Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Un 11 de setembre en clau Països Catalans
11/09/2016 Toni Infante

Fa molts anys que participe de la diada de l’11 de setembre. Ho he fet quan aquesta commemoració tenia sobre tot un component de resistència, quan eren minoria la gent que ens manifestàvem, mentre la gran majoria aprofitava la diada com un dia més d’esbarjo, i també hi he participat els darrers anys, quan és centenars i centenars de milers de persones han agafat el relleu de les persones i entitats resistents. De totes, en destacaré només una. Va ser la gran cadena humana del 2013. L’esforç gegantí que va requerir aquesta cadena va suposar un abans i un després en la concepció de moltes persones: el poble català estava i està en condicions tècniques, organitzatives i polítiques per a fer tot allò que es propose, també d’assolir la independència i dotar-se d’un Estat al servei de les persones.

Hi va haver, però, un fet, tal vegada un detall, que la va convertir en la meva predilecta. La cadena humana va traspassar les fronteres i els límits territorials imposats pels estats dominants i va arribar des del Pertur, al Vallespir (Catalunya del Nord) fins al terme de Vinaròs, capital del Baix Maestrat (País Valencià). Sí, ni que fos simbòlicament, perquè, en comparació amb els 400km de cadena, el fet no deixava de ser simbòlic, però els Països Catalans deixaven de ser una quimera retòrica per a esdevenir una realitat física, una materialitat que va possibilitar que molta gent començara a pensar com passar de la consigna idealitzada dels PPCC a la política necessària per a fer-los possible. Passar de la idea a la factibilitat, com diria Enrique Dussel.

Aquell dia 11 de setembre del 2013, sobre el pont del riu Sènia, Lluís Llach i Carles Santos van ser les persones encarregades de "fusionar" la cadena humana entre Alcanar i Vinaròs, reafirmant que els Països Catalans som un sol poble i ens motiven els mateixos objectius. Els acompanyaven Pere Portabella i Guillem Agulló i Carme Salvador i vam exercir de “padrins” el regidor de Vinaròs Lluís Batalla i jo mateix.

La joia que vam sentir milers de persones en aquell moment va ser indescriptible. Un fet, però, ens va ajudar a comprendre tot d’una que si bé l’alegria i la il·lusió són contagioses, les realitats no podem defugir-les i allà mateix, mentre que al nord del Sènia els Mossos d’Esquadra col·laboraven en el desenvolupament festiu de la cadena humana més multitudinària feta mai, al sud, un km més enllà ens esperaven dues companyies de guàrdies civils armats fins a les dents per a recordar-nos als milers de valencians i valencianes que estàvem a territori conquerit. Diuen que una imatge val més que mil paraules i allà en teniem dues i de ben diferents.

Des de aleshores ençà, un doble procés s’ha accelerat i ha anat madurant a gran velocitat. Per una banda, l’evidència que els Països Catalans estan formats per un sol poble. Per l'altra que aquest fet no elimina unes realitats diferents no només a nivell de conjuntura, sinó que són hereves de processos històrics complexos, en què la diversitat ha segut una companya de viatge permanent de la unicitat. La constatació d’aquestes dues realitats complementaries -un sol poble amb realitats i ritmes polítics diferents-, ens obliga a afinar en les propostes polítiques si volem que aquestes siguen útils. És així com va apareixent amb més i més força el concepte de República Confederal dels Països Catalans. Una república que segurament no farem de colp, sinó que primer es constituirà la República Catalana i després aniran constituint-se la resta, la República Valenciana al País Valencià, la República Mallorquina, Menorquina, etc., etc. I sí el nostre poble en cada país així ho determina, conjuntament farem entre tots i totes la Confederació. Un procés que tot i la seva complexitat, ha de ser el procés per a la llibertat.

Enguany serem molta més gent dels Països Catalans a la diada de l’11. I ho serem no només com a mostra de solidaritat amb Catalunya en els moments decisius del seu viatge cap a la independència, sinó que també estarem participant del nostre propi camí d’alliberament i ajudant -i també exigint- que no es done cap pas sense tenir ben present el conjunt de la Nació.

 

Antoni Infante

Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir, PDaD

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid