Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La Cinquena Internacional
15/04/2013 Dídac López
Dídac López, membre de la CUP d'Esplugues de Llobregat Dídac López, membre de la CUP d'Esplugues de Llobregat
La prematura mort d'Hugo Chávez, president de la República Bolivariana de Veneçuela des del 1999, i co-fundador del Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV), ha renovat en la premsa socialista internacional el debat sobre el seu llegat. Epígon del "socialisme del segle XXI", centrà la tasca de govern en emancipar Veneçuela i l'Amèrica del Sud de l'imperialisme dels Estats Units i en dedicar una part notable de les rendes del petroli a la millora de les condicions socials de vida de les classes populars veneçolanes. Tant Hugo Chávez com el seu successor, Nicolás Maduro, es familiaritzaren de ben joves amb la literatura marxista. En el cas de Chávez, però, les simpaties envers el marxisme es compaginaren sempre amb l'admiració pels llibertadors, particularment per Simón Bolívar, les doctrines catòliques d'opció preferencial per als pobres i els cabdillatges antiimperialistes i populars d'Omar Torrijos o de Juan Velasco Alvarado. El "chavisme", per dir-ho així, havia de ser per força eclèctic, i reclamar alhora la revolució permanent i la visió de Jesucrist com el "primer socialista". En conseqüència, també fou eclèctica la seva crida a una Cinquena Internacional Socialista.

Ja en el 2007, quan es fundà el PSUV, Chávez proposà la celebració d'una trobada de partits d'esquerres de l'Amèrica Llatina, amb vistes a organitzar una nova internacional, "una organització de partits i moviments de l'esquerra de l'Amèrica Llatina i del Carib". Aquesta organització havia d'ésser l'esquelet ideològic de l'Aliança Bolivariana per als Pobles de la Nostra Amèrica (ALBA), la tasca de la qual era bastir un tractat de comerç alternatiu a l'Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques impulsada pels Estats Units. La proposta no cristal·litzà fins el novembre del 2009, amb la convocatòria a Caracas d'una Primera Trobada Internacional de Partits d'Esquerres. En aquesta cimera, Chávez proposava la fundació d'una Cinquena Internacional Socialista. Encara que diversos grups (entre ells, el MAS bolivià, el FMLN salvadoreny, el FSLN nicaragüenç i l'equatoriana Aliança PAIS) expressaren interès, no hi hagué cap moviment ulterior.

A primer colp d'ull podia semblar que aquesta proposta d'una Cinquena Internacional barrejava tendències massa diverses. Però si fem un repàs a les altres "quatre" Internacionals, veurem com sempre foren organitzacions un xic més complexes que no pas ens pensem. La Primera Internacional fou quelcom més que una suma discordant entre Marx i Bakunin; la Segona Internacional no era una mera suma de partits socialdemòcrates d'ideologia marxista, ni la Tercera Internacional simplement un partit internacional marxista-leninista ni la Quarta Internacional un moviment purament trotsquista.

L'actualment coneguda com a "Primera Internacional" es va fundar a Londres el 1864, amb el nom d'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Hom hi ha cercat antecedents en la Lliga dels Justos, formada a París el 1834, i que en el 1847 es fusionaria amb el Comitè de Correspondència Comunista de Brussel·les de Marx i Engels, per donar lloc a la Lliga Comunista. Però de fet, l'arrel directe de l'AIT es troba en trobades entre grups obrers francesos i anglesos, esperonats per l'exemple de l'Aixecament de Gener del 1863 a Polònia. Entre els fundadors de l'AIT hi havia mutualistes, blanquistes, owenistes, mazzinistes, proudhonians i, a partir del 1868, els col·lectivistes de Mikhail Bakunin. La polarització entre Marx i Bakunin es recrudí a partir de l'experiència de la Comuna de París (1871). El 1872 s'escindí. L'AIT "marxista" es traslladà de Londres a Nova York i es dissolgué oficialment el 1876, malgrat intents posteriors per refundar-la. L'AIT "anarquista" continua en l'actualitat (http://www.iwa-ait.org/).

La Segona Internacional es fundà en un Congrés Obrer celebrat a París amb motiu del Primer Centenari de la Presa de la Bastilla, el 14 de juliol del 1889. De la mateixa manera que dins dels propis partits socialistes obrers dels diferents països, també a la Segona Internacional hi hagué corrents diferents del moviment obrer. Poc a poc s'imposarien les tesis reformistes, ajudades per l'extensió del sufragi universal masculí per tot Europa. L'esclat de la Primera Guerra Mundial suposà el col·lapse de la Segona Internacional i, amb algunes excepcions, la majoria s'orientà envers posicions defensistes i l'aliança sagrada amb la pròpia burgesia. Els primers intents per recuperar-la començaren en el 1915, amb la Conferència de Zimmerwald, propugnada per la Comissió Socialista Internacional de Berna. Quan ja s'havia fundat a Moscou, la Tercera Internacional, ja acabada la guerra, els socialdemòcrates procuraren la reconstitució d'una "Internacional Socialista". A la "Segona Internacional" reconstituïda pels socialdemòcrates de dreta el 1920, calia afegir l'austromarxista Unió Internacional Obrera de Partits Socialistes (que els leninistes motejaren de "Segona Internacional i Mitja"), també coneguda com a Internacional de Viena. Totes dues es fusionaren en la Internacional Obrera Socialista que, entesa també com una suma de partits "nacionals" independents, es dissoldria igualment davant una guerra mundial (1940). En el 1951 es reconstituí la Internacional Socialista (http://www.socialistinternational.org/), que actualment no és més ja que "l'ala esquerra" de la burgesia internacional, perfectament equiparable a la Internacional Liberal (fundada en el 1947 i que fa d'"ala central") i a la Internacional Democràtica de Centre (fundada el 1961 com a Internacional Democristiana, i ara convertida en l'"ala dretana" de la burgesia internacional).

La Tercera Internacional celebrà el seu congrés fundacional a Moscou, la capital dels soviets, el març del 1919, en plena guerra civil. Lenin havia defensat des d'abril del 1917 la recuperació de la denominació "comunista", i així aquesta havia d'ésser la Internacional Comunista. Bé com a delegats d'organitzacions convidades o d'organitzacions observadores, hi havia grups i corrents que encara militaven en partits socialdemòcrates o que no tenien més militància que la sindical. Fins a l'agost del 1920, amb l'adopció dels "21 punts", no es delimitaren clarament les condicions per a l'ingrés com a partit comunista (o secció nacional). El primer període revolucionari clogué en el 1925, i deixà pas a un segon període centrat en la consolidació de la Unió Soviètica. El 1928, anticipant la crisi del 29, la Internacional Comunista anuncià un tercer període caracteritzat pel col·lapse del capitalisme. Aquests moviments produiren escissions per l'esquerra i per la dreta i, el 1935, deixaren pas a la defensa dels "fronts populars". És simptomàtic que la Segona Guerra Mundial suposés l'autodissolució de la Tercera Internacional (1943). Entre el 1943 i el 1948 funcionà, en substitució de la Comintern una Cominform. Gairebé tots els partits de la tradició "tercerista" mantenen i participen en eines de coordinació internacional. A proposta del Partit Comunista de Grècia (KKE), el 1998 tingué lloc la Primera Trobada Internacional de Partits Comunistes i Obrers, ja consolidada amb caràcter anual, i en la qual són presents els partits comunistes de Xina, Vietnam o Cuba (http://www.solidnet.org/). D'altres plataformes, com la Coordinació Internacional de Partits i Organitzacions Revolucionàries (http://icor.info/) o  la Conferència Internacional de Partit i Organitzacions Marxistes-Leninistes (http://www.cipoml.info), tenen un caràcter més homogeni.

Encara que el panorama marxista de l'Europa d'entre-guerres fou dominat per la topada entre organitzacions de la Internacional Socialista i de la Internacional Comunista, també hi hagué altres agrupacions internacionals, algunes de les quals reclamaren el nom de Quarta Internacional. Així, en el 1921, el Partit Comunista Obrer d'Alemanya (KAPD), escindit l'any anterior del KPD, publicava un "Manifesta de la Quarta Internacional Comunista". En el 1922, la Facció d'Essen, se separà del KAPD precisament perquè la direcció de Berlin considerava que la fundació d'una nova Internacional era prematura. Es fundava així la Internacional Obrera Comunista, que comptà amb la participació de diversos grups comunistes d'esquerres (als quals Lenin havia dedicat "L'esquerranisme, malaltia infantil del comunisme"). Pocs anys després, aquest embrió d'internacional va desaparèixer. Hereus d'aquella tradició són grups com la Corrent Comunista Internacional (http://www.internationalism.org) o el Moviment Socialista Mundial (http://www.worldsocialism.org).

Si la línia del KAPD-Essen trencava amb el leninisme, l'esquerra comunista italiana d'Amedeo Bordiga mantingué la militància activa en la Tercera Internacional fins el 1926, però fou particularment la línia de front-popular la que segellà la ruptura. El Partit Comunista Internacional que en resultà donà lloc a diverses corrents com la Tendència Comunista Internacionalista (http://www.leftcom.org).

Menys minúscul que les dues tendències anteriors, hi hagué el Centre Marxista Revolucionari Internacional, al qual la literatura trotsquista s'hi refereix com la "tercera internacional i un quart", per bé que també semblaria vàlid dir-ne "segona internacional i tres quarts", ja que hi confluiren sectors decebuts tant de la segona com de la tercera internacional, els primers socialdemòcrates d'esquerres (com el Partit Laborista Independent) i els segons comunistes de dretes (alguns d'ells, membres de l'Oposició Comunista Internacional). En el marc de la Conferència de la Internacional Socialista de Viena, del 1931, s'havia celebrat una primera reunió. Després es creà un Comitè de Partits Socialistes Revolucionaris Independents, que donaria lloc a una Oficina Internacional d'Unitat Socialista Revolucionària, amb seu a Londres. El POUM, ell mateix resultat de la fusió entre els comunistes de dreta del Bloc Obrer i Camperol, i dels comunistes d'esquerra d'Andreu Nin, fou membre destacat d'aquesta Oficina de Londres.

Si cap el 1930 la dreta de la Internacional Comunista s'havia organitzat en l'Oposició Comunista Internacional, l'esquerra trotsquista ho havia fet en l'Oposició Internacional d'Esquerres que, en el 1933, donava lloc a la Lliga Comunista Internacional. En contacte amb les organitzacions de l'Oficina de Londres, la Lliga Comunista Internacional signà amb el Partit Obrer Socialista d'Alemanya, el Partit Socialista Independent d'Holanda i el Partit Socialista Revolucionari d'Holanda, una declaració sobre "la necessitat i principis d'una nova internacional". Dels tres partits esmentats, els dos primers es feren enrera després, i una part de la Lliga Comunista Internacional, amb Andreu Nin entre ells, també s'hi desmarcaren. En el 1936 tingué lloc la Primera Conferència Internacional per a la Quarta Internacional, en la qual la Lliga Comunista Internacional es transformava en el "Moviment per a la Quarta Internacional". El Congrés fundacional no se celebrà fins el setembre del 1938. Abans i després de la Segona Guerra Mundial, l'aparent homogeneïtat ideològica de la Quarta Internacional no impedí un fraccionalisme continu. La caracterització dels estats post-revolucionaris (des del bloc soviètic fins a Iugoslàvia, Xina, Cuba, etc.) o de diferents moviments de masses, ha provocat escissions des de la dreta-seguidista o des de l'esquerra-sectarista. Les dues faccions principals, el Secretariat Internacional i el Comitè Internacional es fusionaren en un Secretariat Unificat (1963), però altres agrupacions no participaren d'aquesta reunificació i d'altres se'n separaren posteriorment. Alguns grups mantenen el nom de "Quarta Internacional" i d'altres opten per altres denominacions. A partir del 2000, un d'aquests grups, el Moviment per a una Internacional Comunista Revolucionària es rebatejà com a Lliga per a la Cinquena Internacional (http://www.fifthinternational.org/).

Però ni Chávez ni la Lliga per a la Cinquena Internacional foren pioners en el guarisme "5". L'octubre del 1938, mentre eren jutjats a Barcelona, set militants del POUM foren interrogats quant a la seva adscripció trotsquista. La Quarta Internacional s'havia fundat oficialment no feia ni dos mesos, i aquests militants poumistes, farts d'ésser titllats incorrectament de trotsquistes, manifestaren el seu suport per a "una Cinquena Internacional combatent". Liborio Justo, antic militant del Partit Comunista Argentí que, en el 1936, havia trencat amb l'estalinisme per fer-se trotsquista, en el 1941, decebut de la reunificació trotsquista en el Partit Obrer Revolucionari Socialista, proclamà que potser caldria crear una Cinquena Internacional. En el 1965, el destrelletat Lyndon LaRouche, després de militar durant sis mesos del en la Lliga Espartaquista, creada l'any anterior per trotsquistes d'esquerres, trameté una lletra als trotsquistes de dretes de l'SWP, per dir-los que totes les faccions i sectors de la Quarta International trotsquista eren mortes, i que ell i la seva dona anaven a construir la Cinquena Internacional. Al voltant del Moviment per a un Futur Socialista, seguidors del difunt Gerry Healy, el 1994, es va crear la Cinquena Internacional dels Comunistes.

Amb aquests antecedents, de LaRouche a Healy, el nom de la Cinquena Internacional haurà cobert pràcticament totes les tendències imaginables del "socialisme". Si mai arriba a reeixir una Cinquena Internacional, tinguem per segur que algú proclamarà la necessitat ineludible de la Sisena Internacional.

I, malgrat tot, la necessitat d'organitzar-se internacionalment és vital per als elements revolucionaris de la classe treballadora. Recloses en organitzacions nacionals i, sovint, políticament sectàries, què poden fer les militants contra una classe capitalista internacional fortament organitzada sota l'ègida implacable d'una elit financera mundial? En tenim prou amb un Fòrum Social Mundial (http://www.fsm2013.org), com el que es reuní a final de març a Tunis? Cal una Assemblea Mundial d'Unitat Popular, compartida per lluites i tradicions polítiques diverses? Rosa Luxemburg resumia la història del moviment obrer revolucionari com "un avenç a les palpentes entre dues roques: abandonar el caràcter de masses o abandonar l'objectiu final". L'objectiu final d'una societat sense classes, sense explotació de la persona per la persona, comporta també la desaparició de la necessitat de partits o d'organitzacions, perquè, de derrota en derrota, "la Internacional serà el gènere humà".
Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid