Leitza, octubre de 2022.
Les petjades dels cavalls del Santo Oficio arriben a Xareta. Els ponts de pedra, les esglésies visibles en la llunyania, els camps fèrtils i l’olor de llenya cremada els reben immòbils. Diu el filòleg Mitxelena, que és un lloc ple d’oms roïns, Zugarramurdi. D’oms no n’hi manquen ni en mancaven al paratge, i en aquell temps preterit, de roïns, tampoc.
La llei i l’assenyalament emprats com a arma fanàtica per imposar la por, que vol dir, implantar la voluntat de qui ve a dominar. Sempre és bo de recordar-ho en aquests octubres, abans freds i ara càlids, en els que es commemora l’espasa i la creu passada sense mirament pels colls dels nostres germans americans. A l’altra banda de l’oceà o al lloc dels oms roïns, la por com a espasa de doble fil.
La por com a motor per menystenir allò que esdevé diferent. La por com a eina per eliminar i sotmetre allò que no és igual, que no parla de la mateixa manera, que no combrega igual, salvatge, pagà, infidel.
La por a la diferència de la pell, la por a tot allò que trenqui la uniformitat del pensament. La cel·la que tanca l’altre per inseguretat, perquè en la diferència hi ha el terratrèmol de les estructures que asseguren la continuïtat del poder.
Relacionar la por, radiografiar-la, amb totes aquelles arestes que la provoquen, és un exercici de presa de consciència. És gairebé una obligació relacionar-nos com a bruixes i com a indígenes, com a productors de diferència, com a bruixes indígenes en un conjunt indestriable, perquè és la mateixa espasa la que ens amenaça.
Cremaven els cossos de les acusades de bruixeria i els seus crits arriben fins als nostres dies. Els seus crits són avui el clam de les diferències que, reprimides i assenyalades, ens fan sentir la crida a la dansa d’allò que és perseguit.
Bruixa, indígena, terra, llengua, classe. La cegallosa embruixada sura i impregna els camps. És la màgia dels colors units contra la barbàrie d’allò que uniforma per mantenir la tanca dels privilegis.
