Els Jocs Olímpics del ’92 teníem l'objectiu de la projecció internacional de Barcelona com a aparador turístic, l’espanyolització de la societat catalana, i potenciar els grans negocis especulatius del “ram del totxo” amb l’ajut del binomi polítics / especuladors. Perquè tot això fos possible calia la pau democràtica i el màxim grau de civisme de la ciutadania domesticada.
L’obstacle més important per a tenir uns Jocs sense conflicte era l'independentisme combatiu, que anava guanyant espai social dins la societat catalana, per eliminar aquest entrebanc es va recórrer a la repressió.
El jutge de l'Audiéncia Nacional, òrgan continuador del TOP feixista, B.Garzón serà l'encarregat de l'operació encomanada a la Guárdia Civil, de llarga tradició en la repressió del moviment obrer català tot al llarg del segle XX als Països Catalans.
En aquesta operació, de llarg abast, es detenen un total de 60 persones a Girona, Barcelona, València, Alginet, Tarragona, Benicarló i Sant Cugat, són metges, periodistes, polítics, militants de diverses organitzacions, PCC, MDT, ERC, CSPC i Alternativa Verda. Les detencions es produeixen en distints períodes de temps 12 detencions entre el setembre i el desembre, 10 el 29 de juny i la resta entre el 14 i el 29 de juliol. Els Jocs Olímpics s'inauguren el 25 de Juliol.
Els detinguts presenten un total de 18 denúncies per tortura contra la Guárdia Civil (la bossa, la banyera, descàrregues elèctriques) als Jutjats de Vic i Madrid, les denúncies no prosperaran, seran arxivades.
Escorcollen sense ordre judicial el setmanari El Temps, i detenen periodistes dels diaris El Punt i Diari de Girona. Aquestes detencions pel que tenen d'arbitràries generen un corrent de simpatia envers els detinguts, que es concreta el 14 de juliol en l'acte unitari al Palau de la Música Catalana de suport als detinguts.
La ràtzia del Jutge B. Garzón contra l'independentisme català la vam viure una colla d'amics del Casal Independentista de Sants, Jaume Compte, quan el seu estatge era al carrer Demòstenes, quan tot just feia un any i escaig que s'havia obert, ens trobàvem per a endegar activitats culturals, de barri, polítiques, érem en Lluís Millà, en Jordi Fexas, en Néstor Sastre, en Fredi Bentanachs, dels que jo recordo.
Dia sí i l'altre també, comentàvem el degoteig de detencions, de la gent que s'havia amagat, dels que no teníem notícies, ens va semblar que el Casal estava vigilat. Intentàvem establir un “mapa” segons els vincles dels detinguts per així poder suposar per on s'orientaria la cadena repressiva. De tota manera la sensació general que ja havia experimentat altres vegades en situacions semblants als anys '70 i '80, era el d'una “espera en alerta”, fins que parés el xàfec.
Cal dir que els organismes antirepressius, els CSPC i la solidaritat cap als detinguts fou molt àmplia, però semblava que algú hauria d'haver previst la situació amb temps, i establert un pla d'acció B.
Recordo que les gestions, fetes prop de les institucions autonòmiques, es concretaren en algunes mostres de simpatia acompanyades de la coneguda cançoneta de; no hi podem fer res, no tenim competències. Qui féu gestions en favor dels detinguts fou el doctor Heribert Barrera, sempre coherent amb els principis ètics que han de presidir l'acció d'un demòcrata de debò.
Els partits PP i el PSC-PSOE manifestaren que consideraven la ràtzia com a una operació necessària, i el 14 de juliol bloquejaren una declaració contrària a les detencions del Parlament Català.
L'operació repressiva generà una àmplia opinió de rebuig perquè s'entengué com una acció policial indiscriminada, destinada a desactivar l'independentisme combatiu, criminalitzar-lo i afeblir el seu suport social atemorint la població. Ara sembla que el seu artífex, B. Garzón, víctima del propi sistema al qual ha servit, el volen transformar en un sant laic i entronitzar-lo als altars de la democràcia constitucionalista.
L’obstacle més important per a tenir uns Jocs sense conflicte era l'independentisme combatiu, que anava guanyant espai social dins la societat catalana, per eliminar aquest entrebanc es va recórrer a la repressió.
El jutge de l'Audiéncia Nacional, òrgan continuador del TOP feixista, B.Garzón serà l'encarregat de l'operació encomanada a la Guárdia Civil, de llarga tradició en la repressió del moviment obrer català tot al llarg del segle XX als Països Catalans.
En aquesta operació, de llarg abast, es detenen un total de 60 persones a Girona, Barcelona, València, Alginet, Tarragona, Benicarló i Sant Cugat, són metges, periodistes, polítics, militants de diverses organitzacions, PCC, MDT, ERC, CSPC i Alternativa Verda. Les detencions es produeixen en distints períodes de temps 12 detencions entre el setembre i el desembre, 10 el 29 de juny i la resta entre el 14 i el 29 de juliol. Els Jocs Olímpics s'inauguren el 25 de Juliol.
Els detinguts presenten un total de 18 denúncies per tortura contra la Guárdia Civil (la bossa, la banyera, descàrregues elèctriques) als Jutjats de Vic i Madrid, les denúncies no prosperaran, seran arxivades.
Escorcollen sense ordre judicial el setmanari El Temps, i detenen periodistes dels diaris El Punt i Diari de Girona. Aquestes detencions pel que tenen d'arbitràries generen un corrent de simpatia envers els detinguts, que es concreta el 14 de juliol en l'acte unitari al Palau de la Música Catalana de suport als detinguts.
La ràtzia del Jutge B. Garzón contra l'independentisme català la vam viure una colla d'amics del Casal Independentista de Sants, Jaume Compte, quan el seu estatge era al carrer Demòstenes, quan tot just feia un any i escaig que s'havia obert, ens trobàvem per a endegar activitats culturals, de barri, polítiques, érem en Lluís Millà, en Jordi Fexas, en Néstor Sastre, en Fredi Bentanachs, dels que jo recordo.
Dia sí i l'altre també, comentàvem el degoteig de detencions, de la gent que s'havia amagat, dels que no teníem notícies, ens va semblar que el Casal estava vigilat. Intentàvem establir un “mapa” segons els vincles dels detinguts per així poder suposar per on s'orientaria la cadena repressiva. De tota manera la sensació general que ja havia experimentat altres vegades en situacions semblants als anys '70 i '80, era el d'una “espera en alerta”, fins que parés el xàfec.
Cal dir que els organismes antirepressius, els CSPC i la solidaritat cap als detinguts fou molt àmplia, però semblava que algú hauria d'haver previst la situació amb temps, i establert un pla d'acció B.
Recordo que les gestions, fetes prop de les institucions autonòmiques, es concretaren en algunes mostres de simpatia acompanyades de la coneguda cançoneta de; no hi podem fer res, no tenim competències. Qui féu gestions en favor dels detinguts fou el doctor Heribert Barrera, sempre coherent amb els principis ètics que han de presidir l'acció d'un demòcrata de debò.
Els partits PP i el PSC-PSOE manifestaren que consideraven la ràtzia com a una operació necessària, i el 14 de juliol bloquejaren una declaració contrària a les detencions del Parlament Català.
L'operació repressiva generà una àmplia opinió de rebuig perquè s'entengué com una acció policial indiscriminada, destinada a desactivar l'independentisme combatiu, criminalitzar-lo i afeblir el seu suport social atemorint la població. Ara sembla que el seu artífex, B. Garzón, víctima del propi sistema al qual ha servit, el volen transformar en un sant laic i entronitzar-lo als altars de la democràcia constitucionalista.
