“Poder escriure en la meva pròpia llengua va ser definitiu”, deia Jesús Moncada. Per a ell era l’única manera d’explicar el món del riu, les mines, les converses de cafè -de la Granota- i la memòria d’un poble que les aigües van esborrar del mapa, però no de la literatura.
El Ple de la Paeria ha aprovat per una àmplia majoria la moció d’Esquerra Republicana per reforçar el català a la Franja de Ponent i defensar els drets lingüístics al conjunt dels Països Catalans. És una bona notícia. No perquè una moció resolgui, per si sola, dècades de desatenció, sinó perquè Lleida ha afirmat una evidència: la Franja no és una perifèria ni una realitat llunyana. És part de la nostra identitat i de la nostra comunitat: humana, cultural i lingüística.
Per a molta gent de Fraga, Mequinensa, Tamarit, Saidí, Benavarri o el Pont de Montanyana, Lleida és ciutat d’estudis, d’hospitals, de compres, de feina i de família. I per a Lleida, la Franja forma part de la vida quotidiana: compartim comerç, agricultura, carreteres, amistats, mitjans de comunicació i una llengua que ens uneix. Malgrat alguns s’entesten a aixecar fronteres –administratives-, la Franja és territori de frontissa: un espai de contacte, d’intercanvi i de relació entre comunitats que no viuen d’esquena les unes a les altres, sinó que es reconeixen, es complementen i es necessiten. La nostra llengua, les nostres relacions econòmiques i els nostres vincles personals cusen complicitats, construeixen ponts i connecten comunitats que comparteixen molt més que una línia sobre un mapa. Per això, la Franja i Lleida no s’expliquen des de la lògica de la separació, sinó des de la realitat compartida.
Però el català a la Franja viu una fragilitat que no podem endolcir. No és llengua oficial a l’Aragó. Això limita el dret d’aprendre-la i usar-la amb plena normalitat davant l’administració, a l’escola i als mitjans. I encara és més greu quan des de les institucions es presenta el català com una llengua imposada o estranya. És una falsedat que ofèn la història i els parlants.
El català no ha arribat de fora a la Franja. Hi ha nascut, hi ha crescut i s’hi ha transmès durant generacions. Defensar-ne les varietats dialectals i la seva riquesa és, precisament, defensar la unitat de la llengua. En canvi, negar-li el nom, reduir-lo a un conjunt de parlars locals o eliminar-ne el reconeixement institucional no protegeix cap singularitat: afebleix la llengua, limita els drets dels seus parlants i erosiona el prestigi necessari perquè continuï sent una llengua viva.
La moció aprovada demana al Govern i a les Corts d’Aragó que reconeguin el català pel seu nom, que en garanteixin una protecció legal efectiva i que recuperin i reforcin programes com el Jesús Moncada. També reclama suport per a les entitats, les publicacions, els centres d’estudis i els creadors que, sovint amb recursos precaris, sostenen una feina que hauria de ser responsabilitat de les administracions.
Però l’acord també interpel·la Lleida. Ens compromet a exercir una capitalitat compartida amb la Franja: a obrir espais estables de cooperació amb municipis, centres educatius, mitjans, la Universitat i les entitats culturals; a fer intercanvis, activitats literàries, projectes per a joves i estudis sobre la situació de la llengua. No és un gest de cortesia. És fer política útil allà on la realitat ja ens ha fet comunitat.
Una llengua no es manté només perquè encara es parli a casa. Necessita escola, llibres, música, pantalles, administració, comerç i espais de prestigi. Necessita que els joves la percebin com una llengua útil, viva i capaç d’explicar el futur. La Franja no necessita condescendència: necessita reconeixement, recursos i aliances.
Defensar el català a la Franja és defensar la dignitat dels seus parlants. És impedir que una frontera administrativa es converteixi en una frontera cultural. I és assumir, com diu Francesc Serés, que “cal una voluntat política per articular culturalment la Franja”. La Paeria ja n’ha expressat una. Ara cal convertir-la en fets.
