Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La vacuna del 87
07/12/2015 Adam Majó

Per Adam Majó Garriga, militant de la CUP de Berga

Vaig ingressar a l’MDT (el Moviment de Defensa de la Terra) l’any 1987, enmig de la que segurament ha estat la més traumàtica de les escissions que ha viscut l’indepedentisme modern. El meu primer 11 de setembre com a militant va ser el de Brighton 64 i Skatalà al passeig del Born i les “hòsties del fossar” a trenc d’alba, amb els dos sectors en els quals s’havia dividit el moviment enfrontant-se amb amb cascs i mànecs. El trencament i la manera com es produí destrossà un dels projectes polítics més interessants i il·lusionadors d’una dècada, la dels 80, en la qual l’excel·lent banda sonora contrastava amb el trist panorama polític. Vingueren anys de malbaratar energies duplicant esforços i competint per ocupar un suposat espai que, mentrestant, s’anava fent petit. Un enfrontament que no es va donar del tot per acabat ni tant sols l’any 1990, quan un dels dos grups renuncià a les sigles per formar Catalunya Lliure, ni més endavant, quan l’altre decidí apostar per convertir les aleshores incipients CUP en la marca pública de l’independentisme d’esquerres. Per fer net d’aquella dolorós trencament va caldre esperar fins a l’arribada de noves generacions en condicions de passar pàgina. Així nasqué, l’any 1995 i amb totes les mancances que vulgueu, la Plataforma d’Unitat d’Acció (la PUA), amb l’intenció per fer foc nou i l’obsessió per trencar amb el passat. Afirmacions aleshores habituals com que de la gent de més de 40 anys no s’en podia aprofitar ni un eren una reacció òbviament exagerada però comprensible després del què havia passat feia relativament poc temps.

Quan a finals dels anys 90 la gent de la PUA (després Endavant) i de Maulets (no els oblidem!) comença a participar en el projecte de la CUP és quan podem dir que s’inicia la cicatrització definitiva de les dues ferides obertes, tant l’estrictament política com la generacional l’any 1995.

No sé si l’escissió de l’MDT d’aviat farà 30 anys fou inevitable, vull pensar que no, que la necessària clarificació estratègica s’hagués produït igualment, el què és clar és que va suposar l’aturada i el retrocés d’un moviment que havia crescut molt ràpidament (massa, potser) però que tenia un extraordinari potencial per qüestionar i a la llarga capgirar el règim sorgit de l’anomenada transició. El trencament, en tot cas, va servir en positiu per una sola cosa, va tenir un poderós efecte vacuna. En la consciència (i la subconsciència) col·lectiva de l’esquerra independentista que ha arribat més forta que mai a la segona dècada del segle XXI ha quedat fixada la idea que un trencament seria un desastre que pagaríem molt car tots plegats. És per això que per molt debat i tensions que hi hagi la CUP, per molt que ens discutim i barallem, l’organització no perilla. Per sort, ningú està disposat a repetir la història i carregar amb la responsabilitat d’engegar en orris un projecte tan necessari i útil com aquest.

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid