Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Les raons estructurals de la corrupció
20/06/2016 Toni Infante

Per Toni Infante, Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià PDaD

Aquest article no pretén analitzar la corrupció des dels seus vessants ètics o morals. Em limitaré a assenyalar les tres raons estructurals que, segons el meu parer, hi ha al darrere d’aquest fenomen tan important per la seva capacitat destructiva.

El primer és el de la corrupció del camp polític. Es tracta d'una corrupció basada en el fet que la part representativa de l’Estat (més enllà de la seva legitimitat), el cap d’estat, el govern, el parlament, la judicatura, etc. ha convertit en el poder en si mateix allò que teòricament és només una funció delegada del poder. En qualsevol tipus de societat, el poder hauria de recaure en el conjunt del poble. Certament, aquest poder del poble existeix només com a potència, com a possibilitat, i tan sols apareix en determinades circumstàncies com són les revolucions, els canvis de sistema i, en les democràcies liberals, parcialment durant els processos electorals. Fora d’aquests períodes, eixe poder potencial del poble és delegat o usurpat de manera legal o no per les institucions dels estats.

Com que els períodes d’exercici efectiu del poder per part del poble han esdevingut l’excepció i en la major part del temps el poder real l'exerceixen les diverses instàncies i molt sovint en contra dels mateixos interessos de la majoria social, tot i que aquesta  suplantació puga estar legitimada per normes i lleis i avalada per estudis i teories de tota mena, esdevé la primera i fonamental causa de la corrupció. Sense entrar ara a debatre les diverses teories antiestatistes i els possibles mecanismes de superació i millora de les democràcies delegades, representatives o participatives, el que em sembla obvi és la necessitar de fer tombar com més millor l’eix de la balança del poder constituït (potestas) cap al poder del poble (potència).

La segona raó estructural de fons és el sistema econòmic que majoritàriament patim. Un sistema que per la seva lògica interna avança despietadament i situa en un extrem de la societat una minoria enriquida cada vegada més minoritària i a l’altre extrem una gran majoria social cada vegada més empobrida, buidant el centre i extrapolant tot tipus de contradiccions. Convindreu amb mi, segurament, que no vivim en la societat que descrivia l’escocès Adam Smith al començament del capitalisme, ni tampoc en la que descrivia a mitjan del segle XIX l’alemany Friedrich Engels en el llibre La situació de la classe obrera a Anglaterra del segle XIX. Tampoc, però, vivim als idealitzats països nòrdics dels anys 70 del segle XX, on la concentració empresarial convivia amb uns nivells de rendes salarials certament envejables i amb un altíssim nivell de cobertures socials. Vivim en un capitalisme molt concret nascut de la contrarevolució al servei del capital financer que va liderar Margaret Thatcher a Anglaterra a partir de l’any 1979.

Certament, bona part dels canvis col·lectius que des de fa dècades s’han anant produint al nostre país, arreu d’Europa i el món en l’estructura econòmica, política i social i també en el pensament, la cultura  i la ideologia dominants, són deutors de les lògiques impulsades per Margaret Thatcher i els laboratoris d’idees que hi havia al darrere, que tenien com a objectiu un canvi de correlació de forces entre el treball i el capital a escala global. Un canvi que havia de ser capaç de recuperar la taxa de guanys per al capital, que havia començat a caure des de finals de la dècada dels 60 a escala mundial i, per tant, de posar fi definitivament als pactes socials que havien donat com a resultat diversos tipus d’estats del benestar o estats on es reconeixia diversos nivells de drets i cobertures socials per a les classes treballadores i espais per al desenvolupament de xicotetes i mitjanes empreses.

Aquells canvis es van produir a partir de palanques aparentment simples però que s’han demostrat d’una terrible eficàcia i que, a més, han servit de matalàs per a posteriors amplificacions dels seu efectes. Els eixos fonamentals de les primeres campanyes de Thatcher i el partit conservador eren: reduir la inflació, de la qual culpabilitzaven els salaris;[1]  domesticar els treballadors/es de les empreses públiques, punta de llança del sindicalisme, juntament amb la mineria i les grans empreses metal·lúrgiques;[2] recuperar l’hegemonia mundial i l’orgull “nacional”;[3] apostar per un capitalisme popular, en què tothom poguera ser capitalista;[4] posar fi al poder sindical.[5]

Amb aquests cinc eixos, el capitalisme “thatcherià” va iniciar una contrarevolució conservadora a la qual es van apuntar immediatament els EUA de Reagan i que posteriorment va servir de model inqüestionable a tot arreu, especialment a Europa, on també els partits socialistes en van ser fidels seguidors. Els deu punts bàsics del “Consens de Washington[6] no són sinó l’acceptació mundial dels eixos britànics a escala mundial i el mecanisme per aprofitar la nova situació geopolítica generada per l’ensorrament de l'anomenat bloc soviètic. A casa nostra, aquesta revolució conservadora va convergir amb uns postulats previs que van afavorir la seva rapidíssima implantació, com ara l’acceptació acrítica per part d'amplis sectors socials del model de l'anomenada “transició espanyola”, el mite europeu com a fons de llibertat i democràcia i tota la ideologia dominant espanyolista en les seves diferents versions: pura, lerrouxista o blavera.

Sí, aquesta contrarevolució del capital financer que és el dominant a escala mundial i al qual se supediten totes les normés, tractats, regulacions o desregulacions[7] és una poderosíssima font de corrupció sistèmica. Fer un poderós tomb per a capgirar el fidel de la balança a favor dels interessos populars i de les nacions autocentrades i en contra de l’acumulació de poder que ara posseeixen les elits financeres mundials suposaria un colp potent a tota mena de corrupcions des dels arrels del problema.

La tercera raó de fons de la corrupció a casa nostra té molt a veure amb com s’ha anat configurant l’Estat espanyol des de la seva gènesi. Si repassem, ni que siga succintament el naixement, desenvolupament i el present de l’Estat espanyol, podem concloure que el seu mecanisme principal d’acumulació de la riquesa no ha estat la reproducció ampliada del capital a partir de la producció, distribució i consum de mercaderies,  com han fet la majoria dels estats europeus, sinó la dominació i espoliació de territoris, colònies i poblacions autòctones.  Podem constatar aquest fet en la forma de la propietat latifundista a tots els territoris conquerits a l'Àndalus per la corona castellana, convertits en la base permanent del poder aristocràtic espanyol fins a l’actualitat, en la negra història de la dominació colonial a Amèrica,[8] Àsia i el nord d’Àfrica i en el manteniment de l’espoliació actual dels Països Catalans. Però que també va ser ben visible amb el procés d’incorporació de l'Estat espanyol a la CEE, avui esdevinguda Unió Europea (UE). En aquest procés es va “sacrificar” davant els poderosos veïns del nord bona part del teixit industrial a canvi de mantenir els privilegis de l’aristocràcia latifundista amb les ajudes agràries.[9] També es va potenciar el sector turístic lligat a l’industria de la construcció d'habitatges i d’infraestructures finançades mitjançant els pressupostos públics, tots dos fonts de corrupció política i empresarial des de l’any 1986 ençà.

La casta política espanyola lligada al règim del 78 ha esdevingut una part important del problema de la corrupció, ja que en gestionar tots tres nivells de corrupció sistèmics esmentats, no només no els ha qüestionat, sinó que ha ajudat a blindar-los. A canvi, n'ha  cobrat una bona comissió en forma del finançament corrupte[10] de tots els partits polítics sistèmics i avantatjosos beneficis individuals per a un bon nombre de càrrecs electes o de la burocràcia partidària.

Recuperar el dret a decidir en totes les esferes de la vida pública, especialment en el terreny de la gestió econòmica i política del que és públic, i implementar tot tipus de mecanismes de transparència i control, forma part del mínim imprescindible per anar eliminant les bases ontològiques de la corrupció. Així, el Dret a Decidir, sense limitacions ni subterfugis electorals, de cadascun dels Països Catalans esdevé una eina molt potent per a combatre de soca-rel la corrupció. La resta, tot i la seva rellevància, no deixa de ser moralisme malgrat que es canvie el ciri per unes samarretes o una denúncia al jutjat.

Antoni Infante

Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, PDaD. @InfanteAntoni

 


[1] La lluita contra la inflació és el principal objectiu del Banc Central Europeu, que d'aquesta manera assumeix aquest postulat thatcherià.

[2]  El mecanisme ha estat la privatització a preus irrisoris de les grans empreses públiques

[3] Això volia dir recuperar el lideratge financer de la «City» londinenca” 

[4] Una falsa il·lusió compartida per molta gent, com la que va comprar les preferents de Bankia, o les accions de Fòrum Filatèlic i tantes altres...

[5]   Més enllà del fet que aquest poder estiguera a les mans de sindicats reformistes o fins i tot grocs.

[7]  El TTIP és sobretot un intent de desregularitzar tot el que entrebanca les necessitats del capital financer a escala mundial en contra de les classes mitjanes i treballadores i també de les economies nacionalment autocentrades.

[8]  Com es pot llegir al llibre La resistència indígena davant la conquesta .

[10]  Anomenar la corrupció dels partits finançament irregular suposa també una corrupció del llenguatge, a més d’un insult a la intel·ligència.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid