Més de cent cinquanta persones han assistit aquest cap de setmana a les jornades “La commemoració de la conquesta de Mallorca. La construcció del relat”, organitzades per l’Obra Cultural Balear (OCB) i l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) a l’Arxiu del Regne de Mallorca. L’objectiu: repensar què significa avui la conquesta catalana de 1229 i com aquest fet històric ha configurat la identitat de Mallorca al llarg de vuit segles.
De la batalla al relat: una commemoració que mira al futur
Lluny de qualsevol celebració militar o nostàlgica, el president de l’OCB Antoni Llabrés ho va deixar clar en la inauguració:“No es tracta de celebrar una invasió, sinó de situar-hi l’acta fundacional del nostre poble.”
Llabrés va remarcar que el 2029 ha de servir per enfortir la identitat mallorquina i, especialment, per situar la llengua catalana al centre del projecte de futur: “Des del 1229, la llengua és el fil que ha garantit la continuïtat del poble mallorquí. Si volem projectar-nos cap als pròxims segles, aquest element ha d’estar al centre.”
Aquest plantejament ha estat compartit pel delegat de l’IEC a Mallorca, l’escriptor Sebastià Alzamora, que va sintetitzar així el sentit de les jornades:“Podem ser mallorquins per moltes coses, però si en falta una —la llengua—, deixam de ser-ho.”
Una mirada crítica als relats i a les apropiacions històriques
Les ponències de divendres van mostrar com el relat sobre el 1229 ha estat objecte de lectures molt diferents segons els interessos polítics de cada època.
Antoni Quintana i Antoni Ignasi Alomar van analitzar com s’ha celebrat la conquesta al llarg dels segles i com s’han modelat els seus símbols.
Josep Amengual va explicar el paper de l’Església i dels sermons commemoratius, que van legitimar la conquesta com una croada cristiana.
Caterina Valriu va exposar la creació del llegendari sobre Jaume I: “del monarca històric al personatge mític”.
Margalida Tomàs va examinar com els escriptors i polítics amb consciència de catalanitat han reinterpretat la conquesta.
Pere Salas va desgranar el relat creat des de l’espanyolisme cultural i polític, que ha intentat desvincular Mallorca del seu origen català.
La jornada va continuar amb ponències sobre el mallorquinisme polític abans de la Guerra Civil, i sobre la lectura que Menorca i Eivissa han fet del mateix fenomen històric.
Mallorca, País Valencià i altres commemoracions: una mirada comparativa
Dissabte, Antoni Furió va aportar la perspectiva valenciana i va remarcar que les conquestes de Mallorca i València són fets paral·lels dins el mateix projecte polític i lingüístic de la Corona d’Aragó. Gabriel Mayol va comparar la celebració de les conquestes a diferents indrets d'Europa, mentre que Enric Pujol va reflexionar sobre el sentit de commemorar: per què ho fem, amb quin objectiu i a qui interpel·la.
“Commemorar no és mirar enrere, és decidir què volem recordar i com ens projectam al futur”, va dir Pujol.
Cap al 2029: un projecte compartit
Les jornades van cloure amb una taula rodona en què diversos experts —Ensenyat, Furió, Mas, Mayol i Pujol— van plantejar els criteris per a la commemoració del 2029:
rigor històric,
participació ciutadana,
posada en valor del patrimoni i de la llengua,
projecció internacional de la identitat mallorquina.
Gabriel Ensenyat, catedràtic de la UIB i comissionat de l’OCB per la commemoració, ho va resumir així: “El 2029 ha de ser l’oportunitat per explicar-nos com a poble. No des de la nostàlgia, sinó des de l’autoestima.”
Una data que encara ens explica
El VIIIè centenari no es vol limitar a un accés commemoratiu: pretén ser un procés col·lectiu de presa de consciència. De fet, la idea força que ha travessat totes les jornades és que el 1229 no és passat, sinó origen.
Si la conquesta és el moment fundacional és perquè va iniciar la repoblació catalana, va introduir la llengua, el dret i la cultura que han perdurat fins avui. I és per això que la llengua és el punt central del debat: sense llengua, el fil de continuïtat es trenca.
“Parlar de 1229 és parlar del futur de Mallorca”
La gran aportació de les jornades ha estat aquesta: assumir que la identitat no és un llegat immòbil, sinó una construcció continuada. I que la història no es museïtza, sinó que es discuteix, es defensa i es fa servir per donar sentit al present.
