Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Cap a un procés instituent
17/12/2012 Dídac López
Dídac López, membre de la CUP d'Esplugues de Llobregat Dídac López, membre de la CUP d'Esplugues de Llobregat

“Està tot fatal” és una frase sovint repetida. Hom la deia en els anys del boom immobiliari, desencoratjat per les múltiples i inacabables agressions contra el patrimoni natural i històric. Hom la diu ara, particularment en referència a les agressions laborals: atur de llarguíssima durada, amenaça constant de tancaments i acomiadaments, retallades de salaris i condicions de feina. Però “tot” és “tot”. A casa nostra, potser plana la sensació que això és una cosa dels Països Catalans, d’un defecte nacional (o, per ésser més precís, d’un defecte de la “nostra” classe dominant) o potser del defecte més gran de tots: la d’ésser una nació dominada, esquarterada, negada i silenciada. S’estima en 30.000 milions d’euros la quantitat anual de riquesa arrabassada als Països Catalans per engreixar l’oligarquia de l’estat. L’oligarquia pròpia, a través d’unes injustes condicions fiscals (o del frau directe), ens deu arrabassar una quantitat potser un xic inferior i no tant. Vet ací l’origen, doncs, de la misèria que ens ofega?

 Més enllà de les nostres fronteres, però, les coses no pinten gaire millor. Les previsions per a l’economia mundial són d’un creixement econòmic raquític (1,4%), ja que la situació de creixement zero de les economies més desenvolupades no és compensada per les economies emergents, mentre la major part del planeta, més que emergir, s’immergeix en una pèrdua constant de sobirania econòmica en pro de les grans elits financeres mundials. La bombolla financera potser sí ha esclat, però les dinàmiques d’enriquiment per despossessió l’han substituïda “eficaçment”.

“Està tot fatal” és, doncs, una afirmació sistèmica, mundial. El capitalisme senil ha descarrilat. Vol dir això que camina cap a la tomba? No, ben bé. En una altra ocasió crítica, el capitalisme senil va poder restaurar el seu equilibri... damunt de la sang i els ossos de centenars de milions de persones. Considerant els avenços tecnològics, ens podem témer que les xifres s’hagin de multiplicar per 10. Dit d’una altra manera, descarrilat o encarrilat, pinten bastos.

Però és en aquesta societat podrida on cal construir la nova. Podríem dir que la lluita institucional justament és la creació d’institucions que superen el capitalisme. Les experiències del passat i les realitats del present poden semblar, a voltes, massa imperfectes i poc aprofitables. De ben segur, que cal fer foc nou en molts casos, però tampoc no hem de passar que partim de zero. Les experiències de la producció col·lectiva i cooperativa, de la democratització de les decisions laborals, ja no són tant una alternativa desitjable com una necessitat per a milions de persones altrament desallotjades del “sistema”.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid