Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Després de Trump, ve el final de la història?
20/11/2016 Toni Infante

Per Toni Infante, Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià PDaD

Ara, com si ens despertarem d’un malson i amb el cap enterbolit, els grans mitjans de difusió selectiva de noticies, omplen les pantalles amb tot tipus d’especialistes perquè “ens ajuden” a interpretar les eleccions dels EUA i la previsible translació de resultats a Europa. 

Crec que faríem bé de recordar allò que diu Manuel Castells sobre els mitjans de masses: «Ja no representen el quart poder sinó l’espai on es crea el poder». L’obsessió d’alguns mitjans d’anunciar un possible triomf del Front Nacional a l’Estat francès i altres de similars a la resta d’Europa, apareix més com un desig que com un relat informatiu. Malgrat tot, és evident que hi ha un perill real que partits cada vegada més xenòfobs, més racistes i més autoritaris i/o directament feixistes avancen electoralment en determinats estats.

Les raons de fons d’aquest perill són moltes, complexes i interrelacionades. No són menors el fet que reivindicacions fonamentals per a un programa veritablement popular, com ara situar-se en contra del TTIP, l’OTAN o el domini dels mercats financers, han estat assumides, ni que siga falsament, per la campanya de Trump. Ara bé, hi ha dues que sobresurten per damunt la resta: el brutal transvasament de rendes del treball al capital, la pèrdua de drets socials de la classe treballadora i la manca de resposta conseqüent de l’esquerra.

Les polítiques dissenyades pel Fons Monetari Internacional (FMI) i assumides pels seus socis del Banc Central Europeu (BCE) i la Unió Europea (UE) , amb els vistiplau de tots els governs que accepten les polítiques mal anomenades neoliberals, consisteixen, a grans trets, a controlar la inflació limitant (retallar) la despesa pública i els salaris, ampliant els espais d’intervenció dels negocis privats i garantint que totes les polítiques públiques afavoreixen el traspàs de rendes del treball al capital o, dit d’una altra manera, garantint l’acumulació del capital a costa d’empobrir (de manera relativa i/o absoluta) la majoria de la població. L’esquerra en general ha sigut incapaç de dotar-se d’un programa que no se sotmetera als dictats dels mercats. 

Aquestes afirmacions que poden semblar grosses són fàcilment avaluables a partir de les dades i estadístiques disponibles. Per exemple, a partir del PIB (Producte Interior Brut) i del seu repartiment entre el capital i el treball, per saber quina part va a parar a la remuneració del conjunt de les persones assalariades -més enllà de la forma jurídica de la seva relació contractual- i quina va a les rendes del capital. Així, a l’Estat espanyol, durant l’any 1978, el PIB va suposar uns 160.000 milions d’euros, dels quals el 68% va anar a rendes del treball i el 32%, a rendes del capital. L’any 2015, el PIB s’havia multiplicat gairebé per 8, però el repartiment s’ha invertit.[1] Així, del total del PIB, les rendes del treball ja només representen poc més del 47%, mentre que les del capital suposen més del 52%, i la tendència continua.

És evident que les polítiques aplicades no van en la línia d’eliminar injustícies socials i asimetries, sinó tot el contrari. Per poder aplicar-les, els estats (amb la dreta i l’esquerra assimilada) han atacat no només la quantia de les rendes salarials, sinó  també la mateixa estructura de la classe treballadora i dels seus instruments defensius, com ara els sindicats. Així, si a començament dels anys 80, del total de persones assalariades de l’Estat espanyol el 35,9% treballaven a la indústria i hi havia un grau elevat de sindicació, el 2012 només ho feia el 20,7%,[2] i la força sindical estava molt  debilitada. Cal recordar que les polítiques mal anomenades de reconversió industrial van ser implementades pels governs de Felipe González.

El canvi de model productiu que evidencien aquestes dades va anar acompanyat de tot una sèrie de reformes laborals que tendien a augmentar la precarització del treball, alhora que anaven reduint-se les cobertures socials. L’efecte d’aquests canvis va ser tan dramàtic que fins i tot durant els anys de la bombolla especulativa (1995-2005) la mitjana d’ingressos reals, mesurats en poder de compra, va  caure un 4%.[3]

Quan va esclatar la bombolla els efectes es van multiplicar: més d’un milió de persones aturades als PPCC, caiguda dramàtica dels salaris, desenes de milers de desnonaments, etc. i per estrany que semble la recepta neoliberal i la incapacitat de l’esquerra tornava a ser la mateixa, amb més i més reformes laborals. És significatiu el titular de la premsa respecte a la reforma del 2010 del govern presidit per Rodríguez Zapatero: “Així queda la reforma laboral: acomiadament més barat i més controls als aturats”.[4] I és clar, com que el capital (els anònims mercats) és insaciable, després d’atacar les condicions contractuals, les següents reformes s’han centrat en les pensions per tal de reduir-ne la quantia i dificultar-hi l’accés.[5]

Quan es fan aquestes polítiques en nom de l’esquerra i els valors democràtics, el que sol produir-se és un escorament encara més a la dreta i més atacs al treball. L’Estat espanyol no n’és cap excepció, de manera que les polítiques del PSOE van preparar la victòria de nou del PP i la reforma del 2012. Em sembla molt significativa la declaració dels Cercles d’Economia aquest mateix any, quan segons recollia el diari Cinco Días, la millor herència del govern de Rajoy era la reforma laboral.[6]

Ara que a l’Estat espanyol comença una nova legislatura amb una variant governamental de la “grossa coalizione” formada pel PP, Ciudadanos i la imprescindible abstenció del PSOE, hem de preveure més i més agressions als drets socials i laborals. La notícia que el PP ha estat utilitzant el fons de reserva de les pensions no és sinó l’avís d’un nou atac, d’una nova escalada en les polítiques que afavoreixen la continuació del transvasament de rendes del treball al capital. No pararan per voluntat pròpia: són insaciables.  

La pregunta és, però, si sabrem trobar la forma de fer front a aquestes polítiques molt de dretes que només beneficien el gran capital, o només ens quedarà esperar que després de la dreta vinga l’extrema dreta. Com deia al principi, sembla que bona part de l’opinió publicada i difosa pels grans grups mediàtics (absolutament imbricats amb els cercles del poder real) aposta decididament per aquest escenari.

En nostre cas, a nivell popular, crec que tenim una altra opció (si no la tinguéssim caldria inventar-la). A l’Estat espanyol  hi ha poques possibilitats de canvis reals que capgiren la tendència actual, i només la ruptura  amb aquest estat de coses,  del qual només he mostrat molt grosso modo els que fan referència a efectes econòmics/laborals, podria variar la situació actual. En aquest sentit, el triomf de l’opció independentista a Catalunya i la configuració d’un nou Estat serà una l’oportunitat perquè les forces populars puguen restituir i ampliar els drets democràtics, polítics, socials i laborals de la majoria de la població

Des del País Valencià, ens toca treballar de valent en la mateixa direcció, utilitzant l’eina del dret a decidir no només com a reivindicació sobiranista, sinó també incidint perquè el model econòmic i social  del país estiga al servei de la gran majoria de les persones i no de les elits extractives forànies o autòctones. L’exemple de Catalunya en tot allò que té de positiu ens pot ser molt útil com  a element esperonador.

A Espanya, les forces polítiques que aposten honestament pel canvi tenen l’oportunitat d’utilitzar la solidaritat amb l’independentisme català i amb els moviments a favor del Dret a Decidir, per a trobar l’escletxa per mitjà de la qual puguen erosionar un sistema de dominació, cosa que d’una altra forma tindrien molt difícil. És una oportunitat que no haurien de desaprofitar pel seu mateix interès.

Trump tampoc serà el fi de la història. La sobirania i el dret a decidir dels pobles han de marcar el camí de la recuperació dels drets espoliats i d’aquells altres de què mai hem gaudit.

Antoni Infante @infanteantoni

Coordinador de la Plataforma pel dret a Decidir del País Valencià @DaDPV

 



NOTES:

[1]                                Arrizabalo, Xabier. Capitalismo y economia mundial (Madrid, 2014).

[2]                                Dades del Banc Mundial citades per Raul Zelik, Continuidad o ruptura, 2015

[3]                                Zelik, Raul. Continuidad o ruptura (Madrid, 2015).

[4]                                http://www.elmundo.es/mundodinero/2010/09/09/economia/1284042795.html.

[5]                                http://politica.elpais.com/politica/2011/07/21/actualidad/1311273995_839403.html.

[6]                                http://cincodias.com/cincodias/2016/05/26/economia/1464270623_392679.html.

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid