Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
L’accelerador

Proposta de tribuna. Xut a pals

11/01/2016 Adam Majó

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, o el protaveu de catalunya Sí Que Es Pot, en Lluís Rabell, no són independentistes, crec, però el 9 de Novembre del 2014 van votar Sí i Sí, van votar a favor de la independència. L’Antonio Baños, el cap de llista de la CUP a les eleccions del passat 27 de setembre, ha explicat més d’una vegada que ell ha arribat a l’independentisme fa relativament poc, que no fa tant encara veia amb bons ulls una Espanya més o menys federal. Igual que l’antropòleg i comunista Manuel Delgado, proper en altres temps a plantejaments  forobabelians i  actualment convençut que és la República Catalana el què ens permetrà avançar, més o menys depressa, cap a la derrota del capitalisme. Com ells, milers i milers d’homes i dones d’esquerres provinents de totes les tradicions, des de l’anarquisme fins als marxismes diversos, passant per socialdemocràcies i ecologismes, han arribat a la conclusió que, ara i aquí, la independència és la revolució possible i necessària.

L’independentisme, això que anomenem Procés, necessita seguir engruixint la majoria social que ja ara representa i li cal fer-ho en totes direccions, però sobretot on hi ha el gruix de la població, entre les classes populars, entre la gent treballadora. Per fer-ho cal ajustar el relat, els lideratges i els aspectes simbòlics, sí, però cal, sobretot, pitjar l’accelerador, avançar i depressa. Perquè és precisament quan avancem cap a la disjuntiva, quan eliminem l’espai de l’ambigüitat, quan contraposem les dues úniques opcions realment possibles (República Catalana o Regne d’Espanya), quan més gent acaba decantant-se per l’opció independentista. Com van fer l’Ada, el Lluís, l’Antonio o el Manuel. I és que per molt que sapiguem que a la independència hi arribarem al costat d’una part del centre-dreta d’aquest país, d’una part de la burgesia (i perdoneu l’anacronisme), sabem també que a l’altra banda, a la banda del No, hi ha totes les forces contra les que la gent d’esquerres ha lluitat els darrers dos-cents anys: l’exèrcit espanyol,  la monarquia borbònica, la gran banca, el pitjor de la jerarquia eclesiàstica, l’oligarquia més retrògrada, la premsa cavernària… Sabem, en definitiva, que aquest país és molt més d’esquerres i modern que l’actual marc legal i polític i que substituint-lo per un de propi i nou segur que passarem, de cop, una pila de pantalles. Quantes? Ja ho veurem, dependrà de la correlació de forces i de la implicació de cadascun dels actors polítics i socials d’el país.

Parlant de pantalles, ara que per fi hem passat la de la investidura, ara que tots ens hem deixat els dits al twitter, ara és quan ve la feina de debò. Perquè els 72 diputats i diputades que han de girar el timó cap a la Republica Catalana necessitaran de centenars de milers de remers disposats a mullar-se fins a quadar xops si és necessari. I és que em temo que en la següent i definitiva fase de la lluita no n’hi haurà prou amb impulsar trending topics ni anar a passar el dia a Barcelona.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid