Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Les diades del País Valencià i el futur confederal
17/05/2016 Toni Infante

Per Toni Infante, Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià PDaD

A molta gent ens preocupa el País Valencià. És el nostre país. Viu i contradictori alhora. Un perfecte desconegut entre la majoria dels nostres connacionals en la seva essència amagada per un fum de tòpics i estereotips interessats[1]. Un país amb una llengua i cultura pròpia (catalana) compartida amb la resta de l’espai català i que nosaltres denominem de manera col·loquial com a valenciana. Com qualsevol altre país del món, el nostre ha evolucionat a partir de les contradiccions endògenes, però al nostre cas també com a resultat de les emanades per la relació contradictòria que mantenim/patim amb Castella/Espanya. Les diades ens recorden fets històrics, però també poden servir com a eines que ens ajuden a visualitzar el futur.

Al País Valencià celebrem dues diades que tenen per a molta gent caràcter nacional. El 9 d’octubre, diada reconeguda i oficial en la qual commemorem l’entrada del rei En Jaume I a la ciutat de València, cap i casal del País. Aquesta commemoració és unànime, tot i que amb matisos importants. Per una part hi ha qui ho commemora com un fet que representa el primer pas per a la fundació del Regne de València. Un regne que convé aclarir que només va ser possible gràcies a l’existència prèvia de la confederació catalanoaragonesa[2]. N’hi ha altra molta gent que ho valora com la data de la nostra incorporació a la catalanitat. Durant molt de temps ambdues interpretacions s’han presentat de manera molt interessada com a confrontades. Cada dia hi ha més gent que les viu com a complementàries. En qualsevol cas, cap interpretació seriosa del 9 d’octubre ens lliga simbòlicament o històricament a Espanya. De fet, la dreta més carrinclona, la que s’amaga sovint darrere del blaverisme o directament rere l’espanyolisme més groller i autoritari, quan no directament feixista, ha fet històricament intents (fracassats) d’anteposar a la figura i obra del rei En Jaume la del mercenari Cid Campeador.

Que el blaverisme[3] haja monopolitzat una part important de les celebracions del 9 d’octubre i haja intentant lligar-les a Espanya mitjançant la utilització de símbols com l’himne nacional espanyol/marxa reial o l’himne regional “valencià” per a “ofrenar noves glòries a Espanya” no deixa de ser (històricament parlant) una anècdota. Una anècdota terrible per les seves conseqüències per a la convivència dels darrers anys, però que no té fonaments per a arribar a categoria. La reivindicació del que representa el 9 d’octubre, feta des del rigor històric i des de la radicalitat democràtica superant l’estigmatització ideològica és el camí que més i més gent considera com a propi.

La segona diada que commemorem al País Valencià és la del 25 d’abril. Una diada no reconeguda encara oficialment, que té com a punt de referència el 25 d’abril del 1707, data de la batalla d’Almansa, on les tropes fidels a l’arxiduc d’Àustria, als furs valencians i als drets de la majoria camperola van enfrontar-se (perdent la batalla) a les tropes de les dues corones borbòniques defensores de Felip V, en una guerra que acabaria amb el setge i ocupació de Barcelona el 1714, i la presa de Mallorca un any més tard. I també amb la imposició dels Decrets de Nova Planta pels quals la corona borbònica ens imposava, fins hui, les lleis i costums castellanes eliminant els nostres drets forals, anorreant la nostra llengua i cultura i començant un espoli econòmic que encara perdura. Sí, amb aquesta diada del 25 d’abril el poble valencià commemorem el mateix que fa el poble català cada 11 de setembre, i el mallorquí el 31 de desembre, la pèrdua del nostre veritable autogovern i tot el que això ha suposat històricament. Un autogovern que per cert ja havien perdut els i les nostres connacionals de la Catalunya del Nord el 1659[4].

Aquesta diada del 25 d’abril té, pel que representa, un rerefons que va més enllà del País Valencià i manté ben viu el lligant (mai perdut del tot) amb la resta de la nació catalana. Que encara no tinga un reconeixement oficial no vol dir, però, que no siga sentida com a pròpia per milers i milers de persones, com es va demostrar enguany amb l’homenatge a València fet a la plaça de bous de la ciutat.

Hi ha, però, una altra diada que a poc a poc va emergint amb força més enllà del seu caràcter lúdic o les lectures mitològiques i/o religioses. És la diada de Sant Joan, el 24 de juny. Aquesta celebració d’arrels clarament paganes comença pròpiament la nit del 23 i simbolitza el solstici d’estiu, tot i que la tradició cristiana la va fer coincidir amb la data de naixement de sant Joan Baptista. Siga com siga, i des de fa molt de temps, la diada ha esdevingut una festa amb elements d’una gran simbologia popular: el foc purificador, els banys de mitjanit, les herbes de sant Joan, les cançons, el ball i tot un fum de rituals constantment renovats que la fan ben viva i ben contemporània.

Aquesta celebració, com se sap, no és privativa del País Valencià, sinó compartida, si més no, per tots els Països Catalans. A més, la nit de Sant Joan i/o de les fogueres ha estat enriquida des de mitjans del segle passat amb la renovació i distribució de la Flama del Canigó, un símbol que també té connotacions espirituals, però que naix de la materialitat de la defensa i fidelitat a la nostra llengua i cultura com a expressió d’una forma de ser, de produir i reproduir-nos, de la nostra nació sencera i tot el que representa com a projecte social i polític de present i de futur d’un poble i d’una nació que mira al futur des del present.

A hores d’ara, el 24 de juny va apareixent de manera cada dia amb més potència com la diada dels Països Catalans. Així, més i més entitats van reivindicant-lo a partir d’un fet ben material com és la vigència de la festa i el seu caràcter popular a la pràctica totalitat del territori. El seu reconeixement oficial és només qüestió de temps.

Ves per on, el caràcter i símbols (sovint mitològics i clarament identitaris[5]) de les nostres diades, connectades amb la nostra història, podrien ajudar també a projectar un full de ruta necessari a partir de la nostra actual realitat més material. Si el 9 d’octubre apareix clarament com una diada exclusiva del País Valencià, el 25 d’abril ens recorda que bona part dels problemes que tenim són compartits amb el Principat i les Illes i tenen la mateixa gènesi. El 24 de juny pot representar el símbol unitari a partir de les nostres diversitats. La translació hui dels valors de les diferents diades, unes privatives i altres compartides, podria marcar-nos un camí de futur mitjançant la confederació. Una confederació dels  Països Catalans on els elements singulars no són de confrontació a partir de la diferència, sinó d’enriquiment a partir de la diversitat.

 


 

[1] És molt cridaner el desconeixement del País Valencià especialment a Catalunya.

[2] Paral·lelament, les conquestes territorials de Castella mai van donar com a resultat la creació de cap nou estat, doncs eren incorporades directament a la corona castellana.

[3] Moviment feixista emparat en la reivindicació de la bandera coronada de la ciutat de València per a tot el PV i favorable al secessionisme lingüístic del valencià respecte del català. La reivindicació de la senyera amb blau no és exclusiva però d’aquest moviment.

[4] La diada de la Catalunya del Nord es commemora el 7 de novembre.

[5] El fet d’articular la política sobre la realitat material i concreta no és raó per estigmatitzar tot allò que té a veure amb la identitat d’un poble.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid