Entre els anys 60 i 70, una allau de joves catalans va començar a franquejar massivament la frontera. I tot “fent dit”, arribava a la Ciutat de les Llums. Estudiants membres de la FNEC o militants del Front Nacional de Catalunya tenien una adreça on anar a buscar escalf, idees noves i les claus de la llibertat: la del taller d’artistes montmartrenc Manuel Viusà i Gertrudis Galí.
Aviat el 19, rue Clauzel va ser conegut a Barcelona com el “Petit Consolat” de Catalunya a París. Noies i nois de Catalunya, de València, de les Illes i altres entorns, pujaven dia rere dia els cinc pisos de l’escala de cargol, de fusta encerada, per tal d’abeurar-se a aquella font de saviesa i d’abrandament independentista. El meu pare apartava els seus pinzells i la meva mare apagava la flama del seu potent bufador -amb el qual moldejava escultures de bronze-, per atendre aquells joves delerosos d’omplir les motxilles de raons per lluitar pel País. A més de buscar-los -si ho necessitaven-, allotjament o feina, tots acabaven compartint amb nosaltres un plat a taula. El meu pare era per a ells, una font enaltidora de coneixements sobre la història dels Països Catalans, que ignoraven del tot: no només la història més recent que Franco va taller en sec, sinó també la de les èpoques de l’esplendor. Tinc enganxada a la retina la imatge del meu pare impartint càtedra, envoltat d’un estol de noies i nois asseguts a terra sobre els llistons desajustats del parquet de fusta. La meva germana Núria i jo, en tornar de classe, ens miràvem amb timidesa aquells joves, plantificats a casa nostra. Amb uns quants anys més, vam entrar, nosaltres també, a formar part d’aquelles colles; a fer-nos entre ells, amics i amigues, a desfer els camins enfangats de l’exili, tornant a un país que vam deixar amb pocs anyets. I sobretot a aportar el nostre gra d’arena en el projecte de formació de la joventut independentista que s’havia empescat el nostre pare. “No saben qui era ni Macià, ni Companys!” s’exclamava. “Els seus pares, cagats de por, no els han explicat res!”, s’indignava la meva mare, sobretot si resultava que algun era fill de militants del Front...
Així va ser com en Manuel Viusà va deixar de pintar durant dos anys sencers (tot i que el nostre pa de cada dia provenia exclusivament de la producció artística!), per dedicar-se a escriure les biografies -primer la del màrtir de Catalunya, el President Companys,” i acte seguit, la de Pare de la Pàtria, el President Macià-. En aquest darrer cas, per tal d’obtenir fonts inèdites del judici a París contra Macià i 18 acusats més, pels fets de Prats de Molló, ens vam valer, el meu pare i jo, de la meva tarja d’estudiant per aconseguir entrar a la venerable -i gens pública- Biblioteca Nacional de França. Jo com a “investigadora” i ell, com a “fotògraf”. La valuosa documentació que vam obtenir va sortir reproduïda per primera vegada en l’esmentada biografia del President Macià. (La documentació arxivada en el fons conservat a l’exili pel President Tarradellas ha aparegut molts anys més tard).
Per realitzar l’edició de la Biografia per un cost assequible, vam comprar una impressora Offset i una IBM “justificadora”. Era una màquina elèctrica que calculava quantes lletres faltaven o sobraven al final de cada línia per “ajustar” el text. Un treball molt feixuc que el meu pare va confiar a la Núria. Ella va deixar el seu lloc de treball en una empresa parisenca per dedicar-se a ple temps a passar a la màquina diabòlica tots els escrits: no només les biografies de Companys i Macià, sinó més endavant, tota la producció generada a casa, com els documents d’informació de la delegació a París de la FNEC, o de promoció dels primers concerts a la Mutualité de París, de Raimon, i més tard, de Lluís Llach, que van ser patrocinats per la secció sindical estudiantil de l’UNEF de la facultat de Nanterre, on jo estudiava....
