En plena febrada estiuenca, el poble català ha patit nous episodis catalanofòbics. Res que ens pugui sorprendre a aquestes alçades però si que els nous registres en que s'expressa l'anticatalanisme pren noves formes, completament insospitades fa un temps. No obstant això, si tenim en compte les característiques dels episodis catalanofòbics que han esclatat aquest estiu: l'squetech de la companyia de teatre “Sin Papeles”, el famós vídeo de la tiktoker d’origen argentí i el cas de la gelateria del barri de Gràcia , veurem que en realitat no hi ha gaire novetats.
Una breu repassada històrica ens farà trobar fets similars. A començaments del segle XX va esclatar amb força un moviment d'esquerres, republicà i anticatalanista, el lerrouxisme, que combinava tesis aparentment progressistes amb un agressiu rebuig i odi ètnic al catalanisme. Aquell discurs inicialment progressista va acabar degenerant en odi visceral contra el catalanisme i poc a poc el partit radical de Lerroux va ingressar a les files de la dreta espanyola més extrema. Pel camí va quedar una història de manipulació i control de les masses d'origen immigrant per enfrontar-les al poble català. Un seguit de tòpics, acusacions, repressió, manipulació ( catalans tancats, garrepes, burgesos massa treballadors.....) era el combustible que alimentava la divisió i l'enfrontament.
Més endavant i ja en ple franquisme, ben conegut és el paper anticatalà d'un sector de l'esquerra sucursalista, que amb ridícules tesis “d'esquerres”, tergiversades i manipulades, utilitzava la immigració andalusa, extremenya, castellana....a Catalunya per ridiculitzar i menystenir les reivindicacions d'autodeterminació, autonomia i respecte al poble català. Un cop superat el període franquista i en plena transició, ben conegut és el paper d'alguns destacats líders de l'esquerra catalana, que van continuar fent lerrouxisme i acusacions ridícules contra les classes populars catalanes, acusant-les de burgeses i corruptes. Les tesis de Solé Tura, una barreja de cosmopolitisme i esquerra centralista ( borbònica, per descomptat) van alimentar durant dècades la pulsió anticatalana i forjaven amb força la idea d'unitat d'Espanya, ben coincident amb la dreta més espanyolista. No deixa de sorprendre la col·laboració implícita i transversal entre elements de la dictadura franquista i l’oposició democràtica espanyola pel que fa a l’hostilitat envers Catalunya.
La darrera etapa del franquisme i la primera dècada de la transició ( uns 25 anys pel cap baix) venen caracteritzats per una aliança entre esquerres i dretes espanyoles, que no tenen cap problema a establir aliances si del que es tracta és de combatre plegats el catalanisme i l'independentisme. El PSUC primer i posteriorment ICV son partits d'esquerres que defensen obertament la unitat d'Espanya i combaten tant com poden l'independentisme, sense gaire diferències amb el PP
La tendència és una constant històrica que arriba fins als dies del procés sobiranista català, avortat per la via de la repressió i les clavegueres de l'estat, tot s’ha de dir, també per les renúncies pròpies. Acusar als catalans de corruptes, burgesos, tancats...és el que han vingut fent les esquerres espanyoles i les seves sucursals catalanes, des del PSC fins als Comuns, passant per Podemos i el 15M. Recollits en la història queden els tristos episodis de delació i repressió practicat pel grup parlamentari successor d'ICV ( Catalunya Si que es pot) que en els moments de més tensió durant els fets del Primer d'Octubre, es posicionen clarament al cantó del bloc borbònic format per PP, C'S i PSC. La nova marca anomenada Comuns fa exactament el mateix.
I es que l'anticatalanisme sorgit de les esquerres coincideix i encaixa perfectament amb les coordenades anticatalanes de la dreta espanyola, ja sigui en temps del Bienni Negre, en temps del franquisme, la transició o les diferents etapes de la jove “democràcia” espanyola. Podem constatar sense embuts que hi ha un anticatalanisme transversal que uneix al franquisme, el PSUC, els Comuns, Ciutadadanos, VOX....
I ara, en ple any 2025 i en època del post-procés, tristament descobrim que alguns sectors de la nova immigració, fan exactament el mateix que el lerrouxisme i el franquisme: denigrar el poble català, la seva llengua, la seva cultura....i acusar a aquest poble de mil pestes, en un exercici de cinisme i hostilitat com feia temps que no vivíem. Ho hem pogut veure amb la famosa obra de teatre i amb les declaracions provocatives, insultants i humiliants de la ja famosa tiktoker. Per acabar de reblar el clau, el propietari imperialista de la ja famosa gelateria de Gràcia, ens ha volgut recordar amb agressivitat que a Catalunya es parla en castellà perquè som en territori conquerit pel «Reino de España».
Res que ens pugui sorprendre a aquestes alçades. Però si que admeto que m’ha agafat per sorpresa l’actitud tant bel·ligerant, i que arriba a destil·lar un odi ètnic i irracional per part de la tiktoker. Fins i tot, un cop llançat l’atac s’intueix que desitgen que callem, acotem el cap i ens enfonsem encara més en la humiliació. Ho dic perquè les agressores catalanofòbiques ja han fet la seva peculiar campanya de victimisme i afirmen que estan patint una caça de bruixes per part dels malvats, diabòlics i colonials independentistes catalans i catalanes. Un truc molt vell, combinar agressivitat, demagògia i victimisme per tal que la humiliació llançada sigui doble.
Sigui com sigui, podem veure com algunes tesis decolonials serveixen per fer colonialisme 2.0, En un exercici que combina cinisme, retòrica i anticatalanisme, els nous lerrouxistes (decolonials) exerciten la ploma escrivint demagògia i atiant la llavor de l'odi i l'enfrontament, al més pur estil de l'extrema dreta. Dit això, ja té nassos que la representant argentina de la nova catalanofòbia, ometi obertament que el seu país en ple segle XXI té ànsies expansionistes i que ha marginat tant com ha pogut les comunitats indígenes del seu propi país. O que alguns pensin que els països del sud global no vulneren els drets humans i no tenen exèrcits i cossos repressius, com passa amb el Marroc i la seva ocupació il·legal del Sàhara Occidental. Que ho expliquin als saharauis que fa dècades viuen en camps de refugiats!.
En una extensa carta publicada al portal mon.cat, Paula Dreidemie, exposa amb pèls i senyals les raons de la seva catalanofòbia. No només no se n'amaga sinó que treu pit i de forma provocativa i agressiva explica que detesta Catalunya i els catalans, es burla de les costums i tradicions del poble català, de la seva gastronomia i cultura, i llança una sèrie d'acusacions greus sobre la base del pensament decolonial. A part de dir-nos esclavistes, covards, nazis, colonials, lladres, feixistes, racistes, inútils, avorrits....nega el caràcter de minoria nacional de Catalunya, minimitza el franquisme i afirma que no hem patit persecució i que el català amb prou feines només ha estat una mica prohibit. Tot això ho afirma entre burles i sorna, i denuncia una campanya de caça de bruixes contra els immigrants per part dels independentistes. La gran paradoxa és que fins i tot arriba a dir que el franquisme defensava la llengua catalana, i utilitza argumentari esgrimit per la pròpia Fundación Francisco Franco!
Val a dir que no s'han fet esperar els aplaudiments de tot l'espectre espanyolista, des de VOX fins a les esquerres "decolonials", que reben amb els braços oberts les noves fornades militants que adopten postures anticatalanistes i imperialistes.
Afortunadament per a tothom, no només pel poble català, no han faltat les veus de persones provinents de la immigració que s'han indignat amb aquesta catalanofòbia, i han sortit a defensar l'ús transversal i integrador de la llengua catalana. De la mateixa manera que a l'espanyolisme no li va sortir bé del tot l'operació lerrouxista, ara, bona part de la nova immigració que representa el futur de Catalunya, defensen obertament el dret de Catalunya a l'autodeterminació i a decidir lliurement el seu futur, deixant amb un pam de nas a l'espanyolisme i als defensors de la globalització desnacionalitzadora.
Utilitzar el pensament decolonial per justificar la persecució d'una minoria nacional, aplaudir la repressió i burlar-se d'una cultura i llengua, em sembla que hauria de fer reflexionar a més d'un i una. Aquesta catalanofòbia transversal, que uneix a feixistes de VOX, monàrquics del PP, Comuns i PSOE, amb certes persones dels moviments socials,.....és un fet molt perillós, una trista realitat que no es pot defugir i que cal afrontar.
Per combatre aquests discursos d'enfrontament i repressió, odi i divisió, soc del parer que caldria recuperar dues línies de pensament i acció. Primer, la ciutadania catalana no ha de claudicar en la defensa dels seus drets nacionals i lingüístics. Acotar el cap, cedir i deixar-se trepitjar fa més fort al fort i més vulnerable al feble. Defensar-se i afrontar amb valentia les agressions catalanofòbiques és un dret i un deure de tot ciutadà i ciutadana de Catalunya, per dignitat, respecte a la pròpia condició humana, cal respondre amb contundència i sense vacil·lacions a aquests i d’altres episodis catalanofòbics.
Segon, es fa necessari no renunciar a l'ideari de l'esquerra, basat en la solidaritat entre pobles, en l'internacionalisme i la integració. En comptes de promoure la revenja, l’odi, l’enfrontament... és necessari apel·lar a la solidaritat humana, la integració, la lluita contra les desigualtats socials....La solidaritat és la tendresa dels pobles i a Catalunya tenim una llarga tradició de solidaritat, cooperació i entesa entre pobles, recuperem-la.
Catalunya és un país que construïm entre tots i totes, amb mirada compartida i defugint divisions ètniques, religioses i de classe. Unir-nos en la lluita per un futur que ens doni esperança per una Catalunya més lliure, justa i pròspera i per un món de pau i solidaritat. Aquest és el camí que hauríem d'emprendre i alhora caldria defugir tota temptació de caure en el pou de l'odi i l'enfrontament.
