Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
L'anacionalisme esperantista
19/03/2013 Dídac López
Dídac López, membre de la CUP d'Esplugues de Llobregat Dídac López, membre de la CUP d'Esplugues de Llobregat
L'article anterior (http://www.llibertat.cat/2013/02/nacionalisme-antinacionalisme-i-anacionalisme-20848) el concloïem amb una referència a l'anacionalisme esperantista (en "internacia lingvo", sennaciismo). No és l'única formulació que es reclama "anacionalista", però sí és possiblement la més ambiciosa en la proposició originària i en la història dels seus debats trobem reproduïts tots els debats sobre la "qüestió nacional".
 
Podem resumir en sis punts les idees bàsiques de l'anacionalisme: a) antinacionalisme radical [radikala kontraŭnaciismo]; b) universalisme [universalismo]; c) cosmopolitisme [tutmondismo]; d) reconeixement de la tendència història a la uniformització lingüística de la humanitat [lingva unueciĝo de la homaro]; e) la necessitat d'educar i organitzar el proletariat en aquestes idees; f) la utilitat de l'esperanto com a instrument d'aquesta ideologia oficial.
 
L'anacionalisme esperantista d'Eŭgeno Lanti (1879-1947) en molts sentits partia d'una crítica de l'internacionalisme esperantista. Al capdavall, L. L. Zamenhof (1859-1917), el Doktor Esperanto [el doctor que espera], havia impulsat una llengua internacional [internacia lingvo], entesa com un vehicle comunicatiu entre les "nacions". En l'època, el francès i l'anglès es disputaven l'estatus de "llengua internacional" predominant, mentre que unes altres llengües maldaven per aconseguir l'hegemonia sectorial (l'alemany, per exemple, en el món de la química i de la física) o regional. En qualsevol cas, l'acumulació de tensions interimperialistes en el tombant dels segles XIX i XX, també es manifesta en un sotrac constant de les fronteres lingüístiques, i de les distribucions socials i territorials de les diferents llengües i "dialectes". El mateix Zamenhof palava judeo-alemany amb la mare, rus amb el pare i polonès amb els fills. Lanti, fill d'una família pagesa de la Baixa Normandia, podia constatar el contrast entre la llengua popular franco-normanda i el francès estàndard.
 
Un altre indret de conflicte lingüístic (nacional) en aquells anys el trobem a Bohèmia (Txèquia). L'alemany és la llengua urbana, associada a l'emperador austríac, la llengua oficial i la llengua de cultura. El txec és la llengua del camp, però també és la llengua d'una part de la burgesia industrial ascendent de Praga. La polarització nacional a Bohèmia es manifestà també en l'organització sindical i socialdemòcrata, amb les corresponents dualitats organitzatives. L'austromarxisme, de fet, ja contemplava aquesta pluralitat en el seu programa d'autonomia cultural per "resoldre" els problemes nacionals de l'Imperi Austro-hongarès. L'associació esperantista obrera (Bohema Laborista Asocio Esperantista) discrepava i en el programa [Nia programo] del gener del 1912, es declarava "anticlerical, antinacional [antinaciula], antimilitarista i socialista".
 
L'experència dels horrors de la Guerra del 14, del qual no era un aspecte menor l'esfondrament gairebé general de la dignitat dels suposats internacionalistes, no va fer més que animar les idees "antinacionals" o "contranacionals". En 1921, Praga havia esdevingut la capital de Txecoslovàquia, estat nacional de txecs i eslovacs, però també "pàtria" de notables minories rutena, hongaresa i alemanya, i això sense entrar en la qüestió de l'entitat de Silèsia o de Moràvia, o del caràcter nacional de la població hebrea. Praga fou la ciutat escollida per la sessió inaugural de la nova Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Anacional Mundial). Lanti n'era un dels inspiradors. A "For la Neŭtralismon!", signada per Lanti com a Sennaciulo (l'Anacional), hom criticava la perspectiva "internacionalista" o "neutralista davant del fet nacional" que era ja nítidament majoritària en el moviment esperantista. És simptomàtic el canvi de prefix, ja que s'abandona "anti" o "kontra" en favor de "sen". Els "sennaciuloj" (els sense-nació) de la SAT es defineixen alhora com a "anacionalistes" (sennaciistoj). Per a la majoria de membres, però, el més característic de la SAT és la visió de classe, la concepció del proletariat com la classe revolucionària capaç d'assolir realment l'homaranismo de Zamenhof.
 
En el marc de la SAT, les idees de Lanti van guanyar pes. En el 1928, a "La Laborista Esperantismo" (L'esperantisme obrer), Lanti procura d'aprofundir en el concepte de "Sennaciismo". L'escenari, però, s'ha transformat. En el 1926, Stalin havia avançat la doctrina del "socialisme en un sol país" i, en conseqüència, els partits comunistes de la Tercera Internacional es giraven contra el "cosmopolitisme abstracte". Lanti, abans fins i tot d'esdevindre esperantista, s'havia format en el moviment anarcosindicalista. A partir del 1929, els militants i simpatitzants comunistes de la SAT feren una crítica profunda de les conseqüències últimes de l'anacionalisme. En el 1931, Lanti publicà "La Manifesto de la Sennaciistoj" (http://home.arcor.de/gmickle/skk/92ms.html). En aquesta obra Lanti defensa que "l'espai limitat de la llibertat humana" és prou ample com per creure que "les lleis de la història" són sempre relatives. Aquesta era una referència al clara al "determinisme" del terceristes.  Però la idea central de Lanti era la d'un anacionalisme conseqüent: "Els anacionalistes combaten tot allò que és nacional: llengües i cultures nacionals, costums i tradicions nacionals. Per ells, l'esperanto és la llengua primera i consideren les llengües nacional com a meres auxiliars. Refusen de participar en cap lluita nacional i reconeixen com a necessària i avantatjosa per a les classes explotades únicament la lluita de classes que cerca l'eliminació de classes, nacionalista i totes formes d'explotació". Aquestes idees no topaven únicament amb el "socialisme en un sol país" sinó també amb la implicació militant de l'esperantisme en la defensa de les nacions oprimides. Per a la majoria de l'esperantisme, era justament l'esperanto el que havia de fer el rol de "llengua auxiliar", la garantia que cap persona d'una llengua minoritària hauria d'adoptar una llengua nacional aliena per comunicar-se més enllà dels seus límits nacionals. Lanti donava per bona i inevitable la tendència a la uniformització lingüística. En aquest sentit, molts anys abans, James Connolly, en parlar de la substitució lingüística a Irlanda deia: "Les nacions que abandonen la seva llengua en favor de la d'un opressor, ho fan, no per motius altruistes, o per un amor a la fraternitat humana, sinó per un esperit servil i llagoter". Un abstencionisme absolut en les lluites nacionals no era, potser, una actitud còmplice amb l'imperialisme? Calia refusar, des de l'anacionalisme, per exemples les lluites anticolonialistes d'Àfrica i d'Àsia?
 
La coherència anacionalista de Lanti el va situar en una posició minoritària dins de la SAT. En tot cas, no van voler abandonar l'organització, i es limitaren a propagar el seu posicionament des del Sennaciista Bulteno. Després de la mort de Lanti, el 1947, la "Sennaciista Frakcio" de la SAT guanyà un nou dinamisme. L'experiència de la Segona Guerra Mundial havia estat encara més devastadora que l'anterior, i la ideologia nacionalista s'hi havia manifestat amb unes autèntiques proporcions de genocidi industrial.
 
La SAT com a organització s'ha desmarcat sovint dels posicionaments anacionalistes "íntegres". Tota l'experiència de les lluites d'alliberament nacional, en un moment que en el centre del món capitalista regna en termes generals la pau social, farà que la SAT, en el 1978, declarés que "la presevació de la llengua i cultura ètnica es vincula amb la lluita per un nou ordre social i, com a tal, és part dels esforços generals de part dels membres de la SAT per assolir la justícia i la llibertat individual". La Fracció Anacionalista ha protestat contra afirmacions com aquesta, tot considerant que el reconeixement de les lluites nacionals dels pobles oprimits obre la porta a la justificació de tot l'aparell nacionalista que segreguen els mateixos estats. Quant a la qüestió de l'autodeterminació, la Fracció Anacionalista sostenia que el dret individual a l'autodeterminació, dins del qual dret hi hauria "el dret de definir la pròpia identitat com un exercici de lliure voluntat".
 
Després d'uns anys d'inactivitat, la Fracció Anacionalista es reconstituí en el 2001. La crítica a l'etnisme de bona part del moviment esperantista era vinculada també a una crítica general de la "política de la identitat". D'una banda, els anacionalistes deploren el "relativisme cultural", el "diferencialisme" i "l'etnopluralisme". Això els porta també a criticar els moviments en defensa de la diversitat lingüística i, encara més, les actituds de "nacionalisme lingüístic" (preservació davant d'interferències o substitucions lingüístiques).
 
Mirada des d'una certa perspectiva, la fermesa esperantista de la Fracció Anacionalista pot semblar alhora una forma de "nacionalisme lingüístic" i de "política d'identitat". Els intents de reformar l'esperanto quant a les marques de gènere han estat rebuts majoritàriament com una "cessió" davant d'una política d'identitat, que posa en perill la continuïtat històrica de la "esperanta lingvo". Encara respostes més dures podrien sentir-se davant dels qui recorden que la majoria del lèxic esperàntic prové d'un grapat de llengües europees, cosa que qüestiona el seu "tutmondismo". La crida històrica de Lanti ("La sennaciistoj vokas al la laboristoj el la tuta mondo: Lernu esperanton! Esperantistoj sennacieciĝu!") reconeix com a subjecte als "esperantistes", de forma que la seva "desnacionalització", és en certa forma una "nacionalització", és a dir la incorporació en una "tutmonda nacio". Lanti i els seus seguidors desencoratjaren sempre la traducció a les "llengües nacionals" dels seus manifestos i butlletins. No ho feren per no res, ja que eren conscients que  "disseminar l'anacionalisme entre els qui difereixen de llengua seria tan ximple com ensenyar literatura als analfabets". Efectivament, en un món plurilingüe, els "nacionalistes" sempre són els altres, i la majoria d'apel·latius a "l'anacionalisme" serviran per encobrir els pitjors nacionalismes, els que no es noten per un efecte de saturació, justament els que s'escuden darrera d'estats-nació constituïts i indiscutits.
Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid