Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
L’estafa de les pensions
27/03/2018 Toni Infante

Fa uns dies, vam poder llegir l'entrevista que sobre les pensions li feien a Miren Etxezarreta al digital eldiario.es, en què, entre altres qüestions, plantejava la necessitat d'una reforma fiscal integral i recordava que "si la riquesa espanyola (PIB) es distribueix al voltant d'un 46% al treball i a un 54% al capital, per què el 75% dels impostos es paguen per IRPF i IVA, és a dir, els paguen els consumidors i els treballadors, i no arriba al 25% el que paga el capital?" Donat que les dades són esgarrifoses i la pregunta de Miren molt oportuna, vaig pensar si seria útil explicar si les dades responen a una situació concreta o excepcional o si, pel contrari, responen a una situació mantinguda en el temps més enllà de la darrera crisi del capital del 2007/8, que sembla que serveix de coartada per a gairebé tot tipus d'atacs als drets de la major part de la ciutadania.

Fent un breu repàs històric, es pot comprovar com les lluites obreres i populars dels anys 60 i 70 del segle passat, encara en plena dictadura criminal franquista, van aconseguir que la riquesa generada a Espanya tinguera un repartiment molt més favorable als interessos de la majoria social. Així, l'any 1978 tal repartiment es distribuïa en un 67,5% al treball i un 32,5% al capital. D'aleshores ençà i com a conseqüència directa dels Pactes de la Moncloa signats a finals del 1977, la constitució del 78, les dues onades de la mal anomenada reconversió industrial –es tractava bàsicament de reduir la capacitat productiva amb l'excusa de modernitzar-nos per a incorporar-nos a la Unió Europea amb els requisits imposats per Alemanya i França--, les polítiques d'ajustaments aprovades a Maastricht per a poder entrar a l'euro, la crisi del capital del 2007/8, que hem pagat de nou les classes populars amb els nous ajustaments decretats o pactats, hem anat passant d'eixe 67,5% del pastís del PIB al 46% actual, mentre el capital ha passat d'un terç a més de la meitat, al 54%. Mirant amb la perspectiva de 40 anys, podem afirmar que el fet determinant de la política econòmica espanyola, més enllà de qui haja estat al govern, han consistit objectivament en un transvasament de rendes de la majoria a la minoria, del treball al capital. A aquestes xifres cal sumar al País Valencià, l'efecte perniciós per a la majoria social de l'infrafinançament, el deute odiós i l'espoli que patim[1], així com la bretxa salarial i de drets entre homes i dones, i que hem explicat en altres llocs[2].

Cal recordar, a més, que l'avanç del PIB, en termes reals, ha tingut el seu origen principal, per al conjunt del període, en l'augment de la productivitat mitjana del treball, donat el modest creixement de l'ocupació. Un avanç que ha suposat multiplicar per 8 els valors del PIB i que, com estem veient, ha anat a parar molt majoritàriament a les carteres del capital. Hi ha una dada que reflecteix aquesta asimetria tan injusta: a Espanya l'esperança de vida d'una persona que pertany al 10% més pobre és 10 anys inferior a l'esperança de vida de les persones que pertanyen al 10% més ric[3].

Els mecanismes per a aconseguir tal transvasament de rendes han sigut múltiples, com ara la reducció del salari del funcionariat, l'amenaça permanent d'ERO, la reducció d'espais de la negociació col·lectiva, la precarització i temporalitat, la desocupació i la subocupació, la reducció o absència de cobertura de la seguretat social, la utilització fraudulenta de beques i falsos autònoms, el no reconeixement de la formació, les hores extres no pagades, la reducció del salari indirecte amb la privatització de parcel·les cada vegada més importants de la sanitat, l'educació, el transport públic, l'encariment de l'habitatge[4] i dels serveis de primera necessitat com l'aigua i l'energia... i ara, una vegada més, el de reduir les pensions, traure del sistema les pensions de viudetat i orfandat i anar destruint no només el sistema de pensions, sinó el conjunt de la seguretat social.

I tot plegat per a propiciar el negoci del capital financer mitjançant els fons de pensions privats i la sanitat privada. L'argument que no es podran pagar les pensions és només una excusa per a canviar el model i eliminar les cotitzacions empresarials i anar a unes pensions de subsistència pagades amb impostos de la majoria social via PGE. Tot plegat una estratègia dissenyada per a continuar empobrint la majoria i facilitar l'acumulació del capital.

Incrementar el percentatge del PIB o dels PGE destinats en despeses socials no només és necessari, sinó que, a més, és perfectament possible i compatible amb el manteniment del sistema públic de seguretat social i pensions dignes via cotitzacions. Una reforma fiscal per a canviar la tendència i que comencen a pagar més els que més tenen, hauria de ser el primer pas del parlament i del govern, juntament amb la derogació de les darreres reformes de les pensions de 2011 i de 2013 (La reforma del PSOE va endarrerir l'edat de jubilació a 67 anys i va augmentar el període de còmput, per reduir les pensions. La del PP suposa, segons l'OCDE, reduir les pensions a mitjà termini un 40%. Però la política del govern va més lluny en el procés de voladura de la S. Social) i també derogar les reformes laborals, per a fer compatible els valors de la democràcia amb el repartiment de la riquesa.

Més enllà d'altres consideracions, hui no es pot parlar de qualitat democràtica quan estan abocant a sectors cada dia més amples a la pobresa i la marginalitat. No parlem només de la no revalorització de les pensions, parlem de defensar tot el sistema públic de pensions i seguretat social i dels drets socials, laborals i econòmics de la majoria de la ciutadania. No hem de permetre-ho. Ens hi juguem el present i el futur.

Antoni Infante @InfanteAntoni

Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, Decidim @DaDPV

Valora
Rànquings
  1. La CUP, ICV, ERC i PDeCAT d'Argentona aniran junts a les municipals
  2. S'ha acabat el crèdit
  3. La CUP impulsa una Proposta de Resolució conjunta per fer front a l’estratègia electoralista de Cs
  4. Presentació de la sectorial d'Ensenyament: "La República comença a les aules"
  5. "Li demano a Puigdemont que no posi un peu al coll de qui està sent trepitjat"
  6. De governs efectius, investidures esguerrades i vots eixorcs
  7. Cim de les invisibilitzades en suport a la Tamara i l'Adri i Mallorca s'agermana a Cims per la Llibertat en solidaritat a Valtònyc
  8. La CUP fa possible la modificació de la llei que permet les Iniciatives Legislatives Populars
  9. Es pot guanyar seguint les regles del contrari?
  10. Poble Lliure afirma que l’independentisme no té estratègia ni direcció política
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid