Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Amb el cor calent i la ment freda no podran trencar el projecte
08/12/2015 Guillem Vendrell

Per Guillem Vendrell Jofre

Sense formar-ne part però participant dins un col·lectiu de les CUP, en el meu cas a les assemblees obertes locals i a les territorials obertes de la meva demarcació geogràfica, allí existeixen entre una i la meitat d'una persona, perquè de vegades són dues amb mig discurs semblant cadascuna, que poden deixar clar al final el que volen quan al final expressen la consigna: “Mai Mas” i “eleccions ja”.

Si participo i m'estic és perquè hi ha una generalitat de gent al meu voltant amb les qui coincideixo, encara que sabent que la CUP no és un partit homogeni sinó que és una espècie de front on unes coincidències majors unifiquen una proposta general única.

Com deia Ho Chi Minh, cal la més forta unitat cap a enfora i la més àrdua lluita interna cap a endins.

La disjuntiva comença a albirar-s'hi, quan analitzem amb més profunditat cada acte, cada dita i cada proposta. Per tenir una visió més clara per els qui s'ho miren des de fora i per referències de tercers. La pràctica com a millor experiència m'ho ha demostrat.

Davant el meu propi desconeixement en el moment d'haver escrit abams algunes propostes pensant aleshores en una unitat de criteris i una acció generalitzada que després d'una assemblea sigui impresa a tota la militància, no m'arribava a convèncer que fos possible per la meva experiència personal, en la qual l'orgànica que va ser la més positiva.

Aquest fet, si la qüestió no ha estat prou clara i definida, no s'ha donat.Ara tinc els elements que em donen concreció per a saber la resposta a la meva pregunta de perquè no havia estat possible fins ara. La meva llunyania o proximitat amb un posicionament o un altre es dóna per la coincidència en el mètode d'anàlisi que resulta en conclusions similars. En aquest aspecte hi ha una coincidència general fins a arribar al que cal fer davant cada situació per tal d'avançar envers els objectius estratègics amb un accionar puntual i temporal que tradicionalment es diu la tàctica del moment o de l'etapa, segons el termini temporal i la situació política concreta.

Aquí els uns perfilen les seves conclusions dins el marc de l'idealisme, són subjectius i les il·lusions els hi semblen que fossin objectius concrets i assolibles, desvirtuant així els objectius estratègics.

A quest tipus d'actitud sense volta enrere, típica en grups estudiantils radicals, ja en el segle XIX els teòrics la van definir com a "infantilisme d'esquerres", molt nociu i perillós perquè no es fa sentir i sembla una força inherent i imprescindible per a la construcció d'un moviment però quan aquest creix en influència, degut a la relació dins el conjunt de la societat, quan s'albira el seu potencial referencial, aquesta tendència es fa sensiblement visible deixant de banda l'objectiu que deien compartir fins llavors per tal de tenir un teixit on procrear-se. Ja es senten prou forts. Exaltats, es pensen que aquest capital polític i humà s'ho poden emportar darrere seu però per el seu objectiu minimalista: Dirigir. Imposant els seus punts de vista per quantitat i no per qualitat.

El gran assoliment dins l'independentisme des del anys '60 del S. XX ha estat comprendre i racionalitzar que un poble tan heterogeni com el nostre no podia només per elements etnicistes o sanguinis, plantejar-se la necessitat de l'alliberament nacional sinó que el component que ha estat fins a hores d'ara el motor social de la història, que són els diferents interessos i necessitats dels diferents estrats socials enfrontats, el que els marxistes anomenen lluita de classes, de la qual uns interessadament n'havien decretat la seva defunció. La realitat els hi va passar per sobre als anunciats de la fí de la història.

Els interessos populars i de classes potencialment interessades en una sortida fora de l'encotillament del límits constitucionals imposats el 1978 va fer eclosió. Els independentistes es convertirien en els element catalitzadors per el gran moviment policlassita que va saltar de l'autonomisme al sobiranisme i a la comprensió de la necessitat de la independència com a única garantía del que fins ara havien estat només desitjos o somnis.

L'orientació d'aquest moviment no es donaria per imposició, ni per vots convencionals, ni per la força (enfrontament armat o continuació de la política per uns altres mitjans)) sinó perquè quan s'està experimentant una forma nova, una proposta de ruptura o revolució democràtica que no impliqui l'eliminació de les forces antagóniques i comptar morts de cada bàndol, sinó la superació d'aquestes amb la participació del conjunt dels ciutadans i en aquest terreny el poble laboriós supera àmpliament en percentatge d'un 90% a un 10% a les forces de la regressió que sostenen i implementen el sistema de dominació capitalista.

Caldrà crear-ne per contra, un sistema igualitari, socialista i nou des de les arrels i per part dels mateixos protagonistes i receptors del que es fa sense imposicions ni models prefixats.

Els sectors polítics que van avançar en aquestes tesis venen de lluny, de trobades i desencontres, de retrobades i conjunció; sempre davant un escenari que s'anava concretant malgrat la inexistència d'una eina polaritzada que serveixi com a referent d'anàlisi o que com els primers '80 fes d'altaveu actuant independentment de l'estat d'anim del conjunt de la població.

Mentre el moviment avançava en el seu creixement, dins dels àmbits més propensos a la radicalització: el jovent de les classes mitjanes, estudiants i joves urbans dins les possibilitats que el marc general generava; el paper de guia moltes vegades era coincident amb el que assumia l'independentisme històric, però cap d'ells no en tenien de teoria o pràctica sobre la independència, van a entrar en la segona etapa del moviment per l'alliberanment nacional a casa nostra, amb els ciments construits i quan ja es portava una dècada d'experiències locals ( Arbúcies, Sant Pere de Ribes, per exemple). I van fa ben poc van iniciar un pretès anàlisi, dient que el municipalisme n'era l'escenari i la meta de la proposta organitzativa que va començar amb els casals independentistes i les accions culturals d'arrel tradicional i popular arreu dels Països Catalans.

 Quan el brou començà a bullir, aquestes tendències van començar a condimentar el xup xup cap el seu tast predilecte.

Donat l'estat d'ànims general i la vessant adquirida amb la incorporació activa d'elements atordits pel pes de la crisi, que es consumava en proletarització d'amplis sector de la petita burgesia i variació de l'estatus de la mitjana burgesia davant la visualització que les prèdiques independentistes venien fent durant molt de temps, van sorgir els moviments transversals massius com l'ANC.

Aquestes tendències ara presents al si del moviment més paradigmàtic participat per l'independentisme d'esquerres, es van voler diferenciar deixant clar que volen ser com ells van pensar que n'eren els impulsors des d'un bon començament i la primera batalla la van fer presentant com a una dicotomia el fet polític de presentar-se o no als municipis més grans i més relacionats directament amb el poder establert. com per exemple el de Barcelona.

O sigui: municipalistes i de pobles petits, (crear Solentinames a Catalunya)n'era el posicionament que defensaven i pretenien que fos l'eix programàtic de les CUP). Per simplificar, tampoc es van voler presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya endarrerint possibilitats que es van demostrar positives quan aquesta vegada sí,  l'Assemblea Nacional i per un vot va decidir presentar-s'hi- Es van obtenir 3 diputats que ja en formen part de la història gran de Catalunya. Van estar precedents  fins ara, i els 10 actuals encara ni tan sols els han igualat. La política de 3 testimonials no pot ser igual que la de 10 que són imprescindibles i tenen la clau per tal d'avançar en un sentit clar cap a una independència que no desemboqués en una Espanya petita sota el poder dels socis del poder estatal espanyol.

Aquestes companyes i companys, representants d'aquesta vessant dins d'aquesta experiència d'unitat popular, hi participen molt activament i molt organitzadament portant a la pràctica una actuació política ideologitzada,  i fraccionalista.

Atribueixen el paper de seguidors a la resta d'integrants del moviment. I contrariament a la seva forma d'argumentar, no donen el caràcter individual i no partidari a la gran majoria dels i les que ja hi eren abans, quan com a un front més de la seva organtizació orignal, van desembarcar i s'en van incorporar.

Ara hi pretenen dirigir i saltar-se els òrgans de decisió, control i seguiment transformant-se en direcció, si no ho aconsegueixen, trenquen creant una fracció i apoderant-se de noms, símbols i banderes.

Així van sostreure la decisió de participar a les eleccions del Parlament Europeu al conjunt de la militància, donat que a Barcelona en són majoria i podien decidir quasi bé sense oposició argumentant manca de temps material per a posar en marxa el procés intern, sabent a més a més que per responsabilitat, els representants de l'altres opcions no sortirien fora de la pròpia estructura a jugar la carta de la denúncia pública, cosa que sí van fer ells i elles abans de l'assemblea consultiva de Manresa donant-se a conèixer públicament com a tendència organitzada amb un comunicat per tal de marcar territori: es sentien forts.

D'altres, individualment ja havien parlat en públic de “perill de trencament”. Màxim nivell d'activitat quan aquesta vegada ja no podrien sostreure's i frenar el procés intern. Quan feien leit motiv del No a Mas i no entrar al govern sense cap assemblea decissòria reglamentaria que hagués analitzat la nova situació. Majoria independentista per primera vegada al Parlament. Amb 10 representants propis imprescindibles per a poder orientar el procés cap a la independència i el procés de la nova constitució per a la República Catalana Independent.

El trade-unionisme o sindicalisme que és la columna vertebral d'aquesta línia política que diuen ideològica, es basa en un error reconegut històricament pel propi impulsor de la mateixa, l'objectiu del qual era entrar als sindicats per a fer-los corretja de transmissió i transformar-los en partit de classe. Les experiències a tot el món demostren el mal que fan dins els moviments populars amb aquestes pernicioses pràctiques polítiques infantils.

En el sindicalisme porten les negociacions fins a l'asfixia transformant-les en un atzucat que pagaran els treballadors amb acomiadaments i repressió mentre ells s'aniran a realitzar el seu treball revolucionari a un altre front. No cal que digui com s'anomenen a sí mateixos. Per això no criden per les consignes acuciants i possibles revolucionàriament d'aquest moment: Indenpendència i República Catalana Independent; sinó que expressen la'esència del seu pensament principista que no donaria pas a un pacte polític amb sectors de la burgesia per tal d'avançar cap a l'objectiu primer i principal  que és dotar-nos de sobirania per a tenir un estat propi fet de la forma més progressista possible per tal d'avançar cap a un sistema totalment oposat i diferent construint poder popular d'amples majories i no només cridant que són anticapitalistes, que amb això pot ser es diverteixen o es guanyen un clatellot però que no canvien res.

Objectivament amb aquesta posició de tancament total no permeten avançar ni guanyar la funcionalitat de certs sectors externs per a la causa final emancipatòria, sinó que en són funcionals a l'enemic el qual diuen combatre a mort.

L'activitat política dels representants de l'ala revolucionària d'alliberament nacional i social, els impulsor primerencs del que ara són les CUP, van haver de replicar amb un posicionament públic per tal d'aclarir a la militància i no desconcertar-la davant el fet d'haver tret el debat intern cap als mitjans de premsa del sistema que segons diuen és part del seu enemic principal.

L'estratègia política dins de les CUP des d'aquests posicionaments més raonats, encertats i lliures de parafermàlia, no és captar adhesions per a enquadrar-les dins una organització pròpia sinó que arrel de l'experiència col·lectiva, s'extreuen conclusions basades en les anàlisis dels fets concrets i davant situacions concretes.

Si aquestes conclusions són encertades, la major part de la militància honesta i compromesa en prendrà bona nota i n'assumirà postulats que portarà endavant a les assemblees i a l'activitat quotidiana sense haver d'anar dient que pertanyen a una formació que no està reconeguda com a tal dins les CUP ja que les CUP no són el resultat de pactes orgànics entre organitzacions polítiques sinó resultat d'una política ampla impulsada sense intencions de preeminència i control, es guanyen posicionaments i convenciment que no pas irreflexives dinàmiques de seguidisme sense contingut més que la disciplina d'una determinada tendència organitzada i impulsada per un partit que no forma part com a tal de l'estructura de les CUP.

Així és que fins i tot una cara ben visible i històrica d'aquest sector històric d'opiniò majoritari dins les CUP va exercir una vicepresidència a l'ANC i d'altres en altres nivells, però cap membre dirigent mitjà o de base dels “infantils enquadrats” va tenir cap participació en aquest organisme de base ample i transversal (ANC).

En finalitzar l'Assemblea consultiva de Manresa i només per a honestos analistes i avesats periodistes polítics, es va poder comprendre que el discurs d'en David Fernández era directe, engrescador, desafiant però alhora amb una proposta concreta cap a l'objectiu principal que és trencar amb Espanya i avançar cap a la independència. En canvi, el discurs de l'Anna Gabriel va compartir el contingut engrescador general però el va rubricar dient que es discuteix si serà primer la independència o la revolució però que no hi haurà independència ni revolució sense les dones (¡!)

Ara tot està en l'autèntica correlació de forces amb criteris i capacitat analítica del conjunt de la militància, i espero i desitjo que encara hi hagi més d'un vot per avançar com a autèntics negociadors polítics obtenint el màxim possible dels plantejaments de les CUP però reconeixen que són 10 davant 62 i que l'objectiu és de quasi bé 2.000.000 de persones que volem la independència, per a un futur lluminós i solidari d'homes i dones noves per primera vegada en un país al sud de la Mediterrània.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid