, dels quals 42 eren dones o criatures de menys de 10 anys. El bombardeig desfermà la represàlia dels anarquistes contra els feixistes presos. Abel Matutes, el propietari més important de l'illa, fou afusellat. El dilluns 14 una bandera blanca onejava en la fortalesa d'Eivissa, i els milicians començaren l'evacuació. Un destructor alemany havia arribat al port d'Eivissa. Els Paul hi trameteren un missatge escrit per Braussen i, juntament amb ella (a la que feren passar per institutriu del nen) s'embarcaren i hi foren transportats a territori francès el 15 de setembre.

Paul, que en les darreres setmanes s'havia implicat materialment i emocionalment amb el bàndol republicà, s'escandalitzà amb el tractament que la premsa francesa donava a les informacions sobre la guerra d'Espanya. En diaris del sud de França, per exemple, es publicà que el 16 de setembre tropes italianes havien desembarcat a Eivissa i establert una nova administració feixista. A París, en canvi, amb prou feines es deia res de la caiguda definitiva de Mallorca i les Pitiüses en mans del feixisme, i ni tan sols es tenia present el perill d'expansionisme italià que això comportava. Periodista durant molts anys, a Paul li colpí el cas de Louis Delapré, que cobria la guerra des de Madrid, on es va morir en ser tombat l'avió en el que viatjava. Després de mort, la vídua de Delapré lliurà a l'Humanité els textos originals dels despatxos de Delapré, que demostraven com el Paris Soir, per al qual treballava, havia silenciat i distorsionat les comunicacions de Delapré. Paul trià aquesta frase de Delapré per encapçalar el seu llibre sobre Santa Eulària: "Crist va dir: 'Pare, perdoneu-los, perquè no saben què fan'. En aquest cas, no seran perdonats perquè sabien molt bé què feien". Paul dedicà els mesos següents a plasmar el seu testimoni en un llibre, alhora que cercava que se n'havia fet dels seus amics. Però molt poca cosa en va poder saber. A final de maig, quan ja era a punt de concloure el llibre va poder llegir a les notícies que l'aviació republicana havia bombardejat el cuirassat alemany Deutschland, ancorat en el port d'Eivissa.

Paul dividí l'obra en dues parts. La primera havia d'exposar temàticament les realitats viscudes a Santa Eulària (1.- albada i llum de lluna; 2.- peix i pescadors; 3.- l'autobús matinal; 4.- botigues i botiguers; 5.- l'església; 6.- Cosmi i Punta Arabí; 7.- masos i pagesos; 8.- un grup del carrer major; 9.- el carreró; 10.- el funcionariat; 11.- les jeunes filles en fleur; 12.- la guàrdia civil; 13.- comunistes, feixistes i els altres). La segona part ordenava cronològicament els dos mesos de la darrera estada de Paul a Eivissa (14.- el vaixell de Barcelona; 15.- un avió; 16.- el manifest; 17.- la flota; 18.- la caça d'homes; 19.- el bombardeig; 20.- victòria; 21.- la internacional; 22.- déu fotut; 23.- la lluita final; 24.- Manyo; 25.- ombres de voltors). Per consell de l'editor, va fer un índex inicial de "els homes i les dones de Santa Eulària", agrupats en "els pescadors i les seves famílies", "propietaris i empleats d'hotels i cafès", "botiguers", "artesans i tècnics", "els capellans", "funcionaris i guàrdies", "pagesos i terratinents", "el banquer" (apartat únic dedicat a Abel Matutes), "artistes", "dones i noies joves" ("esperances convertides en cendres, una terra mort sota els peus, i l'ombra dels voltors planejant-hi al damunt), "oficials de l'exèrcit i milicians". També va incloure un croquis de la vila nova de Santa Eulària, de l'església i un pla general del terme municipal.

Paul arrenca el llibre amb una apel·lació al poble americà: "Hi ha tanta revolució i tanta lluita de classes en tot el món que estic convençut que interessarà als meus compatriotes saber com afecten a un poble pacífic la conquesta feixista, la invasió comunista i anarquista i la guerra més cruenta registrada fins a la data". Missatge polític constant és recordar al lector nord-americà que els ideals que mouen als republicans (comunistes i anarquistes inclosos) són, si més no en les reivindicacions socials més immediates, els mateixos que es deriven de la revolució i de la democràcia americanes.

L'esforç per fer "Life and Death of a Spanish Town" restaurà alhora la producció literària de Paul. En el 1938 publicà "Concert Pitch", i en el 1939 "The Stars and Stripes Forever" i "The Mysterious Mickey Finn". En el 1940 eren quatre els llibres publicats, un d'ells signat com a Brett Rutledge. La guerra ja s'havia estès a Europa, mentre a Eivissa, des del setembre del 1936 regnava la pau del cementiri. Casat amb Nancy Dolan McMahon, va tindre el seu primer i únic fill, Leslie Elliot Paul. A través de la novel·la negra, començà a treballar en guions cinematogràfics, començant per "A Woman's Face" (1941). En el 1942 va escriure "With a Hays Nonny Nonny", on fa befa del codi Hays sotmeten històries bíbliques a les exigències moralistes autoimposades pels grans estudis cinematogràfics des del 1930. I si a Santa Eulària, Xumeu s'havia guanyat la vida com a músic, també a Los Angeles ho va fer, encara que visqués bàsicament dels guions i de les novel·les. Malalt, fou ingressat en l'Hospital de Veterans de Providence (Rhode Island), on es va morir el 7 d'abril del 1958.

En els últims anys, "Life and Death of a Spanish Town" ha estat rescatat relativament de l'oblit. Ja en 1971, Greenwood Press en va fer una edició. En el 1991, Arnold Goldman va publicar-ne un article al Journal of American Studies, titulat "The Town That Did Not Die". Com diu l'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera, Life and Death "és tal vegada l'obra literària sobre l'illa de major èxit entre les escrites en anglès, però per raons principalment polítiques no s'havia publicat fins fa molt poc en castellà, per la qual cosa el seu contengut era pràcticament desconegut a les Pitiüses". Efectivament, no és fins el 2005, quan Gadir Editorial S.L., que adquirit els drets a Leslie Paul, publicà una traducció del llibre al castellà feta per Pilar de la Peña Minguell, que alhora permetia subsanar el fet que "en les edicions en anglès de l'obra, les transcripcions dels noms de persones i de llocs són sovint incorrectes, i també les d'algunes expressions locals". Arran d'aquesta edició, l'obra ha estat promoguda a Eivissa (per exemple, la web ibiza-hotels.com conté l'article de Goldman com a reclam per visitar Santa Eulària: http://www.ibiza-hotels.com/santaeulalia/goldman.php).

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid