Fa vint anys, quan s’estava acabant la campanya pel referèndum sobre l’estatut promogut per Maragall i Zapatero, vaig publicar en aquest diari un article a favor del “no” i a favor d’un moviment alternatiu: un contrapoder (la Plataforma pel Dret de Decidir havia fet irrupció el febrer d’aquell 2006), que liquidés el monopoli polític imposat pels trenta llargs anys que portàvem a sobre d’ençà que va néixer el règim hereu del franquisme.
Han passat, doncs, vint anys i, com en el tango, alguns podran dir que no són res, però el fet és que el monopoli continua ben viu –amb nous socis, canvis de bàndol espectaculars, recuperació de les essències de llei i ordre, etcètera–, com demostren un espanyolista al capdavant de la Generalitat; un ex-convergent que considera “inclusiva” la història de l’estat espanyol; un postconvergent que no dubtaria a acceptar el vot d’uns pàries de la política per a ser batlle de Barcelona; o un masover d’ERC abduït per les estovalles madrilenyes que, per l’agraït joc de mans de la “dialèctica sobiranista”, ha decidit –Déu li conservi la vista– que els tres milions de participants en el referèndum del Primer d’Octubre pertanyien en massa a les “exigües classes mitjanes”.
I constatem, igualment, que aquell monopoli continua usant les argúcies de fa vint anys, quan columnistes i politòlegs abonaven el nou estatut des d’un “realisme independentista”; demanaven un “sí” radical per a apropar-nos eventualment a una democràtica independència; pregonaven amb mots grandiloqüents (“dignitat”, “moment greu”, “extrema seriositat”) les bondats de donar el “sí” en nom d’un “patriotisme” que demanava “eficàcia, o sigui, acords i rigor”; i advertien que estava en joc el nostre futur i que “necessitàvem més recursos i més capacitat de decisió”.
Tot plegat escrit amb la tinta invisible del consens, que cridava a la majoria silenciosa, al poble menut, als catalans que “en els seus afanys de cada dia, impulsen el país, al marge de les vanitats i de l’èpica del tauler polític”.
La base ideològica era que el catalanisme havia tornat a guanyar una batalla, que l’estat espanyol ens tornaria a estimar. No podíem fer el ridícul, Madrid mai més no ens tornaria a prendre seriosament. Hi havia hagut excessos pels dos costats… No s’adonaven que el ridícul l’havien fet els nostres dirigents polítics davant el poble, que ja no els podien prendre seriosament i que els excessos els havien comès ells, els dirigents, en abusar de la confiança de la gent per fer-li veure blanc allò que era negre. I ben negre.
Allò que sintetitzava la por escampada pels mitjans de comunicació rere consells paternals, admonicions erudites, ziga-zagues retòriques i crides a la “realitat”, era la pinça dialèctica formada per CiU i PSC, que arrencaven la campanya a la manera clàssica d’una consulta totalitària. Els primers ens amenaçaven amb una regressió franquista amb la propaganda –bitllets de vint duros i seats sis-cents. Els socialistes, per a variar, ficaven el “no” dins un poti-poti favorable al PP i en contra de Catalunya. Tot allò que servís per a reforçar Zapatero i el PSOE a l’estat espanyol, ja els estava bé.
El cas és que tots aquells senyors van fer veure que disputaven una cursa d’obstacles amb tanques de debò, la darrera de les quals era el poble convocat en referèndum. Poc o molt nacional. Poc o molt cohesionat. Metropolità o rural. Tant li feia: real. I que, en els somnis de control absolut d’alguns lampistes, era com una tanca de nyigui-nyogui. La van superar a empentes i rodolons amb una campanya dels temps de la dictadura, però, entretant, la cursa real cap a la independència havia començat i ells no se n’havien adonat.
El record d’aquell llunyà article té menys a veure amb les meves posicions que amb les del mitjà on va veure la llum, que no han canviat pel que fa a les qüestions essencials exposades per la necessitat imperiosa d’independència i la lluita menada per a assolir-la. Quan alguns benèvols lectors s’impacienten amb aquest escrivà (“massa pessimista”; “i ara, què fem?”; “i què hi pintem, en la situació que viu el món”?), gosaria aconsellar-los que facin un balanç dels vint anys transcorreguts d’ençà de la publicació i que examinin els passos que ens han conduït on som. Potser veuran que el “darrer obstacle” que encapçalava l’article continua sent el mateix: nosaltres. Les 130 plataformes que demanaven el “no”. La gent organitzada. El poble conscient. Nosaltres enfront d’ells. I també veuran que, al llarg d’aquests vint anys, ells no han deixat de saber que nosaltres, la gent organitzada, el poble conscient, la nació en marxa, hem estat i som el darrer obstacle perquè no hem abandonat el camp de batalla: una lúcida minoria independentista oposada a l’estatut va ser capaç, en deu anys, d’arrossegar una confosa majoria estatutària cap al Primer d’Octubre perquè no va posar tanques a l’esdevenidor històric.
Joana, Tianet, Peradalta, l’única manera de no sentir-se “deprimits” és tenir plena consciència del que hem fet, saber celebrar-ho, i ser conscients del que ens queda per fer: el contrapoder que posi fi al monopoli, no pas l’ingrés en els seus rengles com pretenen els pàries de la política disfressats d’alliberadors –als quals els guardians del sistema assignen, no pas ingènuament, escons virtuals quan encara no saben si es presentaran a les pròximes eleccions espanyoles– i els farsants que n’acceptaran el vot quan el necessitin. Un contrapoder organitzat des de baix, contra el servilisme, la desídia i el cinisme dels poders públics, com el que ha ocupat sense treva els carrers d’ençà de la catàstrofe valenciana i del qual encara cuegen les mostres en les mobilitzacions dels ensenyants al Principat per una escola nacional-popular de debò.
