Sí, és al meu barri, on hi ha dues botigues de queviures, Ca la Marina, Ca la Pili i una empresa d’estampats de samarretes, on es troba el Cafè del Forn. Visc a la bifurcació entre el Carrer Sant Jordi amb Pau Casals, a l’àrea de Ca l’Aranyó, prop de l’Institut Domènec Perramon.
El Cafè objecte d’estudi tot sigui dit, és un edifici força precari, abans hi havia un forn de pa. La beguda més consumida, és la cervesa d’una única marca, aquella que tothom s’empassa i ningú beu. El local disposa d’un forn de coure pa, que menjat al moment cundeix, però a l’endemà té l’elasticitat del xiclet. Els clients del Cafè,pertanyent als sectors de les classes populars amb predomini de jubilats i aturats, al matí es despatxa cafè amb llet i croissant a les dones que van a comprar i els treballadors que esmorzen.
És cap al tard, quan comença a fosquejar, que el personal és més acolorit, variat, amb predomini d’homes sols, d’aquells que quan arriben a casa troben com a companyia el silenci de la solitud, és per això que fan temps al cafè discutint sobre temes banals, per no afrontar la realitat de la casa buida. La majoria són homes separats, vidus,altres que els hi resulta més agradable la companyia d’amics i coneguts, que de la muller.
El pal de paller de la tertúlia del Cafè del Forn, és en Marià, propietari de l’Agrobotiga que abasteix de verdura fresca a tot el poble a uns preus raonables, la seva botiga té fama de ser junt amb el Centre Moral i l’Ajuntament un dels nuclis conspiratius més importants del poble. En marià pot parlar indistintament sobre la collita del tomàquet a Lituània, o la bioquímica sexual de la granota verda.
Entre d’altres tertulians podem esmentar el meu amic metge, el de savis consells, un defensor a ultrança dels tractaments mèdics amb Ozó (ozonoteràpia), tècnica poc estesa perquè no interessa a les grans empreses farmacèutiques. En Salvador (Vador) és el responsable del local a la tarda, és un home llest, bona persona, ell ho sap tot sobre el poble fins i tot allò secret, junt amb la seva muller l’Emma que és de Sants, formen la parella perfecta. Arrodoneix el grup el meu amic Natxo, extravertit i ocurrent amb les seves bromes, practicant de la boxa tailandesa. La Najat, la dona àrab de moviments ondulants, que apareix algun vespre de Cap de Setmana, dóna un toc femení i exòtic a la reunió d’homes sols, em deixava un fidel, l’home que practicava taekwondo, me n’ha parlat, va tenir un accident de moto, ara es cargola les cigarretes.
Jo demano el segon cafè amb llet i miro els ulls dels homes tristos, els que no surten a TV-3, ni als noticiaris de futbol. Algun capvespre, quan tornant del gimnàs pujo pel carrer Panagall amunt, em sembla veure una llum blava que surt del Cafè del Forn, he pensat que potser és la llum de l’esperança d’un demà millor. Que així sia.
