Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Consideracions sobre el llibre “Diccionari biogràfic d’Estat Català” (2021)
31/03/2022 Agustí Barrera

El vent mou les fulles del llimoner.
Al lluny sento la remor de l’aigua del rierol.
Anònim segle XXI


Els orígens

El 18 de juliol del 1922 Francesc Macià junt amb un grup de patriotes, fundaren a la seu del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI), l’organització paramilitar Estat Català (EC), hereva ideològicament de la Federació Democràtica Nacionalista (FDN) 1919, formada per l’agrupament de diversos Casals. L’altra aportació potser teòricament més important, fou la de la Unió Catalanista (UC) 1891-1917, del metge Domènec Martí i Julià. Estat Català va adoptar uns plantejaments propers a l’insurreccionalisme del Sinn Fein i l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA). L’objectiu polític d’EC, és la independència de Catalunya i per extensió de les Terres de parla Catalana, és a dir, la nació completa, els PPCC. Els representants polítics elegits pel poble català, s’han d’aplegar per a proclamar l’Estat Català, i formar un exèrcit de Catalunya per a defensar-lo.

 

La història és l’únic mestre infal·lible.

Rosa Luxemburg (1870-1919)

 

Estat Català durant la Generalitat Republicana i la Guerra del 1936

Volem fer esment  d’una organització  tan important com el CADCI, que segons el nostre criteri, no se li ha atorgat la importància social que va tenir com a entitat representativa del mutualisme, l’associacionisme,45 dels treballadors mercantils, que tot al llarg del s-XIX i XX engruixiren les organitzacions independentistes existents. El CADCI fou un fogar de debat ideològic, sobre els distints corrents ideològics existents en la preguerra, i  en el si del catalanisme.

Creiem que un dels problemes més importants en la història de la Catalunya contemporània, és la contraposició entre el moviment obrer (CNT-FAI) i les forces ( catalanistes, independentistes, ERC, EC). En el moment en el qual es fa més evident aquesta discrepància, és en el període de la Generalitat Republicana i la Guerra del 1936. Mentre els anarcosindicalistes defensaven la immediatesa de la revolució social, amb la seva “gimnàstica revolucionària”, perquè entenien que la República era una institució que defensava els interessos de la burgesia i, per tant s’havia d’abatre, tal i com es deia en els documents elaborats en el Congrés de la CNT de Saragossa (maig del 1936), que fixà la línia programàtica que s’aplicà durant els anys de guerra.

D’altra banda els independentistes d’EC, NS! i sectors d’ERC, volien agafar el control de l’aparell administratiu, polític, policial, cultural, del govern autonòmic i declarar la independència en el moment polític escaient. Podem interpretar els Fets d’Octubre del 1934, com un exemple d’aquesta estratègia. Més endavant en plena guerra es parla de catalanitzar la revolució, és a dir, que els independentistes han d’encapçalar el procés revolucionari, disputant l’hegemonia als anarcosindicalistes.

Congrés de les JEREC 22, 23, maig del 1936, poc abans de l’esclat de la guerra EC abandona ERC, es forma un nou  EC  amb poca definició orgànica, sorgeixen discrepàncies entre el PNC i NS!

Amb l’esclat de la guerra i la revolució, EC, és incòmode per a la CNT-FAI, per l’acció dels Escamots d’EC i per l’actuació de Miquel Badia com a Secretari  d’Ordre Públic de la Generalitat (desembre 1933), el març del 1934, és nomenat Cap de Serveis de la Comissaria General d’Odre Públic, el setembre plega del seu càrrec. És també malvist per sectors federalistes d’ERC, per aquestes dues raons EC queda fora del Comitè de Milícies Antifeixistes (CMA), i del nous òrgans revolucionaris com els Comitès Antifeixistes locals. EC agafa el control del Diari de Barcelona, que esdevé el seu portaveu, al cap d’uns mesos canvia la capçalera a Diari de Catalunya, al llarg de les seves pàgines veiem una crònica del procés de la guerra i la revolució des de l’òptica de l’independentisme.

El Complot del novembre del 1936, articulat al l’entorn de l’expresident del Parlament Català Joan Casanovas (1890-1942), i el secretari general d’EC  Joan Torres Picart (1909-1984), pretenia recuperar el control del carrer de mans dels anarquistes, i l’allunyament de la Presidència de Ll.Companys, la iniciativa no prosperà, J.Torres Picart s’exilià, fou substituït per Joan Cornudella i Barberà, ben vist per un ampli sector de la CNT. 

L’agost del 1936, en l’expedició per alliberar Mallorca i participen nombrosos membres d’EC. El Regiment Pirinenc número 1 de Catalunya, i la Columna Volant Catalana, una milícia paramilitar formada per militants d’EC, són dues unitats que depenien directament del Govern Català.

Durant els Fets de Maig del 1937, EC, ERC i el PSUC, es mantingueren al costat del Govern Català.

Dins d’EC apareixen dus tendències, l’encapçalada per Vicens Borrell que es decanta per un apropament al PSUC, i l’altre representada per Joan Cornudella, que defensa l’acostament a la CNT-FAI. Seran coneguts com a borrellistes i cornudellistes, amb trajectòries polítiques paral·leles, que s’allarguen fins més enllà del primer franquisme.

Amb l’ocupació de Catalunya per l’exèrcit espanyol, la majoria de militants s’exilien, França, Amèrica Llatina, no sense abans haver cremat els fitxers dels militants, i altre documentació compromesa, molts van a parar als camps de concentració de la Catalunya Nord, d’altres van a engruixir els rengles de la Resistència contra l’ocupant nazi.

 Dels dels 233 militants d’EC internats en camps d’extermini nazis, 57 hi moriren. Recordem entre d’altres; Pere Lussà i Batlle ( assassinat a la Presó de la Santé (París) (1942), Joaquim Casamitjana i Riqué (1906-1943), assassinat per la Gestapo a Tolosa de Llenguadoc, tots dos formaven part de la Xarxa Alibi-Maurice, d’evasió de persones i d’informació militar. En el llibre podem consultar una llista del total de  31 militants d’EC afusellats al Principat.

L’advocat, Joaquim Juanola i Massó (La Bisbal d’Empordà1891- Caracas, Veneçuela 1967)  L’home que fou president del Casal d’EC del districte IXè de Barcelona a Sant Andreu, va escriure el 30 de novembre del 1947; El nostre Partit no ha deixat d’ésser des de la seva creació el 1936, més que un sentiment, no està vertebrat políticament, i des del 1936, no se l’ha dotat d’una filosofia política concreta, d’un programa precís i d’una estructuració sòlida, continuem essent un aplec de sentimental de patriotes de diferents tendències i formacions.

Sempre ha de ser benvinguda la crítica, si ens permet corregir errors i avançar políticament. A partir del 1947, molts militants d’EC passen a la resistència cultural.

Agustí Barrera

(Grup d’Historiadors Jaume Compte)

Arenys de Munt. març del 2022

Valora
Rànquings
  1. Fem pinya -tothom, tothom i tothom- amb l'ANC !!
  2. Ha mort l'Encarna Jordan, veterana independentista
  3. Comunicat de la CACG en relació a la manifestació d'ahir a Lloret de Mar
  4. Esther Lucea: "...experimentem una mena de sensació profètica malastruga, com si els nostres germans del nord exercissin de viatgers del temps per advertir-nos de quin pot ser el futur de la llengua catalana"
  5. La CACG crida a participar a la manifestació del dia 10 a Lloret de Mar des de l'indret on es reuniran els Borbons
  6. La CACG es manifesta a Lloret contra la presència dels Borbons i l'entrega dels premis Princesa de Girona
  7. La CUP denuncia a Antifrau irregularitats de l’Hospital de Palamós
  8. 7 diputats de formacions independentistes de Còrcega, Polinèsia, Bretanya, Nova Caledònia i Euskal Herria al Parlament francès
  9. La nació catalana, singularitat històrica
  10. Escola de Formació Toni Villaescusa (1984-2024)
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid