Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
"Intel·lectuals proletaris. Pere Vigués i el grup d”Allà baix” (1928-1937)"

Ressenya de Xavier Ferré Trill del llibre Inel·lectuals proletaris. Pere Vigués i el grup d”Allà baix” (1928-1937), de Jan Brugueras i Torrella, publicat per la Fundació Torre del Palau, 2020

31/01/2021 Memòria històrica

La recerca de Jan Brugueras aporta un aspecte procedimental i un  d’ideològic. El vessant metodològic mostra una investigació exhaustiva d’un grup de treball intel·lectual-politic comunista més enllà de la macrocefàlia barcelonina, aspecte que caldria generalitzar a la resta del Principat. El treball de l’historiador terrassenc supera, doncs, la confusió entre història nacional i història metropolitana. El tipus d’estudi presentat esdevé un model aplicable a d’altres nuclis territorials, o regionals, on es constati l’articulació de nuclis d’opinió política que aglutini tendències socials i estratègiques adscrites al complex sociopolític comunista.

Des del vessant d’història de les idees Brugueras aporta una reciprocitat ben ponderada entre la història del pensament cultural enorn de l’evolució ideològica de Pere Vigués (1908-1999) –catalitzador de tota la germinació d’idees dels companys de militància, primer del BOC i, després, del POUM– i el context europeu i nacional en el qual es materialitzà un debat intel·lectual molt significatiu entorn de les idees defensades per Julien Benda a la Traïció dels intel·lectuals (1927).

Per què prendre com a pedra de toc Benda? El pensador francès, esmentat a la recerca, planteja que l’única via de comprensió de la realitat concreta emergeix quan l’intel·lectual roman independent a qualsevol estratègia partidista. Benda no planteja la neutralitat. El compromís social de l’intel·lectual rau a dir allò que veu, sense filtracions partidistes o ideològiques. En conseqüència, la concepció bendiana respecte del lloc cultural de l’home de lletres pot ser contrastada amb l’actitud ideològica del grup de treball ideològic terrassenc. I ho pot ser per dues raons. En primer lloc per a copsar l’evolució del propi grup dels “set” obrers-intel·lectuals fundacionals del nucli territorial objecte d’estudi. Així, tot seguint la producció de Pere Vigués detallada per Jan Brugueras ens trobem que l’ideòleg terrassenc parteix  de la literatura realista, condició bàsica que l’anivellaria en principi amb Benda. La literatura cal que expressi la realitat objectiva.

Aquest extrem, però, duu a una cruïlla. Cap on adreçar aquest realisme? Realisme pel realisme, o realisme com a denúncia i canal estètic revolucionari? Aquest debat fonamental incidí en el posicionament dels comunistes terrassencs. La crisi del model cultural noucentista i l’emergència d’un bloc d’idees configurat en l’espai de crítica política es retroalimentaven dins el front revolucionari de transició republicà configurat pel setmanari L’Opinió durant l’etapa 1928-1930.

Els articles que Vigués hi escrivia, a més dels treballs que publicava a terrassa, començaven a vincular compromís de la literatura a la llibertat de pensament i a l’alliberament de classe. Fou en aquest context que Jaume Miravitlles i Joaquim Maurin foren referents ideològics del grup vallesà.

El marxisme –amb els articles de Jordi Arquer a L’Opinió– en el conglomerat de posicionaments propis de l’etapa revolucionària democràtica aportava elements teòrics generals per a confegir una crítica de la ideologia dominant. En una etapa de transició política revolucionària republicana el debat entorn de la funció ideològica de la literatura confluïa amb anàlisis pròpies que vinculaven políticament la literatura a la lluita de classes. Aquest fou el cas de la recepció de l’obra de Henri Poulaille per l’assagista Lluís Montanyà a les planes de Mirador (15/01/1931), article que, d’alguna manera ajuda a situar el primer ambient de presa de pocisionament ideològic del Grup terrassenc.

Aquest context, essencial en l’arquitectura de l’obra de Brugueras (pp. 80-88), evidenciava l’abast real de la literatura republicana i alhora n’assenyalava la limitació. Existia un tipus de literatura realista –adscrita en un panorama d’esclat de l’avantguarda– que apropava al coneixement d’ambients i situacions, però que no assolia, encara, la maduresa per a definir un cert codi de transformació de la realitat. De fet, tota l’etapa inicial de treball intel·lectual de l’agrupació de treball ideològic de Terrassa s’anava congriant a l’entorn de la configuració del Bloc Obrer i Camperol. Vinculació entre estratègia literària i estratègia política. Per aquest motiu els capítols segon i tercer esdevenen recíprocs: l’enfocament metodològic exposa la unitat entre praxi política i pràctica teòrica, la qual cosa implica la crítica a una estètica republicana que, en clau ideològica i política, tenia en Rovira i Virgili una expressió acabada pel que feia a la definició d’un model democràtic liberal socialitzant (l’ideòleg tarragoní emprava l’expressió “socialisme humanista”) obertament oposat al socialisme marxià. La crítica del grup del BOC a l’ideòleg autodeterminsta i teoritzador de La nacionalització de Catalunya duu, en part, a una altra fita intel·lectual del nucli d’opinió i de lluita ideològica de Terrassa: l’estudi de Pere Vigués Assaig sobre literatura catalana (1935).

L’assaig viguesià (per reeditar de bell nou) esdevenia una reflexió marxiana poc comuna. Teoritzava la consideració colonial del Principat i hi situava la submissió de la burgesia davant l’aristocràcia castellana, valorava l’aportació de la literatura tardovuicentista –el teatre d’Àngel Guimerà i el naturalisme– en apropar la condició humana a la realitat social i explicitava la limitació de la literatura de la consciència de Puig i Ferreter. Per aquest motiu Vigués comparava el model literari republicà ferreterià amb un “Gorki mancat” –realisme sense abast emancipador. L’escriptor del Baix Camp esdevenia icona d’un procés revolucionari democràtic que metaforitzava tot l’ambient de debat al voltant d’idees estètiques alternatives al noucentisme sense, però, cap horització de revolució socialista.

L’assaig de sociologia de la literària confegit per l’autor de Catalunya. Socialisme (1982) sistematitzava idees prèvies exposades a les intervencions periodístiques. La revolució teòrica aportada des del camp narratiu podia bastir una nova literatura proletària no pas reduïda a una concepció mecanicista de classe, sinó que comportava l’assoliment d’una literatura total en expressar les tensions fonamentals d’un ambient social i d’una estructura política.

El treball previ del grup “d’Allà baix” duu Brugueras a concretar correctament l’etapa central d’anàlisi situada entre 1930 i 1937, cosa que implica la culminació del posicionament ideològic del nucli  terrassenc a través de l’opinió expressada als portaveus respectius del BOC i del Partit Obrer d’Unificació Marxista, El Crit i Front. En aquest sentit, i en termes de compromís de l’intel·lectual, el bienni 1935-1937 fou definit internacionalment per la celebració respectiva de dos congressos internacionals centrats en la defensa de la cultura i en l’aliança antifeixista. Caldria, potser, comparar més pregonament –hi podria haver diferències, però també semblances– el model d’intervenció cultural i estètic del BOC i POUM amb el del portaveu (esmentat per Brugueras) vinculat al frontpopulisme Nova Cultura, amb Renau i Gómez Nadal al capdavant, el qual exemplificava la relació entre cultura i antifeixisme (pp. 135-137).

La diferència del compromís revolucionari entre el POUM i el PSU, basada respectivament en la via d’assoliment del socialisme i en l’establiment dels marges d’autonomia de l’intel·lectual, es fonamentava en una base social que oscil·lava entre el manteniment de la tàctica de ‘classe contra classe’ (burgesia-proletariat) (POUM) i l’aliança socialista i republicana antifeixista (PSU). En termes estètics la polarització social es concretava, per exemple, en la valoració de la novel·la de la Rodoreda, Aloma, valorada positivament pel nucli del PSU del Vallès i el seu portaveu El Dia, mentre que per Vigues la narració s’emmarcava, encara, en el model de novel·la burgesa. Al rerefons, com es dedueix de la contextualització de Brugueras, hi havia el debat a l’entorn de l’abast polític de l’aliança política antifeixista ERC-PSU.

‘1930-1937’, doncs, és un període essencial per a comprendre els orígens i contradiccions de l’emergència del bloc de forces revolucionàries, l’assumpció proletària de la revolució democràtica (davant la crisi política del mocdel burgès de república) i, a l’últim, la prioritat, o no, de guanyar la guerra per a fer la revolució. Alhora la periodització esdevé nuclear per a comprendre la correlació de forces en què sorgeix el 6 d’octubre de 1934 i la davallada final antifeixista republicana, en part, per propis errors d’estratègia interna. Com especifica Brugueras, doncs, la trajectòria dels marxistes revolucionaris terrassencs caldria no aïllar-la de tot aquest recorregut.

Intel·lectuals proletaris “tradueix”, sota la forma de debat d’idees, la concepció general dels comunistes vallesans i situa el lector davant els ressorts i els referents que serviren Vigués i els companys de grup per a comprendre el perquè de llur posicionament favorable a la literatura marxista i comunista i a la funció social de l’art i del cinema. Henri Barbusse, la revista Monde, el capítal intel·lectual soviètic, entre Lenin, Trotski, Gorki, Eisenstein, Pudovkin i la literatura  revolucionària de Víctor Serge apareixen entre bambolines com a base teòrica i metodològica d’una nova estètica a Terrassa i a la resta del Principat. També cal dir, però, que la concepció revolucionària de la literatura i de les idees comptava amb un esplèndid fil conductor valencià, tal com havia exposat magistralment la narrativa de Gonçal Castelló a València dins la tempesta. Aquesta via d”obertura” paral·lela a l’analitzada pel jove historiador terrassenc pot ser contemplada per l’autor de la recerca respecte del temps cultural i intel·lectual plantejat en futures investigacions.

Comptat i debatut el tercer capítol de l’estudi esdevé central perquè exposa, d’una banda, l’escenari dels posicionaments que superen el posicionament objectivista de Benda –i en mostren clarament la limitació– i, de l’altra, concreta àmbits d’influència dels militants poumistes en espais prèviamament hegemonitzat pel noucentisme republicà com la societat “Amics de les Arts”.  

Brugueras ha elaborat una obra unitària on les cadències espaciotemporals s’entrecreuen amb els fonaments teòrics. Aquest enfocament harmònic permet de superar l’apriorisme localista per a situar la història territorial com a expressió fonamental de la història nacional, bastida des de diverses regions urbanes i rurals.

D’altra banda el Grup analitzat esdevé un exponent d’un aspecte que el propi autor ens planteja: la voluntat de bastir una teoria revolucionària prèvia que havia de ser aplicada en la praxi política transformadora. La història del marxisme revolucionari és, també, la història del combat per la formació ideològica i política. El camí dels activistes terrassencs en fou un exemple significatiu.

El fet que el frontpopulisme amb actituds estalinianes posés fi a la irradiació política i intel·lectual d’un grup comunista territorial (extrapolable a la repressió vers el POUM) ésdevé un factor rellevant per ponderar –conjuntament amb la situació nacional i internacional– les causes que explicaren la derrota de la Catalunya republicana del 1939. Per al nucli polític local no existia república antifeixista sense revolució socialista.

Finalment, el pulcre treball Brugueras planteja dos aspectes a considerar.

Primerament, el fet, segons l’historiador terrassenc, que els marxistes d”Alla baix” centressin, en part, la lectura en El manifest comunista i no aprofundissin en El Capital,  actitud  que podia portar a pensar en una elaboració ideològica mancada. Pel que s’ha exposat en el text, i com Brugueras sembla admetre, la militància política explicava la prioritat de referents a tenir en compte. En qualsevol cas, i com Gramsci també reconeixia a l’article La revolta contra El Capital, les condicions objectives “pures” d’assoliment al socialisme no existien (ni existeixen): la revolució era, fonamentalment, un fet de voluntat política i no pas un ”acompliment” matemàtic de les condicions objectives. Això explicava, segons el comunista sard, el fet que Rússia, amb producció agrària i rural dominant, endegués –al marge d’una situació  hipotètica de maduració de les condicions objectives d’un enclavament industrialitzat–  un procés revolucionari comunista.

En aquest sentit, el paral·lel cultural a la situació terrassenca podria acomplir el paral·lisme semblant: l’assumpció de la consciència política revolucionària era conseqüència de les contradiccions concretes explicitades per una determinada praxi. Era aquesta praxi la que condicionava les lectures (dels intel·lectuals-polítics revolucionaris terrassencs) a fer. Fet que, alhora, exemplificava la unitat entre treball intel·lectual i polític, la manera més eficaç de superació del teoricisme.

I caldria matisar, en un sentit semblant, el desconeixement de les obres de Gramsci o d’autors de l’Escola de Frankfurt (p.144) ¿Fins a quin punt, però, les limitacions de recepció i de coneixement d’ambdós referents i els condicionaments imposats per la necessitat d’incidència en la realitat local no condicionaren el coneixement d’autors determinats?

Com reconeix, doncs, molt bé Brugueras cal subratllar l’aportació fonamental de Pere Vigués i de l’agrupació comunista del Vallès Occidental: vinculació de la lluita d’alliberament nacional i de classe (marxisme d’adscripció nacional) (p. 145) i emergència  d’un pol d’activisme cultural revolucionari –literatura i intervenció política transformadora– en un enclavament amb un teixit industrial arrelat al territori i autònom respecte del hinterland del Barcelonès.

El segon aspecte a plantejar de la recerca és l’al·lusió a l”oblit” d’aquells “intel·lectuals proletaris”. En part, l’absència de memòria és, en aquest cas, explicable si partim del que honestament pensaven els comunistes poumistes terrassencs: la incorporació primer al MSC i posteriorment al PSC seria una manera d’incorporar la tradició viscuda al capítal polític d’un partit socialista i no estalinià (el POUM associava PSU a estalinisme).

Dic, doncs, que l’oblit és explicable perquè el MSC pallaquista no era comunista, sinó socialdemòcrata i el PSC de Joan Raventós, favorable a l’aliança postfranquista amb el PSU, no ha acabat representat –ans al contrari– la via catalana al socialisme autogestionari defensada als anys setanta (i estratègia plausible per als militants poumistes), sinó que, com és sabut, ha esdevingut una estructura burocràtica sucursalitzada del PSOE, partit-estat esdevingut eficaç gestor del capitalisme transestatal. No cal inculpar la integritat moral del nucli del POUM: fou víctima d’una sobrevaloració de perspectiva que acabà per ser arnada per l’assumpció, cas del PSOE-PSC, de la reforma política, no pas de ruptura, dictada pel règim continuista del darrer franquisme. Val a dir que Pere Vigués, arran de la victòria del PSOE a les eleccions espanyoles d’octubre de 1982, encara es demanava esperançadament si “Els socialistes podran posar un punt final a més de 50 anys d’història agitada dels pobles que integren l’estat espanyol” (Catalunya…p.148).

L’aportació ideològica de Pere Vigués i els seus companys a càrrec de Jan Brugueras ha estat historiogràficament molt ben rescabalada de l’oblit. Un bon començament per a traduir aquesta recuperació d’una assignatura a hores d’ara pendent: la configuració  d’un bloc intel·lectual favorable a impulsar el combat cultural desalienador de la literatura.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid