Som una colònia
Qualsevol intent d’aproximació seriós i honest actualment al País Valencià ha de partir de la constatació que som una colònia. Per a ser més precisos podem afirmar que som una «colònia interior» almenys i formalment des del 29 de juny de 1707. En aquella data es va fer públic el Decret de Nova Planta (imposició de l’absolutisme monàrquic/borbònic, de les lleis de Castella i eliminació dels Furs valencians) per Felip V, avantpassat de l’actual monarca espanyol. Així, van transformar en colonització territorial, jurídica i política la victòria militar que havien obtingut arran de la batalla d’Almansa el 25 d’abril d’aquell mateix any. El Decret de Nova Planta, que mai no ha estat derogat explícitament, ens ho van imposar per justo derecho de conquista sobre els cadàvers del 7% de la població valenciana d’aleshores i la repressió generalitzada al conjunt del poble. L’arrel de la major part dels nostres problemes estructurals són fruit de la colonització.
Amb la colonització, ens van condemnar a patir sine die, la seua dominació militar/policial, política, cultural, administrativa, econòmica i psicològica, que es concreta fonamentalment en una relació econòmica globalment extractiva i espoliadora que ens empobreix, obligant-nos a participar d’un model econòmic, dissenyat des de la metròpoli. Com a mecanisme de gran abast per a garantir en el temps eixa relació extractivista, l’Estat metropolità ha practicat de manera sostinguda i planificada una mena de genocidi cultural mitjançant la imposició del castellà i la seua cultura, amb la prohibició primer i la marginació, desprestigi i problematització després, del valencià. Un altre mecanisme estratègic emprat per a garantir-se el seu domini sobre el nostre poble, ha estat incorporar-nos formalment a l’arquitectura jurídica de l’Estat, però de manera asimètrica pel que fa a drets i deures, imposant-nos discriminacions jurídiques de tota mena que entrebanquen la nostra evolució com a col·lectivitat diferenciada i confirmen la nostra dependència i una minorització progressiva.
Els decrets de Nova Planta no estan derogats explícitament
La primera discriminació i marc conceptual i jurídic de tota la resta es deu a la no derogació explicita del Decret de Nova Planta. Tot i que formalment l’absolutisme imposat per Felip V, va ser derogat per la Constitució espanyola de 1837, aquesta derogació només va afectar amb relació a quina era la font de la sobirania nacional, qüestionant que aquesta emanarà del monarca. Però quan el legislatiu espanyol va reconéixer que la sobirania emanava del poble (almenys formalment), aquest ja no estava conformat pels diversos pobles/estats que havien sigut derrotats en la guerra de Successió de 1701/15 (Regne de València, Catalunya, Aragó, Balears… a més de Castella), sinó que per una mena d’alquímia política, aquests pobles diversos havien esdevingut, tot d’una, poble espanyol. És a dir, la Constitució espanyola de 1837 (impulsada pels progressistes) va derogar l’absolutisme, però no les seues conseqüències imperialistes o colonials. De fet, en el seu article primer especificava clarament qui són espanyols: «Són espanyols: Primer. Totes les persones nascudes als dominis d’Espanya».
La colonialitat com a fase permanent de la colonització
Arran d’això, els pobles conquerits, dominats militarment i colonitzats, passàvem a ser pobles alienats. És a dir, vam perdre (ens negaven) la nostra essència i singularitat col·lectiva per a incorporar-nos individualment com a membres d’un altre poble, l’espanyol, però no en un pla d’igualtat sinó subsidiàriament, com a instruments. D’aleshores ençà tots els marcs jurídics de l’Estat espanyol han mantingut, expandit i perfeccionant les eines de la nostra alienació. De fet, i com a símbol persistent dels mecanismes d’alienació i dominació contra el País Valencià, cal recordar que som l’única comunitat històrica amb dret civil propi a la qual, al contrari que Galícia, Euskal Herria, Aragó, Catalunya i les Illes Balears, continuen negant-nos la seua recuperació. Un dret civil valencià que ha estat reivindicat pel 98% de tots els ajuntaments valencians i per la immensa majoria de les Corts Valencianes, però que depén d’una modificació constitucional espanyola que els partits majoritaris del Règim del 78 només aprovaran quan els siga indispensable per a perllongar la nostra colonització.
La colonització, amb el temps, ha esdevingut colonialitat, mitjançant la pràctica i els efectes de l’alienació, perquè a les conseqüències de la dominació militar/policial, política, cultural i econòmica, s’ha sumat l’acceptació més o menys passiva o banal d’una part de la societat valenciana de la suposada superioritat lingüística-cultural dels colonitzadors. La colonialitat, com diu l’antropòleg alacantí José M. Copete (comunicació particular), a diferència de la colonització, és la continuació de les relacions colonials, fins i tot en absència d’estructures jurídiques colonials. La burgesia que opera al País Valencià i les institucions polítiques del règim (inclosos partits i sindicats oficials) són el primer agent d’espanyolització. A açò se li ha d’afegir que, de manera seguidista, una part significativa de la societat civil valenciana ignora aquest debat, i per tant contribueix a la provincialització i regionalització.
La provincialització, regionalització, és la situació en la qual la població d’un país conquerit accepta la conquesta i es percep a ella mateixa com a part integral de la nació conqueridora. És la colonització de la subjectivitat. El principal objectiu de tot plegat no és cap altre que garantir-se la continuïtat en el temps de l’espoliació econòmica que patim des del Decret de Nova Planta de 1707. Objectiu que és equiparable al d’una colònia clàssica, i que continuem oferint noves glòries des de la fidelitat regionalista: l’espoli esdevé sagrat. Aquesta espoliació econòmica implica necessàriament la supeditació del territori i el model econòmic als interessos metropolitans i l’explotació laboral i social de les classes treballadores, la immensa majoria de la població.
Només així es pot entendre racionalment les successives «amortitzacions» o expropiacions (amb diversos mecanismes jurídics, polítics i econòmics) de la propietat de la terra, que hem patit generació rere generació fins als nostres dies, i l’extrema alienació i explotació de les classes treballadores valencianes –de les quals formen part de manera indestriable els i les treballadores nouvingudes–. Els últims exemples d’aquest doble mecanisme, els podem comprovar actualment en l’ús intensiu del territori com a valor turístic i especulatiu per al capital (entrebancant el seu ús com a font de vida i com a font de la sobirania alimentària), i la precarització laboral juntament amb la negació del dret a l’habitatge assequible als sectors socials cada dia més amples. La convergència d’interessos del capital (absolutament internacionalitzat) i l’Estat en tots dos supòsits, més enllà del color polític del govern de torn, és una mostra fefaent de la naturalesa de l’Estat, com a estat capitalista, i la seua concreció, en el nostre cas, com a Estat colonial (o subimperialista per la seua supeditació a altres imperialismes), com a moment del capital. O dit d’altra manera: que l’Estat i el capital són les dues cares de la moneda, de l’espoliació nacional i l’explotació social.
La burgesia mai no va exercir de classe dirigent
Quan ens hem referit més amunt a la burgesia, com a burgesia que opera al País Valencià i no com a burgesia valenciana, ho fem conscients de les conseqüències d’un «moment polític» de gran transcendència en la història del nostre poble. Ens referim al resultat de la guerra de les Germanies. Una revolta popular contra les elits que, tot i que va estar sufocada a sang i foc per la monarquia imperial, va generar tanta por en l’alta noblesa i l’alta jerarquia eclesiàstica, que van acabar aixoplugades a les faldilles de la monarquia, renunciant a conformar la classe dirigent valenciana. Aquesta pràctica s’ha mantingut en el temps (amb algunes minses excepcions) donant com a resultat una burgesia que opera al País Valencià, més com a part de la classe dominant de l’Estat, que com a classe dirigent del País. Aquells fets, fortament arrelats en la psicologia de les elits econòmiques valencianes i d’altres sectors socials, són la raó més important que explica l’impossibilita (almenys fins ara) de l’existència de forces polítiques valencianistes de dretes.
Qui conforma el subjecte polític anticolonial?
Les formes de la nostra dependència i alienació han sofert una evolució com a resultat dels canvis en la naturalesa de l’Estat i de les lluites mantingudes històricament pel poble, conformant en l’actualitat les dues forces mútuament oposades que existeixen al País Valencià: la que defensa l’statu quo de la colonització i la que representa en cada moment la resistència. La resta només són succedanis. Aquesta realitat punyent, però constatable, ens indica amb total claredat que el subjecte polític que ha de conformar-se com a instrument de la nostra emancipació no pot ser un suposat poble valencià (això també val per a Catalunya i les Illes) abstracte o genèric, obviant la lluita de classes, que en situació més o menys latent o viva sempre existeix, sinó el conjunt del poble treballador valencià. Els cants de sirenes que periòdicament sorgeixen reivindicant la postergació de la lluita de classes a l’assoliment de la independència, obeeixen a dues estratègies que tot i emanar d’espais clarament diferenciats i confrontats, convergeixen en el temps i en les conseqüències: el primer apareix com a una maniobra més dels diversos processos d’alienació induïts des de la metròpoli. Això explica la passivitat o complicitat davant de l’aparició de l’extrema dreta que s’expressa en catalano-valencià, o la reiterada insistència dels partits i mitjans espanyols (especialment des de l’esquerra) de catalogar el procés independentista català o les reivindicacions valencianistes com a burgeses.
El segon, respon a una visió de la nació encarnada en el constructe idealista del romanticisme burgés, que va substituir la nació on la sobirania emanava del monarca (absolutisme) per una altra on la nació emana de la burgesia. Una visió que no té en compte ni la naturalesa de l’Estat capitalista en general, ni de l’Estat concret que ens oprimeix. De fet, ni tan sols tenen en compte l’experiència d’altres lluites independentistes reeixides, o la de la mateixa revolució «burgesa» per antonomàsia, la francesa, que no va ser només obra de la burgesia, sinó que aquesta la va monopolitzar, utilitzant a favor seu, la generositat (desorganitzada) del poble pla en forma dels i les «sans-culottes». La lluita per la independència, a casa nostra, estarà travessada i mediada permanentment per la lluita de classes, perquè en una societat escindida en classes socials, la confrontació d’interessos contradictoris és permanent. Intentar obviar-la implicaria posar-se d’esquena o directament en contra dels interessos de la majoria social, esdevenint, per tant, la independència un projecte socialment inassolible.
Dret a Decidir i Unitat Popular
Arribats a aquest punt, resultat convenient explicitar que entenem per «poble treballador», en una societat que en les últimes dècades ha passat de ser una societat amb les classes socials prou definides, amb un significatiu nivell d’industrialització i amb un persistent i fort component cultural arrelat a la terra, a ser una societat majoritàriament urbanita, de serveis, profundament turistificada i amb amples sectors socials en permanent transició des de les classes mitjanes a dependre d’un salari, i de les classes treballadores amb condicions de treball reglades, a la precarització permanent (i estructural al sistema), i amb el manteniment d’un terç de la població en la pobresa o en el seu llindar, afectant majoritàriament les dones pel fet de ser-ho. Ens trobem, així, davant d’una complexa realitat en la qual podem entreveure diversos nivells concèntrics amb molts entrellaçaments i fronteres poc definides que evolucionen constantment.
En el més ample i inclusiu, tenim el que podem denominar les grans masses explotades, formades per diferents sectors i classes socials que pateixen explotació econòmica, dominació política i cultural, pressió psicològica, etc. A un altre nivell trobem les múltiples fraccions i sectors que s’estenen entre les «classes mitjanes», la xicoteta burgesia, altres franges d’autoexplotades (individualment o familiarment), microempresaris, autònoms (falsos i reals), les denominades professions liberals, l’alt funcionariat, sectors de la cultura, una part del camperolat, que transita cada dia entre les tasques jornaleres a les tasques empresarials, i un llarg etc. I al bell mig de tot plegat, hi ha la classe treballadora realment existent, que no ha desaparegut, però sí que s’ha transformat tal com va transformant-se el mateix capitalisme.
Cal insistir que són molt difuses les fronteres i en permanent canvi i transformació. Però si hi ha res que ens unifica, és que totes aquestes classes i sectors socials, més enllà de la ideologia (ja siga com a expressió de la seua realitat social o com a falsa consciència dominant) de cadascuna de les persones que l’integrem, patim els efectes de l’espoliació econòmica i territorial i la dominació política que hem explicat més amunt. Aquesta «característica negativa”: patir tot i que siga en grau divers, la dominació política i l’espoliació colonial, més la renúncia de les elits econòmiques i polítiques a comportar-se com a classe nacional, ens constitueixen (almenys potencialment) en el que hem definit com a poble treballador, en poble valencià.
Si aquestes consideracions són globalment vàlides, podrem concloure que tenim al davant el doble repte de treballar per a potenciar l’autoorganització popular i social en dos grans nivells paral·lels i complementaris. D’una banda, les classes i sectors socials directament explotades pel capitalisme i espoliades per l’Estat i, d’altra la convergència amb aquelles que només pateixen l’espoliació nacional. Parlem de la Unitat Popular en el primer supòsit, i del Dret a Decidir de tot un poble per a poder articular un procés d’alliberament nacional i social en el segon.
