Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Resultats electorals del 26J: l’equidistància ja no funciona

Els dirigents desconcertats, la gent confusa!

19/07/2016 Toni Infante
Després de la ressaca electoral han sorprès algunes declaracions de figures importants de la política valenciana. Tal vegada, la que més, segurament per transparent, la de Joan Ribó,[1] quan és preguntava “si ho hem fet bé, per què no s'ha tingut en compte en les urnes?».[2]

Una primera resposta que ha sorgit als debats de la Plataforma pel Dret a Decidir, PDaD és que l’equidistància ja no funciona, ja no suma més, ni electoralment ni socialment. I al contrari del que pensen els grans teòrics del populisme,  l’equidistància, o voler situar-se al centre del cos social fugint del que representen les contradiccions socials i nacionals, difícilment donarà més del que ha donat a les darreres eleccions. Almenys al País Valencià, el sostre electoral de les forces del canvi a partir d’una hipotètica centralitat/equidistància serà encara més clar.

La raó fonamental de per què ha deixat de funcionar una determinada forma de centralitat política, basada en eixa equidistància respecte als valors en què es basen en les idees d’esquerra i dreta, rau en el fet que la societat real, aquella que produeix i reprodueix dia rere dia els mitjans per a poder viure, no va fent-se cada dia més homogènia i compacta, sinó que cada vegada està més polaritzada en una minoria enriquida, centralista, espanyolista i corrupta fins a la vergonya i una majoria cada dia més i més empobrida, més espoliada i amb una perspectiva de major empobriment. En la societat real no s’estan escurçant les distàncies econòmiques i socials i, per tant, les diferències polítiques en el conjunt de la societat es fan cada dia més grans. 

I és també més gran la distància que separa el nivell mitjà de vida del País Valencià i la mitjana estatal. Ara ja som un 12% més pobres,[3] i continuem patim una espoliació fiscal de l’ordre del 6% anual. Un percentatge que equival a uns 6.000 milions d’euros que viatgen cap a Madrid cada any via impostos i no tornen ni com a finançament del govern autonòmic, ni com a inversions en infraestructures; simplement no tornen.

S'ha pogut constatar els límits de construir un discurs electoral amb idees força populistes, com ara el lema de “A la valenciana”, que pot quedar molt bé però que molta gent ho ha valorat com a  buit de contingut, o com ara el tema de la denuncia de la corrupció,[4] que  havia segut parcialment útil per a desallotjar el PP del govern valencià, però que deixa de ser-ho, perquè ja està amortitzat, sobretot quan les polítiques alternatives  concretes que es fan ara no resolen les necessitats bàsiques de la gent i del País.  I ací caldria reconèixer un fet que no per lamentable deixa de ser real: després d’un any de governs del canvi, la majoria de la gent no vivim millor, sinó que continuen lliscant a pitjor, i el País Valencià tampoc millora. És veritat que no anem a pitjor pels nous governs, només caldria, però també ho és que amb la doble percepció de la gent, la ideològica o com a forma de pensament i la material, en funció del dia a dia de cadascun/a, els nous governs no han segut capaços de capgirar la direcció ni de transmetre la idea que millorarem. Entre d’altres raons perquè les autonomies concebudes com una  simple descentralització administrativa del govern espanyol no donen per a molt més.

Necessitem un pla i un discurs sòlid

Per tant, i per a garantir que la dreta representada pel PP no torne mai més, necessitaríem en primer lloc identificar clarament on naix la font que fa que les condicions de vida de la majoria empitjoren i després entendre com operen els diversos generadors de formes de pensament, per a partir d’eixa doble comprensió aplicar polítiques a favor de la majoria  i proposar discursos que també tinguen capacitat de convertir-se en hegemònics. A més, cal que en aquesta dualitat entre allò que es diu i allò que es  fa  no hi haja contradiccions importants.

Com ja he intentar explicar en altres articles,[5] vivim en un capitalisme molt concret nascut de la contrarevolució al servei del capital financer que va liderar Margaret Thatcher a Anglaterra a partir de l’any 1979. Un capitalisme que per la seva lògica interna avança despietadament i situa en un extrem de la societat una minoria enriquida i a l’altre extrem una gran majoria social cada vegada més empobrida, buidant el centre i extrapolant tot tipus de contradiccions. El matalàs social que ha representat a Europa l’anomenat Estat de Benestar,[6] cada vegada és més prim.  Per tant, en lloc de continuar cercant la centralitat política o intentar crear una hegemonia social a partir de la creació de lemes en laboratoris de politologia, podríem cercar eixa centralitat canalitzant propostes polítiques clares i concretes per a la majoria empobrida i que està en procés de veure reduïts cada dia més els seus drets laborals, socials i cívics.

No és tracta de repetir les consignes decimonòniques, podem adequar els missatges a les pautes culturals i mediàtiques actuals, podem tenir creativitat amb el llenguatge i la posada en escena, però tot això serà útil només si va ple de contingut real, de propostes superadores del procés d’empobriment i amb voluntat d’apoderament popular. És a dir, es tracta de reconèixer a les persones el Dret a Decidir sobre les qüestions que condicionen la vida.

Al País Valencià hi ha un altre element cabdal, que tot i estar molt amagat, cal tenir en compte perquè és determinant. Es tracta que sent en principi un país normal com som, patim l'anomalia que no tenim dret a decidir per nosaltres mateixos. I això no és una frase feta, és un tema que ens impedeix governar-nos i legislar en plenitud,[7] ens impedeix planificar la nostra economia i la nostra societat de manera autocentrada, ens impedeix establir lliurement les nostres relacions de veïnatge... i, a més, ens condemna a un espoli permanent per part de l’aparell de l’Estat. I això ens afecta en tots els ordes de la vida: som més pobres que la mitjana de l'Estat, tenim salaris, prestacions i pensions més baixes que la mitjana estatal, tenim més atur i més precarietat. Tot plegat genera unes condicions en què augmenten les dificultats per a viure amb dignitat i felicitat. Bona part de les nostres explosions d’alegria sorollosa i descontrolada no semblen una altra cosa que intents col·lectius de fugir, ni que siga per uns moments, de la nostra dura realitat.

Sobre aquest fet també podem i hem de bastir un relat que puga ser compartit molt majoritàriament. Podem, si hi ha voluntat, generar un nou consens i una nova hegemonia. I sobre aquestes bases tan materials podem assaltar els cels, i també les bases electorals que manté segrestades la dreta a partir de quatre tòpics.

Les armes del PP o com han construït el seu relat hegemònic

El PP i el conjunt de les dretes ho han tingut prou clar per a capgirar el resultat del 24 de juny del 2015, treballant bàsicament quatre idees força: “En el PPCV tenen clar que mobilitzacions a favor de l'ensenyament concertat o pels bous al carrer, els enfrontaments amb l'arquebisbe Cañizares o conflictes com el dels horaris comercials, han ajudat a l'inici de recuperació d'aquest partit evidenciat el 26J.”[8]

És a dir, ells, el PP, no poden aspirar a construir un relat material sinó només ideològic. No poden aspirar a recuperar la majoria social i electoral  sobre la base de millorar la vida de la majoria de les persones perquè va en contra dels seus objectius polítics i interessos econòmics, coincidents amb la contrarevolució de Margaret Thacher, i han de basar-se en lemes i mitges veritats sorgits dels seus laboratoris ideològics. Però des de les forces veritablement populars no podem acceptar el seu marc conceptual i discursiu.

El relat del PP ha fet forat perquè els ho hem posat fàcil. En el tema de l’ensenyament concertat, han aprofitat un discurs realitzat durant dècades a favor d’una “llibertat” d’ensenyament que encara no s’ha contrarestar amb la prou força. Cal, però, constatar que en aquest cas el PP i l’església catòlica han viscut bàsicament de renda, perquè segurament la Conselleria d’Ensenyament amb Vicent Marzà, ha segut una de les que més i millor ha encarat el tema. No dic que haja segut perfecta i, de fet, els sindicats del sector tenen coses a dir, però cal reconèixer que cap enfora algunes accions del Govern s'han fet raonablement bé. Tot i que el PP no pot oblidar d’atacar l’ensenyament públic, laic i en valencià, cal preveure que no cremaran tots els seus cartutxos en aquest tema.

En el tema dels bous, ha segut caòtic; sense una línia clara, les administracions han anat fent tombs incoherents, cosa que ha esperonat el PP i la reacció bouera i ha emprenyat la majoria de les entitats animalistes. La primera errada és la de l'anàlisi del problema. El tema bous afecta, com a fenomen de certa abast, bàsicament un territori, Castelló i certes poblacions. En la majoria de les poblacions implicades, el nombre de persones que pertanyen a penyes no supera la dotzena i el moviment de simpatitzants és un cercle reduït que va de poble en poble seguint el calendari. Semblen que són molts però sempre són els mateixos. A aquest col·lectiu electoralment molt reduït,  li donem ales quan li llevem una part de la seva cruel “joguina” però li mostrem la nostra feblesa deixant-li'n la resta. És el que ha passat a València ciutat, on els bous al carrer afecten només els pobles que abans anomenàvem pedanies, i on el PP ha utilitzat tota la seva artilleria mediàtica pel fet d'haver-los llevat el “bou embolat”, però on les forces del canvi no han comptat amb la majoria de les entitats animalistes,[9] perquè es mantenia la resta dels correbous.

Una decisió més coherent hauria segut eliminar totes les festes amb bous, mesura que naturalment hauria tingut, com ara, tot el PP i als taurins en contra,  però clarament a favor tot el moviment pro-drets animals i també la majoria de la societat. Si això és així i els polítics del canvi ho saben, on rauen les raons d’aquestes febleses? Doncs a l’interior de les seves formacions, on conviuen persones amb sensibilitat animalista amb altres que continuen gaudint amb la tortura animal.

L’enfrontament de l’arquebisbe Cañizares i els sectors eclesiàstics catòlics més reaccionaris amb la societat cal situar-lo almenys en tres nivells. El primer i més important és el tema de l’ensenyament. Certament, ni l’arquebisbe ni la seva claca mediàtica ho situen així, però és en eixe tema on hi ha el nucli de la confrontació. L’església catòlica però, prefereix utilitzar altres temes com a bandera, per a mantenir com més al marge siga possible el seu control sobre les línies de formació de bona part de les generacions futures. El segon han segut els tímids canvis protocol·laris en celebracions com el 9 d’octubre, amb la no entrada de la Senyera a la catedral catòlica. I el tercer la creuada de l’arquebisbe contra la llibertat d’opció sexual. En tots tres temes s’ha dut a terme una pràctica pareguda amb la mantinguda sobre els bous: molta timidesa en les propostes sense il·lusionar la majoria social i, a canvi, un nivell d’enfrontament semblant al que haguérem tingut amb propostes més agosarades.

Un tema important que cala destacar és que tot i que una bona part de la societat continua declarant-se catòlica, aquesta ha anat secularitzant-se i no combrega amb les posicions reaccionaries de la seva cúpula o de personatges histriònics com l’arquebisbe Cañizares. Eixa tendència va en augment i fa que, segons el CIS, només un 48,4% dels ciutadans de l'Estat entre 18 i 24 anys diu ser catòlic, mentre que un 47,1% reconeix no plantejar-se qüestions religioses, ser no creient o ateu. Des de l’esquerra caldria, doncs, endegar una política clara i decidida a favor del laïcisme social a tots els nivells i alhora una denúncia contra els sectors reaccionaris que mantenen el seu poder precisament gràcies a la seva aparent impunitat.

El quart eix de la línia discursiva de la dreta pepera ha segut el tema de la “llibertat” d’horaris comercials, davant unes polítiques que anaven en la línia correcta proposades des de la Conselleria d’Economia pel seu responsable, Rafa Climent. Unes propostes tendents a racionalitzar els horaris comercials, però alhora tèbies i molt condicionades des de l’interior de la mateixa conselleria i govern autonòmic per veritables taurons polítics al servei dels interessos dels grans magatzems i centres comercials i en contra de tot el xicotet comerç i de totes les persones que hi treballen.  Fins ara ha faltat decisió política i suports per a fer una veritable política d’horaris comercials al servei de la majoria de les persones i de l’economia del País i s’han fet tombs intentant conciliar els interessos del xicotet comerç (i la gent que hi treballa) amb els del gran capital financer, que està al darrere de la seva “llibertat” per a quedar-se amb tot el mercat. Cal dir-ho clar i en valencià: eixos interessos no son compatibles!!! O es dóna suport al xicotet comerç o se'n dóna al gran capital.

Conclusió

Els vots i la molta il·lusió perduda el 26J no es deuen a les polítiques del canvi sinó a la poca profunditat d'aquestes polítiques. La reacció de la dreta pepera esperada i esperable, ha comptat amb la feblesa argumental i els dubtes polítics a l'hora d’aplicar les polítiques del canvi.  Els eixos argumentals de la dreta son perfectament combatibles a condició que les noves polítiques siguen clares i donen resposta als sentiments però sobretot a les necessitats materials de la majoria social. La centralitat política no pot venir d'acoblar els interessos de les víctimes i els botxins.



[1] Alcalde de València.

[6] Cobertures i drets socials, econòmics i polítics de molt diferents nivell en funció dels països.

[9]   Agrupades a la Plataforma Carles Pinazo.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid