Enguany, aquest record pren un significat especialment emotiu perquè arriba pocs mesos després de la mort de la seva germana Blanca Serra i Puig, el passat mes d'abril, i quinze anys després de la desaparició del seu germà Josep de Calassanç Serra i Puig, «Cala», el desembre de 2011. Amb la seva absència s'ha tancat una de les nissagues més compromeses amb la defensa de la llengua, la història i la llibertat nacional dels Països Catalans.
Filla de l'historiador Josep de Calassanç Serra i Ràfols, Eva Serra va convertir el compromís polític i cultural en una manera de viure. Des de ben jove va participar al Front Nacional de Catalunya (FNC) i, posteriorment, va formar part del grup fundador del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN). Més endavant contribuí decisivament a la constitució del PSAN-Provisional, embrió d'Independentistes dels Països Catalans (IPC). També participà en la impulsió dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC) i, ja a començament dels anys noranta, de l'Assemblea d'Unitat Popular (AUP).
El seu compromís amb la causa nacional va comportar una dura repressió. Tant Eva com la seva germana Blanca i el seu seu gemà Josep de Calassanç van formar part d'estructures clandestines durant els darrers anys del franquisme i els primers anys de l'anomenada Transició. El febrer de 1977, l'Eva i la Blanca van ser detingudes acusades de col·laboració amb ETA politicomilitar. Les dues germanes van tornà a ser arrestades el 1980, després de passar cinc dies incomunicades a la Direcció General de Seguretat. El desembre de 1981, novament detingudes i torturades en el marc de l'operació contra militants d'IPC i de Terra Lliure.
La repressió no es va aturar aquí. El 1982 van ser detingudes de nou, juntament amb la Mait Carrasco, Carles Castellanos i Teresa Lecha, acusats d'«apologia de la rebel·lió» per haver encapçalat una manifestació contra la LOAPA amb una pancarta on només hi havia una paraula: «Independència».
La història al servei del poble
Llicenciada en Història el 1967, Eva Serra va desenvolupar una intensa trajectòria acadèmica i investigadora. Va treballar a editorials com Salvat, Edicions 62 i la Gran Enciclopèdia Catalana, espais que es convertirien en autèntics focus de renovació cultural i nacional durant el final del franquisme.
Posteriorment exercí la docència i la recerca a la Universitat Autònoma de Barcelona, a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Pompeu Fabra. Especialista en la història agrària dels segles XVI i XVII i en la història política, jurídica i institucional de la Catalunya moderna, esdevingué una de les principals referències de la historiografia catalana contemporània.
La seva tasca investigadora sempre va anar acompanyada d'una clara voluntat de posar el coneixement històric al servei del país. Durant molts anys impartí cursos a l'Associació de Mestres Rosa Sensat i a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada, convençuda que la història havia de contribuir a reforçar la consciència nacional del poble català. Des del 2002 fou membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans, i el 2008 rebé el Premi Justícia de Catalunya.
Un llegat que continua viu
Vuit anys després de la seva mort, la figura d'Eva Serra continua essent una referència imprescindible tant per a la historiografia catalana com per a l'independentisme. La seva obra va demostrar que la recerca històrica no havia de limitar-se a descriure el passat, sinó que podia contribuir a recuperar la memòria nacional i a comprendre les arrels de les llibertats catalanes.
El record d'aquest vuitè aniversari és, inevitablement, més intens perquè, després de la mort de Josep de Calassanç Serra i Puig, «Cala», el 2011, i de la seva germana Blanca Serra i Puig, el passat mes d'abril, s'ha tancat la trajectòria vital dels tres germans Serra. Tots tres van compartir un mateix compromís amb la llibertat dels Països Catalans, la defensa de la llengua, la recuperació de la memòria històrica i la construcció d'un moviment independentista arrelat al país. Avui recordem especialment Eva Serra, però el seu llegat és inseparable del de Blanca i del Cala. Junts representen una de les aportacions més sòlides i coherents a la història de l'independentisme català contemporani, una herència política, cultural i humana que continua viva i interpel·la les noves generacions.
