Arran de la coincidència entre el referèndum per la independència d’Escòcia i el 9N català, hem sentit, llegit i rellegit esplèndides lloances a la tradició democràtica britànica. S’oblida, sovint, que, si bé és cert que pel què fa als drets nacionals l’actual Regne Unit és molt més democràtic que el d’Espanya (no costa gaire), aquesta no ha estat en cap cas la trajectòria de l’imperi britànic fins ben entrat el segle XX. Ben al contrari, la història d’un dels imperis més grans que ha conegut la humanitat està marcada per l’opressió i la violència, des de les grans fams del segle XIX a Irlanda o a la Índia, provocades per la política colonial britànica, fins als primers camps de concentració que ha conegut la humanitat, a Sud-Àfrica, o les nombroses massacres que acompanyaren la colonització africana, australiana o americana. El respecte pel dret a l’autodeterminació que demostra actualment el govern de sa gracionsa majestat no prové de la tradició democràtica britànica (que fins fa ben poc diferenciava clarament entre ciutadans de ple dret i subdits de l’imperi) sinó del pragmatisme i la necessitat. El 14 d’agost de 1941, desperés de 2 anys de derrotes consecutives contra alemanys i japonesos, Winston Churchill, desesperat, va anar a trobar FD Roosevelt al mig de l’oceà i a bord del creuer de l’armada nordamericana Augusta va signar un acord que s’ha conegut posteriorment com a Pacte de l’Atlàntic. En aquest pacte el primer ministre britànic acceptava el dret a l’auodeterminació per a tots els pobles del món, és a dir la fi de l’imperi britànic tal i com el coneixien, a canvi de l’ajuda militar i econòmica d’una altre de les seves antigues colonies, els Estats Units d’Amèrica. Aquest no fou un pacte purament conjuntural sinó que tingué un llarg recorregut: cimentà l’aliança entre aquests dos estats, fou l’inici del què més endavant esdevingué la OTAN, consolidà els Estats Units com a primera potència mundial i posà les bases per subsutituir el colonialisme tradicional per noves formes de dominació i explotació dels pobles i territoris del món.
L’evolució del Regne d’Espanya, en canvi, no s’hi assembla de res. La seva és una història de 500 anys de derrotes, des de l’any 1581 quan perderen les primeres províncies flamenques fins a la descolonització del Sahara occidental ara fa 40 anys. Una història de reducció del territori imperial que encara no s’ha acabat i que viurà nous episodis ben aviat. El què el no s’ha fet mai, en tots aquests anys, és un canvi de plantejament democràtic i territorial. Al contrari dels britànics, que entengueren que la millor manera de conservar bones relacions i interessos comuns amb les antigues colònies i territoris ocupats era facilitant separacions pactades i democràtiques, l’imperi espanyol i el seu successor, l’actual Regne, no han pactat mai una independpència, ni ha organitzat o col·laborat mai en un referèndum d’autodeterminació. Sempre se n’han anat de les antigues possessions a la força i de males maneres. Ni tant sols on guanyarien segur una consulta, a Ceuta i Melilla per exemple, no els reconeixeran el dret a decidir com si que fa Londres amb Gibraltar o les Falkland (Malvines). Malgrat les continues derrotes parcials, l’Espanya imperial no ha patit encara la derrota definitiva que l’obligui a adaptar-se als paràmetres democràtics en ascens al llarg del segle XX. Mantenen l’esperit imperial intacte, ella i els seus avaladors.
