Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El Pont del mal record
04/03/2024 Agustí Barrera

Si hi ha un acte d’amor,

aquest és la memòria.

Montserrat Roig (1946-1991)

Consideració

Vaig néixer a Mataró el 1941, en una cambra de reixa que  donava al carrer. Sóc, doncs, un subproducte de la guerra del 1936, quan els homes tornaven del front, dels camps de concentració, dels Batallons de Treballadors, i revenien afamats de tendresa i sexe, com ha passat en totes les guerres, el resultat era un notable increment de la taxa de natalitat, que servia de contrapès a les baixes produïdes per la conflagració.

La meva arribada al món en el si d’una família de set persones, en ple primer franquisme, amb la tarja de racionament, la tuberculosi, els afusellaments al Camp de la Bota i les presons plenes fou rebuda amb sorpresa, la meva mare Núria Puigví i Salaric, nascuda en una masia prop de les Lloses (La IIllota), tenia 43 anys quan vaig néixer, potser una mica tard, per això vaig ésser el caganiu de la família.

Corrien anys de por, la gana apretava, atesa, doncs, la situació familiar de poc menjar i massa boques, els meus pares van decidir que seria un alleujament prescindir de la boca del darrer arribat que era jo, l’Agustí Barrera. Vaig ser facturat a Torrelló a casa de la tieta Carme, que vivia al Carrer de la Pau, 27, davant per davant de la Torneria de Can Vidal.

 

Salvar la nostra llengua,

és protegir la nostra identitat.

Anònim s-XX

L’entorn, la família

La casa de la tieta Carmeta constava d’uns baixos, amb una sortida per la part del darrera que donava al riu Ges, allí unes gallines i una cort amb dues truges eren l’aportació en proteïnes a la dieta dels estadants de la vivenda. La resta de l’habitatge estava format per un pis moblat amb un cert luxe, si comparem amb la resta de l’immoble i unes golfes on s’hi emmagatzemava la palla i l’alfals per alimentar el bestiar.

El quart habitant de la casa era en ring-ring, un gat negre com el carbó i d’ulls brillants,  el meu oncle Agustí l’havia trobat amagat dalt d’un arbrem malferit per una perdigonada. Aviat el felí i jo ens vam fer amics, travessant el pati i el galliner sortíem al Ges, allí vaig veure com en ring –ring se situava a la vorera del riu dalt d’una pedra, esperava pacientment que un peix passés per entremig de les pedres, aleshores amb una urpada veloç caçava la seva presa, que amagava en algun racó de l’estatge per a quan tingués gana, el vaig estimar molt el meu gat negre, i penso que ell també, encara que no m’ho digués, era el meu confident i company d’aventures.

La tieta Carmeta era una cristiana fervent, que de totes totes volia anar al cel, quan queia la tarda m’obligava a resar el rosari amb ella, jo tenia set anys, els “ora pro nobis” se’m feien tan eterns com la mateixa vida eterna. Era feliç en aquell ambient de pagès, de sol i aire lliure, sota l’estricta vigilància de la tieta Carmeta que  encarrilava la meva ànima, per la sendera de la perfecció, sacrifici i salvació cristiana.

Oblidar és una manera de morir.

Conversa a l’Autobús s-XXI

Jo no em feia amb els nois del poble, només era un estiuejant al qual tot just acceptaven en alguns dels seus jocs, tot i que recordo dues batalles a cops de roc contra un enemic que tenia al davant, mai vaig saber el motiu del conflicte, però allò fou una guerra encesa, tot i que amb alguna baixa per ambdues bandes. Una batalla a les Serrasses, l’altra prop del Ges.

Un incident trasbalsà la meva plàcida vida d’estiuejant, recordo que amb els meus pantalons curts i les sandàlies, em trobava en una punta del Pont de Can Pujades, junt amb uns quatre o cinc nois del poble, els meus amics de joc van considerar que jo era un intrús al poble i en el món dels seus jocs, la solució ben lògica a la qual arribaren era llençar-me daltabaix del Pont, encara ara recordo  l’esglai, el tremolor de cames, i el forcejament per fugir dels meus capturadors. Vaig tornar a tota velocitat al recer de la llar de la tieta Carmeta i  l’oncle Agustí. Amb més calma, vaig pensar que l’episodi del Pont fou potser només un cerimònia iniciàtica per tal d’ésser acceptat en el grup, amb el pas dels dies vaig anar oblidant el dolorós incident i aprendre ha estimar els torellonencs, els pescallunes, perquè jo també vull de pescar la lluna  en un cove, junt amb els meus somnis.

Agustí Barrera. Març de 2024.

Post Scriptum

Dono les gràcies a l’amic Gerard Verdaguer del Museu de la Torneria de Torelló, que em facilità la fotografia del Pont de Can Pujades. Agraïment al meu guia espiritual en Vicenç, que m’orientà  en la intrincada topografia de Torelló.

 

Valora
Rànquings
  1. Fem pinya -tothom, tothom i tothom- amb l'ANC !!
  2. Ha mort l'Encarna Jordan, veterana independentista
  3. Comunicat de la CACG en relació a la manifestació d'ahir a Lloret de Mar
  4. Esther Lucea: "...experimentem una mena de sensació profètica malastruga, com si els nostres germans del nord exercissin de viatgers del temps per advertir-nos de quin pot ser el futur de la llengua catalana"
  5. La CACG crida a participar a la manifestació del dia 10 a Lloret de Mar des de l'indret on es reuniran els Borbons
  6. La CACG es manifesta a Lloret contra la presència dels Borbons i l'entrega dels premis Princesa de Girona
  7. La CUP denuncia a Antifrau irregularitats de l’Hospital de Palamós
  8. 7 diputats de formacions independentistes de Còrcega, Polinèsia, Bretanya, Nova Caledònia i Euskal Herria al Parlament francès
  9. La nació catalana, singularitat històrica
  10. Escola de Formació Toni Villaescusa (1984-2024)
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid