Dissabte passat, 2 d'octubre, vaig tenir l'oportunitat de parlar a la Ràpita, a l'acte de cloenda de la Marxa Centre, de les tres organitzades aquell dia per l'ANC i altres entitats com Decidim, en commemoració del 1r d'octubre de 2017. Com que diverses persones m'han comentat que seria interessant difondre el contingut de la meua intervenció i com que només n'havia fet un guió, he mirat ara de reconstruir-la amb la major fidelitat al contingut tot eliminant-ne algunes reiteracions o expressions útils en un míting però innecessàries en un escrit. La que segueix és en essència aquella intervenció.
Us porte dues salutacions des del País Valencià, l'una individual, de la coordinadora nacional de Decidim Zahia Guidoum, que no ha pogut venir perquè acaba de ser mare, la segona col·lectiva, de tota la gent que treballa arreu del País Valencià pel Dret a Decidir i que dia a dia fa solidaritat amb Catalunya, del col·lectiu Solidaritat i República, de la colla de tabalets i dolçaines Estrela Roja de Benimaclet, que ha animat tota la marxa... Una bona representació del PV colze amb colze amb una meravellosa representació de Catalunya.
Permeteu-me també que per a començar salude des d'ací la celebració que a aquestes hores se celebra a l'Alcora (l'Alcalatén) del 89è aniversari de les Normes de Castelló, aquell gran acord normatiu de 1932 que afermava i garantia la unitat de la llengua. També avui s'ha celebrat la Conferència Nacional Antirepressiva a Girona, necessària per a la unitat i l'estratègia antirepressiva contra un estat que no s'aturarà, però que tampoc podrà aturar-nos en la lluita que culminarà amb la nostra llibertat.
Avui commemorem, mirant el futur, que fa quatre anys i durant uns dies el poble català va poder albirar allò que representa la veritable llibertat. Fa quatre anys el poble català va dir a Europa i al món que volia ser lliure i que té tot el dret a ser-ho!
Aquesta decisió plenament democràtica d'exercir la llibertat va topar amb la brutalitat, la violència descarnada i la repressió de l'estat espanyol.
Res que no sabérem!
Com van fer en 1659 trossejant Catalunya i lliurant la Catalunya Nord a la monarquia borbònica francesa. Com van fer en la Guerra dels Segadors o en la de Successió imposant a sang i foc els Decrets de Nova Planta. Com van fer el 1833 segellant la separació administrativa de la Franja de Ponent; com van fer en la Setmana Tràgica (o gloriosa), en la repressió i assassinats contra el sindicalisme de classe de principis del segle XX, en la dictadura de Primo de Rivera, en el colp d'estat feixista del 36 i la guerra dels tres anys contra la República recentment constituïda i la Generalitat, en la dictadura franquista, en la dictablanda postfranquista de drets i llibertats teòriques i repressions i tortures reals... Res que no sabérem: l'essència constitutiva de l'estat espanyol és la violència que garanteix a les seues elits l'espoli econòmic, cultural i social.
No tenen remei. Amb l'estat espanyol no és possible cap reforma digna d'eixe nom si no va precedida de la ruptura democràtica independentista i de la seua pròpia implosió. Ho sabeu bé a Catalunya i cada dia ho sabem més i més bé al País Valencià.
Al País Valencià hem patit paral·lelament, com vosaltres, totes i cadascuna de les repressions que l'estat espanyol ens ha infringit per a garantir-se el fruit de l'espoli. I malgrat això resistim i resistirem fins a guanyar la llibertat. A més, sempre, sempre, sempre hem caminat, unes vegades més tènuement, d'altres amb més decisió, solidàriament al costat vostre, del poble de Catalunya. Això tampoc és nou. Així va ser durant la guerra de Successió, on els valencians vam perdre 30.000 persones, el 7% de la població d'aleshores. Així va ser en el setge de Barcelona de 1714 amb dues companyies de valencians, bona part dels quals ara són soterrats al Fossar de les Moreres, on no s'hi enterra cap traïdor; en el naixement del sindicalisme combatiu; en la construcció republicana i antifeixista. Junts hem compartit lluites contra les dictadures que ens han imposat i junts també hem compartit repressió, tortures i empresonaments. També hi vam ser l'1 d'octubre que avui commemorem en molts col·legis electorals a les terres de l'Ebre, a Barcelona, a la Catalunya central... i molt especialment als carrers de València, quan més de 10.000 persones vam manifestar-nos-hi per denunciar la repressió que estàveu patint.
Com podeu veure, el fet que tinguem processos propis que responen a realitats diferents no ens ha impedit ara ni mai enfortir la nostra solidaritat i els nostres lligams lingüístics, culturals, socials en la construcció d'un futur en llibertat. Avui Catalunya i el País Valencià tenim agendes pròpies i diferenciades que han de ser compreses a banda i banda de la Sénia i des de les quals podem compartir tot allò que és estructural.
Us en posaré diversos exemples concrets.
Des de fa dos anys, s'ha estès per tot l'àmbit lingüístic la reivindicació de la mútua reciprocitat de les RTVs públiques. És un moviment a favor de la nostra llengua compartida que hauria de ser viable ja des de Catalunya, perquè no ens vindrà de la mà ni d'Espanya ni de l'espanyolisme. Però la majoria independentista de Catalunya sí que hauria de garantir i portar a la pràctica la reciprocitat dels mitjans de comunicació en català. Per què durant dècades de majories nacionalistes o independentistes els governs catalans han privat el poble de Catalunya de les emissions de Canal 9 o ara d'À Punt? La batalla per la reciprocitat és ara com ara un dels eixos cabdals per al futur unitari de la nostra llengua catalana/valenciana. La reciprocitat no té només a veure amb la ràdio i la TV, ens ajudaria, entre moltes altres coses, en la superació del desconeixement mutu i molts estès dels nostres països, de la nostra gent.
Al País Valencià també tenim altres mitjans de comunicació propis com ara Nosaltres La Veu, un projecte centrat al PV però amb una visió àmplia sobre tot l'àmbit lingüístic. Però es dona una paradoxa, mentre centenars o milers de valencians i valencianes estan subscrits a mitjans de Catalunya, no passa el mateix en sentit contrari. I projectes com l’esmentat Nosaltres La Veu necessita eixe suport i eixes subscripcions.
Al PV és fàcil trobar gent que és capaç d'articular un discurs sobre la realitat política a Catalunya o que està al dia, per exemple, de les novetats literàries i culturals de Catalunya, però a mesura que pugem cap al nord el desconeixement del País Valencià s'hi fa més i més palés. I cal superar-lo.
Com ens cal superar el divorci polític. Avançaríem molt més si, en comptes de cridar de tant en tant a favor dels Països Catalans, tinguérem, per exemple, la capacitat d'agermanar ajuntaments de Catalunya i del País Valencià. La pràctica totalitat dels nostres ajuntaments mantenen agermanaments amb municipis de qualsevol punt del planeta. Això està molt bé, però si 200 o 300 ajuntaments de Catalunya s'agermanassen de manera activa amb pobles i ciutats del País Valencià i les Illes, i a la inversa, hauríem fet un pas de gegant en el nostre retrobament.
Tots i totes sabem que els lligams econòmics entre Catalunya i el País Valencià són molt important, i ho serien molt més si no deixàrem aquests lligams en mans del capital. Ens cal potenciar les relacions entre totes les persones, entitats i empreses que treballen en formes alternatives d'economia com la de l'economia cooperativa, solidària, del bé comú, del consum col·laboratiu i tantes altres... També seria molt important enfortir els lligams de tot el sindicalisme que a Catalunya, les Illes Balears o el País Valencià actua en clau de País.
La lluita pel Dret a Decidir, per la sobirania i la independència són lluites que tenen sentit quan ho fem per a construir societats més lliures, més justes, més igualitàries, més inclusives... Lluitem per a garantir institucions pròpies i lliures i que aquestes treballen al servei de les necessitats, dels drets i la felicitat del conjunt de la ciutadania! I en això i en tantes i tantes coses veritablement transcendents podem fer i hem de fer un mateix camí!
Visca el 1r d'Octubre.
Visca la terra!
Antoni Infante. Decidim!
