Consideració
Podem interpretar el Complot del Garraf, com un exemple de la violència defensiva exercida pels elements més conscients de la Nació, Bandera Negra com a suborganització d’Estat Català, i el seu impulsor Daniel Cardona i Civit (1890-1943), apòstol de l’independentisme revolucionari irlandès.
Una violència contra el monarca Alfons XIII el dictador Primo de Rivera i les seves estructures administratives, militars, que reprimien la Nació catalana i la seva classe treballadora. És la mateixa violència dels sectors populars de la Revolució Francesa (1789) de la Revolució Soviètica (1917), la força alliberadora contra la dictadura monàrquica, militar, econòmica, cultural, idiomàtica.
L’Avi
Quan Francesc Macià llença la seva crida: Catalunya catalana! vol expressar la voluntat de foragitar l’invasor, l’ocupant, el colonitzador, perquè així la nació pugui aconseguir la plenitud, ésser ella mateixa sense traves forasteres i s’acabi el seu espoli econòmic i la substitució de la seva cultura, idioma, per la del colonitzador. El magnicidi fallit del 30 de maig del 1925 contra el rei espanyol i el seu seguici, s’emmarca en el sentiment de rebuig, de revolta de l’oprimit envers l’opressor, característic de totes les Nacions colonitzades. El 25 de desembre del 2024 el president S.Illa declarà que calia abandonar el projecte macianista, malgrat els seus desitjos, la història ens demostra que el passat reviu sempre en el present quan els problemes queden sense resoldre. No podem esborrar el Complot de Prats de Molló 1926, i els seus 300 voluntaris, ni la proclamació de la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica, ni la Constitució Provisional de la República Catalana a l’Havana (1928). El President F.Macià, és una de les persones més estimades de la nostra història Nacional.
La voluntat de lluita
Malgrat la mentida oficial, els catalans som un poble bel·licós, orgullós de la seva història nacional, així ho exposà l’historiador Ferran Soldevila (1894-1971) en el seu llibre: Els catalans i l’esperit bel·licós (1924) quan parla de l’expansió catalana per la mediterrània, dels almogàvers. La cançó diu que els catalans som: malalts d’amor pel meu País, és per això que no deixarem de lluitar fins a la Independència, i la República Catalana, quina diferència amb els grimpaires, aprofitats, que tenim instal·lats com a càrrecs polítics en l’administració autonòmica. Només amb la lluita podrem aturar el procés de descatalanització, espanyolització, impulsat des del govern del PSOE de Madrid i el seu apèndix de la Generalitat autonòmica
Tot mirant enrera
Recordem els nostres avantpassats, avis, besavis, que ens precediren en la lluita de la qual nosaltres n’hem pres el relleu. Els que van estar al costat de F.Macià quan la fundació d’Estat Català el 8 de juliol del 1922 a la seu del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), on morí defensant la Rapública Catalana l’octubre del 1934 Jaume Compte i dos companys. Hem de fer esment de la Societat d’Estudis Militars (SEM) vinculada a Acció Catalana, l’Organització Militar Catalana (ORMICA) (1926), l’Organització Militar Nosaltres Sols! (OMNS!) (1931), el Servei Informació Militar Català (SIMCA) (1940). No podem oblidar els Patriotes traspassats de fa poc. Eva Serra (1941-2018), doctora en història, Joan Rocamora (1967-2025), doctor en filologia catalana, Quim Pelegrí (1954-2025) zoòleg, militant de Terra lliure. Tots ells conegueren les presons espanyoles.
Cloenda
Vull retre homenatge als patriotes que amb llur esforç i sacrifici ens retornaren la dignitat com a poble, ells foren els precursors després de la guerra del 1936, el Front Nacional de Catalunya (FNC), el Front d’Alliberament Català (FAC), el PSAN, el PSANp, IPC,TL, de l’octubre del 2017, aquest és el fil roig de la lluita del poble treballador català per la seva llibertat, en el moment històric que pertocava van fer el que calia, per a ells vull recollir la sentència dels clàssics, quan Oraci a les Odes; 3,2,13, escriu: Dulce et decorum est pro Patria Mori, És dolç i honrós de morir per la Pàtria.
Agustí Barrera.- Grup d’Historiadors Jaume Compte
