Es queixa en Chalaux que, un cop Durruti va arribar a conquerir el primer poble, es dedicava a fer la revolució en aquesta vila conquerida. La lentitud en el seu avenç va ser la causa que els dirigents revoltats assassinessin més de 3000 militants llibertaris a Saragossa i aquesta va ser una altra de les causes de la pèrdua d'aquella guerra. De tal forma que, en paraules d'en Chalaux: «a Saragossa, encara l'esperen».
Una de les possibles raons de l'actitud d'en Durruti en el front d'Aragó era un record de quan, durant els fets revolucionaris a Rússia, els llibertaris eren majoria en el consell de Cronstadt, illa situada davant de Sant Petersburg, bressol de mariners. Des d'aquesta privilegiada posició, els mariners llibertaris de Cronstadt constituïren l'avantguarda de la revolució de febrer del 1917, de la lluita contra el complot del general reaccionari Kornilov a l'estiu del mateix any, i de la revolució de l'octubre del 1917. Però va ser el partit de Lenin i Trotski qui va recollir els fruits d'aquelles gestes, per prendre el poder.
Posteriorment, l'Exèrcit Roig, comandat per Trotski, va liquidar l'experiència dels cronstadians amb una massacre i els anomenats comunistes es van atribuir en exclusiva els èxits revolucionaris. L'experiència amagada del 1917 devia ser la raó per la qual els llibertaris espanyols i catalans del 1936 no volien repetir-la, sacrificant la victòria militar de la guerra incivil en favor de la revolució immediata.
Aquell record de l'experiència russa ha estat rescatat de l'oblit mitjançant la recuperació in extremis del darrer exemplar existent de la traducció castellana del llibre Cronstadt, signat per E. Yarchuck, testimoni dels fets, llibre que devia ser editat poc abans o durant la guerra incivil i que va romandre amagat durant molts anys en el fons d'un bagul de l'antiga fàbrica dels germans Chalaux, l'immoble que després va ser la primera seu del Centre d'Estudis Joan Bardina.
Abans d'arribar al front d'Aragó, la columna Durruti va entrar a Lleida on va fer presoner el seu bisbe, el navarrès Manuel Irurita. Durruti va salvar el sacerdot de ser afusellat pels seus companys llibertaris, els quals a penes sabien de lletres, amb la qual cosa el lletrat Irurita va passar a ser secretari personal d'en Durruti.
Contràriament a aquesta realitat, els dirigents franquistes van difondre el mite que el bisbe Irurita era un màrtir «per Déu i per Espanya», doncs argumentaven que havia estat afusellat pels seus enemics «rojos».
Posteriorment, aquella columna va establir-se al front de Madrid. Durruti duia sempre a sobre una petita metralleta per a la seva protecció personal, penjada en bandolera i enganxada al cos, que el 20 de novembre del 1936 es va disparar accidentalment causant la mort del dirigent llibertari.
Els companys d'en Durruti van difondre la versió que el seu líder havia mort per un tret dels revoltats, considerant-lo també un màrtir en la lluita per defensar Madrid. Aquesta versió tenia com a finalitat mantenir la moral dels seus combatents i crear un mite que donés exemple entre els seus seguidors.
Finalitzada la guerra, Irurita es va incorporar discretament al bisbat de Lleida com a administratiu del prelat que el va succeir, Don Aureliano del Pino Gómez.
El meu avi matern, Sebastià Tamarit Guiu, va ser durant uns anys porter del palau episcopal de Lleida, el qual ens va donar testimoni de la narració que li va fer Irurita, convertit aquest en secretari episcopal, sobre la veritable causa de la mort de Durruti.
Ni Durruti ni Irurita van ser veritablement màrtirs en cap bàndol. Contràriament, i malgrat «les ideologies i les afectivologies» com diu en Chalaux, es va teixir entre tots dos una amistat contracorrent que cap dels dos grups enfrontats, seguidors de Bakunin i de Jesús respectivament, ha volgut reconèixer plenament, demostrant que, sempre i especialment en circumstàncies d'extrema violència, el que més compta és preservar la vida humana i mantenir l'esperit de cooperació.
