ivendres 19 de juny vaig assistir, convidat per Esquerra Republicana del País Valencià, a l’acte protagonitzat per Mónica Oltra i Gabriel Rufián al Parc de Capçalera de València.
L’assistència va superar totes les expectatives. L’espai es va desbordar de persones amb ganes de retrobar-se, de sentir veus que durant anys han representat una manera diferent d’entendre la política i, probablement, de recuperar una certa esperança després d’un cicle polític especialment difícil per a les esquerres i pels sobiranismes.
Va ser un acte carregat d’emoció. En alguns moments, fins i tot, amb una intensitat quasi evangèlica. Un acte construït al voltant dels sentiments, de les complicitats compartides i de la necessitat de resistir davant l’ofensiva conservadora que recorre Europa, l’Estat espanyol i bona part del món.
I no hi ha res de menyspreable en això. La política necessita emocions. Necessita relats. Necessita esperança.
Però la pregunta que em vaig fer en acabar l’acte és si això és suficient.
Perquè, més enllà d’algunes referències genèriques a l’habitatge, a la necessitat de fer fora la dreta o a l’amenaça que representa l’extrema dreta, vaig trobar a faltar una reflexió més profunda sobre quines polítiques concretes poden tornar a connectar les esquerres amb les majories socials al País Valencià.
Fa temps que una part de les esquerres progressistes analitza els seus resultats electoral a partir de conceptes com el framing, el microtargeting o els algoritmes de les grans plataformes digitals. Sens dubte, són elements importants. Però també convé entendre que les grans tecnològiques no són actors neutres. Formen part dels processos de concentració i centralització del capital que caracteritzen el capitalisme del nostre temps i exerceixen una influència creixent sobre la manera com les societats accedeixen a la informació, interpreten la realitat i construeixen les seues opinions.
En aquest context, les xarxes socials, una part significativa dels grans mitjans de comunicació, nombrosos centres d’anàlisi i producció ideològica —els anomenats think tanks— i fins i tot importants espais acadèmics, no actuen en un terreny políticament neutral, sinó que contribueixen, d’una manera o una altra, a reproduir els marcs culturals i econòmics dominants. Les dretes han aprés a utilitzar amb enorme eficàcia aquest ecosistema comunicatiu, les emocions i els nous mecanismes de construcció de relat, perquè, entre altres raons, és el seu ecosistema.
Seria ingenu ignorar-ho. Però també seria un error concloure que el problema principal és comunicatiu. Perquè hi ha experiències recents que mostren que les grans plataformes digitals i tot el complex mediàtic no són invencibles.
Un exemple especialment interessant ens arriba de la campanya de Zohran Mamdani a Nova York. Mentre molts analistes posaven l’accent en la seua presència a les xarxes socials, una part fonamental de l’èxit va descansar en una enorme operació d’organització popular. Desenes de milers de voluntaris van recórrer barris sencers, van tocar més d’un milió de portes i van mantindre centenars de milers de converses directes amb la ciutadania. Aquella experiència demostra que, fins i tot en plena era dels algoritmes, la política continua tenint una poderosa dimensió humana: escoltar, dialogar i construir confiança.
Aquella campanya no va ignorar les xarxes socials ni les eines digitals. Però va entendre una cosa fonamental: la confiança no es construeix únicament amb algoritmes. De fet, a casa nostra tenim exemples recents que ho confirma: l’èxit col·lectiu en la consulta trampa contra la llengua en el sistema educatiu valencià organitzat dels del Consell; o les enormes mobilitzacions populars que van aconseguir la dimissió de Mazón.
Les tecnològiques poden influir en els marcs mentals, amplificar missatges i condicionar converses, però continuen existint coses que només poden fer les persones organitzades: escoltar, dialogar, generar confiança, construir comunitat i lluitar braç a braç quan els objectius estan clars.
Potser una part de la resposta davant la potència dels algoritmes no consisteix només a competir millor dins de les seues regles, sinó a recuperar també formes de participació política i autoorganització popular que durant massa temps han estat, sinó abandonades sí menystingudes i, a vegades, ridiculitzades.
Quan la política torna als carrers, als barris, als centres de treball, als mercats, a les associacions i a les converses quotidianes, les majories socials deixen de ser simples audiències i tornen a convertir-se en protagonistes.
Però hi ha una qüestió encara més profunda. Què passa quan una part important de la ciutadania deixa de creure que les institucions poden millorar la seua vida?
Potser el problema no és només qui controla el relat, i què s’ofereix i què es demana a la societat.
Durant massa temps hem normalitzat una paradoxa que debilita qualsevol projecte transformador: competir per governar sense qüestionar els límits reals del poder. I, en el cas del País Valencià, sense qüestionar la nostra subordinació política, econòmica i cultural.
Es guanyen eleccions. S’accedeix a governs. S’ocupen institucions. Però les polítiques que afecten els grans desequilibris econòmics, culturals, socials i territorials continuen condicionades per estructures de poder que romanen pràcticament intactes.
Això genera frustració. I la frustració acaba convertint-se en abstenció, desafecció o vot de protesta. Si les esquerres volen recuperar la confiança d’amplis sectors populars, necessiten alguna cosa més que emocionar. Necessiten convéncer. I per convéncer cal presentar propostes concretes, valentes i comprensibles.
Cal explicar què es farà per garantir l’accés a l’habitatge. Què es farà per reduir les desigualtats. Què es farà per dignificar el treball, les pensions i per reforçar els serveis públics. Com, quan i què es farà per democratitzar les institucions. I què es farà per recuperar capacitat de decisió col·lectiva.
Des de la perspectiva valenciana, això podria traduir-se en un programa de mínims perfectament assumible per qualsevol força progressista que aspire a transformar la realitat.
Més democràcia, comprometent-se a eliminar la barrera electoral del 5%, una anomalia que limita el pluralisme polític i deixa fora de les institucions desenes de milers de votants. Avançar cap a la sobirania, assumint la necessitat de superar els límits polítics heretats del Decret de Nova Planta i del règim del 78 i avançar cap a formes d’autogovern sobirà capaces de situar les decisions fonamentals més a prop de la ciutadania.
Recuperar els nostres recursos, exigint la condonació del deute il·legítim, la correcció de l’infrafinançament estructural que pateix el País Valencià, la compensació de les infrainversions acumulades i una distribució justa dels recursos públics.
Normalitzar el valencià, garantint la igualtat efectiva de drets lingüístics i impulsant polítiques capaces d’assegurar la transmissió i la normalització social de la nostra llengua.
Disposar de més habitatge públic i assequible. Assolir més sobirania energètica, alimentària i hídrica. Més capacitat per decidir sobre allò que afecta directament la vida quotidiana de la ciutadania.
I podríem afegir-hi moltes altres qüestions, però la qüestió de fons és una altra. Quan una persona decideix no votar, no sempre és perquè haja estat manipulada per un algoritme. Sovint és perquè ha arribat a la conclusió que el seu vot no modificarà substancialment les seues condicions de vida.
Per això resulta insuficient apel·lar únicament a la por davant una possible victòria de la dreta o de l’extrema dreta. La por pot mobilitzar una part de l’electorat, però difícilment construeix una majoria social suficient.
Les recents eleccions a Colòmbia ens ofereixen una reflexió interessant. Tot i la possibilitat real que l’extrema dreta recuperara el govern, no ha estat suficient per a aconseguir donar continuïtat al govern progressista. Malgrat haver reduït en 6 punts l’abstenció, la campanya de Cepeda va trobar a faltar, sobretot als primers dies, una interpel·lació als sectors més amplis de la societat colombiana.
Això demostra que la por, per si sola, no és suficient. La gent necessita motius per a esperar i confiar. Necessita motius per a implicar-se.
L’acte del Parc de Capçalera va demostrar que encara existeix una reserva considerable d’il·lusió i de capital emocional en l’espai progressista valencià.
La qüestió és què fer amb aquesta energia. Convertir-la en nostàlgia seria desaprofitar-la. Convertir-la en un projecte de llarg abast potser és el gran repte dels pròxims mesos i anys. Perquè emocionar és important, però no és suficient.
Cal també oferir un horitzó creïble de canvi material, democràtic i nacional capaç de millorar la vida de les majories socials. I cal reconstruir una cultura política basada en l’organització, la participació, el compromís militant i la confrontació política.
Perquè cap algoritme no pot substituir una conversa sincera. Cap plataforma digital no pot substituir una comunitat organitzada. I cap estratègia comunicativa no podrà substituir mai un projecte capaç de donar resposta als problemes reals de la gent.
Les esquerres tornaran a ser majoritàries quan siguen capaces de combinar emoció i proposta, esperança i transformació, relat i poder popular.
Només així podran tornar a convéncer aquells que encara voten, però sobretot aquells que fa temps que han deixat de creure que la política li puga canviar les vides.
