De tant en tant ens convé recordar que l’esquerra independentista no té la patent del concepte d’Unitat Popular i que ni tant sols en té l’exclusiva als Països Catalans. La idea d’agrupar sectors i forces populars i d’esquerres mitjançant plantejaments de mínim comú denominador per mirar d’aconseguir majories al carrer i a les institucions s’ha provat amb més o menys èxit a molts llocs del món.
A casa nostra, l’esquerra independentista sintetitza les idees força entorn a les quals s’hauria de construir la Unitat Popular a través de l’encertada expressió de les tres crisis, democràtica, socio-econòmica i nacional, per identificar-ne una alternativa més o menys propera, la República Socialista dels Països Catalans.
Darrerament altres sectors polítics presents al país i vinculats a EUiA, a Procés Constituent o a Podemos proposen també una confluència amb aspiracions d’Unitat Popular però basada en uns mínims comuns denominadors lleugerament diferents. Plantegen també la superació de l’actual model socio-econòmic per avançar cap a alguna forma de socialisme encara per definir i entenen també que l’actual règim monàrquic sorgit del pacte amb el franquisme ha de ser substituït per una república.
Més enllà del grau de sinceritat que a cadascú pugui atorgar a aquesta proposta, el cert és que no està tan lluny de dos dels tres paradigmes que planteja des de fa 25 anys l’esquerra independentista. On sí que no hi ha coincidència, lògicament, és en el marc geogràfic i nacional de la futura república. Mentre uns la subscrivim a la nació catalana, els altres optarien per mantenir les actuals fronteres del Regne d’Espanya tot i admeten (potser) una certa plurinacionalitat interna. En un context de resistència o retrocés, o en àmbits sectorials o locals, la confluència o la col·laboració entre els dos plantejaments d’Unitat Popular no tan sols seria possible sinó necessària.
En una conjuntura com la que podria donar-se a partir del 27S la confluència entre els que aposten pel regeneracionsime espanyol, per molt ambiciós i profund que sigui, i els que apostem per la independència a curt termini d’una part (de moment) dels Països Catalans, no és possible ni probable. No ho és perquè ni els independentistes d’esquerres podem anar a unes eleccions que es pretenen plebiscitàries sense una proposta claríssima i en breu pel trencament amb l’estat, ni el republicanisme d’esquerres espanyol es permetrà el luxe d’aixoplugar-se sota l’estelada a dos mesos de les eleccions espanyoles.
Caldrà, per tant, arribar al 27 de setembre amb dues propostes diferents i mirant, cadascú, d’atreure el màxim d’indecisos al seu projecte. Però caldrà, també, que es mantinguin els llaços i els fronts comuns, perquè quan l’enèssima operació per reformar Espanya fracassi, molts dels que encara ara hi confien han de poder trobar en la Uiutat Popular que impulsa l’esquerra independentista un espai on seguir treballant i lluitant.
