Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
D'oficialitats i de llengües
16/07/2013 Dídac López
Dídac López, membre de la CUP d'Esplugues de Llobregat Dídac López, membre de la CUP d'Esplugues de Llobregat

Fa un parell de setmanes arrencava la campanya "Independència per canviar-ho tot!". Contra aquesta campanya explícita hi ha una campanya implícita, més perllongada en el temps i, si més no de moment, un punt més efectiva: "Independència per no canviar-hi res!". O encara millor la podríem titular "Agitació per la independència perquè tot perduri". Aquesta és la sensació que em produeix el debat al voltant de l'oficialitat lingüística en el marc de la futura República Catalana en la qual s'ha de reciclar l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya. Tot segueix la mateixa lògica. La Comunitat Autònoma es transforma en República, la Generalitat en Govern, el Consell de Garanties Estatutàries (per posar un cas en Tribunal Constitucional) i, en la mateixa línia de continuïtat, seran oficials en la futura República les llengües catalana i castellana. Caldria precisar, en tot cas, que l'actual Estatut d'Autonomia parla de tres llengües oficials: el català (com a llengua pròpia de Catalunya), el castellà (implícitament, d'acord amb la Constitució Espanyola) i l'occità (amb la denominació d'aranès, com a llengua pròpia d'Aran).
 
El debat sobre l'oficialitat de llengües, en darrer terme, reflecteix altres coses. Sobre el tema en qüestió poques coses hauríem d'afegir als comentaris d'en Lluís de Yzaguirre (http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4120021/realisme-senyor-toni-soler.html) i d'en Marc Belzunces (http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4123870/marc-belzunces-catalunya-irreal-cooficialisme-quan-lindependentisme-esdeve-etnicista.html).
 
En primer lloc, una República Catalana proclamada el 2015 o el 2016 damunt del territori de les actuals províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, no seria pas el "primer estat català". Seria, com li agrada recordar a l'Agustí Cerdà, el "segon".
 
El Principat d'Andorra, l'únic territori pirinenc que ha pogut servar i constitucionalitzar l'autogovern en un estat independent, té com a única llengua oficial el català. L'article 2.1 de la Constitució és taxatiu: "La llengua oficial de l'Estat és el català". Potser Andorra desconeix quina és la "realitat"? Les autoritats andorranes no la desconeixen pas, i la tenen present en la "Llei d'ordenació de l'ús de la llengua oficial":
 
"El veïnatge amb dues llengües de gran abast demogràfic, la tradició de l'ensenyament a Andorra en aquestes dues llengües, la incidència dels mitjans de comunicació de masses i, més modernament, la forta immigració vinculada al creixement de l'economia i de la societat andorranes en aquestes darreres dècades, poden arribar a posar en perill la vitalitat de la nostra llengua."
 
La realitat històrica i social de la llengua catalana és marcada, doncs, per la interferència lingüística de les llengües espanyola i/o francesa (i italiana, a l'Alguer). El debat sobre l'oficialitat lingüística a la futura República Catalana qüestiona fonamentalment l'estatus que ha de tenir el castellà justament d'acord amb la "realitat". Els propugnadors de la cooficialitat del castellà, val a dir, comparteixen una visió "unitària" de la República Catalana, la qual cosa vol dir que traslladen la "realitat" d'una part de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona a "tot" el territori. En conseqüència, la proposta de cooficialitat s'estén uniformement a tota la futura República Catalana.
 
Ara bé, d'acord amb la "realitat" no seria més assenyat considerar les diversitats comarcals i locals? La llei lingüística de Finlàndia del 1922 (reformada en el 1935 i en el 1975) va desplegar d'aquesta manera el precepte constitucional segons el qual el finès i el suec són "les llengües nacionals" de Finlàndia:
 
Un districte administratiu o autònom que comprèn només un municipi és monolingüe si tota la població usa la mateixa llengua o si el nombre de parlants de l'altra llengua és inferior al 8% del nombre total d'habitants. El municipi esdevé bilingüe si el nombre de parlants de l'altra llengua és igual o superior a l'esmentat percentatge, o si hi ha un mínim de 3.000 parlants. La mateixa disposició és d'aplicació en un districte administratiu d'àmbit inferior a un municipi.

Un districte administratiu o autònom que comprengui diversos municipis, o organismes municipals, esdevé monolingüe si tots els membres dels municipis són monolingües. La llengua o llengües parlades a cada municipi han de ser usades com correspon a cada municipi on hi hagi membres monolingües amb diferents llengües o membres bilingües.

El Consell d'Estat ha de determinar cada deu anys, d'acord amb les estadístiques oficials, quins municipis han de ser considerats de llengua finesa o de llengua sueca i quins bilingües. Un municipi bilingüe no pot ésser convertit en municipi monolingüe, tret que el nombre de parlants de l'altra llengua hagi davallat a un nivell inferior al 6%.

Per raons especials, el Consell d'Estat pot determinar, a proposta del Consell Municipal o per una altra via, després de consultar l'opinió del municipi, que un municipi sigui bilingüe pels següents deu anys, tot i que, per les raons ja esmentades, aquest municipi hagi de ser monolingüe.

Quan els límits dels districtes administratius o autònoms canviïn, les llengües dels nous districtes hauran de ser determinades d'acord amb les estipulacions dels paràgrafs 1-4. En tal situació el Consell d'Estat també tindrà el dret esmentat al paràgraf 4.
 
La llarga cita paga la pena. És un model que vincula la realitat lingüística a l'oficialitat lingüística i ho fa de manera dinàmica. Però és remarcable que el funcionament de la Llei exclogui la llengua sami, excepte pels drets lingüístics individuals davant l'administració. També la llengua russa, oficial abans de la independència finlandesa, és exclosa, en aquest cas de manera completa. Però fent-ne abstracció, podem imaginar-la traslladada a "la nostra realitat" i afectant-hi totes les llengües?
 
El concepte d'oficialitat lingüística es vincula a un deure/dret lingüístic, que obliga les administracions i els ciutadans. Fa prop de 30 anys, Francisco Gomes de Matos va proposar una Declaració Universal de Drets Lingüístics. La proposta circulà entre la Federació Internacional de Professors de Llengües Modernes (FIPLV), de manera que d'entrada fou empeltada de consciència en pro de la diversitat lingüística i del poliglotisme. El 1987, l'Associació Internacional pel Desenvolupament de la Comunicació Intercultural adoptava una recomanació en aquest sentit. La FIPLV elaborà un document de treball en el 1990, discutit en una reunió a Pécs (1991). Impuls essencial fou la sessió de desembre del 1993 de la Comissió de Traduccions i Drets Lingüístics del club PEN Internacional, que presentà el redactat final el 6 de juny del 1996, a Barcelona. El març del 2012, el Manifest de Girona recordava deu punts bàsics de la Declaració:

  1. La diversitat lingüística és un patrimoni de la humanitat, que ha de ser valorat i protegit.
  2. El respecte per totes les llengües i cultures és fonamental en el procés de construcció i manteniment del diàleg i de la pau en el món.
  3. Cada persona aprèn a parlar en el si d’una comunitat que li dóna la vida, la llengua, la cultura i la identitat.
  4. Les diverses llengües i els diversos parlars no són només mitjans de comunicació; també són el medi en què els humans creixen i les cultures es construeixen.
  5. Tota comunitat lingüística té dret que la seva llengua sigui utilitzada com a oficial en el seu territori.
  6. L’ensenyament escolar ha de contribuir a prestigiar la llengua parlada per la comunitat lingüística del territori.
  7. El coneixement generalitzat de diverses llengües per part dels ciutadans és un objectiu desitjable, perquè afavoreix l’empatia i l’obertura intel·lectual, alhora que contribueix a un coneixement més profund de la llengua pròpia.
  8. La traducció de textos –particularment dels grans textos de les diverses cultures– representa un element molt important en el necessari procés de més coneixement i respecte entre els humans.
  9. Els mitjans de comunicació són altaveus privilegiats a l’hora de fer efectiva la diversitat lingüística i de prestigiar-la amb competència i rigor.
  10. El dret a l’ús i protecció de la pròpia llengua ha de ser reconegut per les Nacions Unides com un dels drets humans fonamentals.

En allò que ens pertoca en aquestes línies, el més remarcable de la Declaració Universal de Drets Lingüístics és la diferenciació entre "comunitat lingüística" i "grup lingüístic":

- Comunitat lingüística: "Tota societat humana que, assentada històrica en un espai territorial determinat, reconegut o no, s'autoidentifica com a poble i ha desenvolupat una llengua comuna com a mitjà de comunicació natural i de cohesió cultural entre els seus membres". Remarquem, doncs, la comunitat de temps ("història") i d'espai ("territori") com a definitoris de les llengües, i no pas a l'inrevés.

- Grup lingüístic: "Tota col·lectivitat humana que comparteix una mateixa llengua i que es troba assentada en l'espai territorial d'una altra comunitat lingüística, però sense una historicitat equivalent, com succeeix en casos diversos com ara immigrats, refugiats, deportats o els membres de les diàspores".
 
En conseqüència, la Declaració entén  per "llengua pròpia d'un territori" l'idioma de la "comunitat històricament establerta en aquest espai". Algú pot considerar violent el criteri d'historicitat per distingir entre "comunitat lingüística" i "grup lingüístic". En el debat sobre l'oficialitat lingüística dels Països Catalans, l'aplicació de la Declaració ens duria a declarar l'oficialitat exclusiva del català (i l'oficialitat exclusiva del castellà a les comarques occidentals valencianes, i de l'occità a Aran i a la Fenolheda).
 
Encara que sembli mentida bona part del debat recent sobre la qüestió s'ha centrat sobre els drets lingüístics suposadament amenaçats del grup lingüístic castellà de la futura República Catalana. Val a dir que si ara mateix el castellà és llengua oficial a la Comunitat Autònoma de Catalunya, no ho és pas en atenció al grup castellanoparlant, sinó pel fet que el castellà juga el rol de "llengua nacional" en l'estat espanyol. D'altra banda, el grup lingüístic castellà que viu als Països Catalans no existeix en el no res, sinó que viu amb contigüitat territorial amb la comunitat lingüística històrica dels Països Castellans.
 
Justament, el principal dret dels grups lingüístics és mantindre el lligam amb la comunitat lingüística de la qual són originaris. Una República dels Països Catalans hauria de garantir aquest dret no pas exclusivament als grups lingüístics hispanòfon i francòfon, sinó també a tots els altres grups lingüístics, tant se val si són minoritaris o recents, o si no han gaudit de drets vinculats a expansions imperialistes.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid