Els darrers dies s'estan produint situacions en què alguns professors o direccions d'instituts de secundària i estudis postobligatories impededeixen exercir el dret a vaga dels estudiants. I sembla clar, en el contetx de protestes contra la sentència, que aquestes vulneracions dels drets dels alumnes obeeixen a una animadversió ideològica.
Algunes direccions i professors, amb l'aplicació de normatives internes (sense pes jurídic, normatives internes de rang inferior), amb coaccions i enganys, aconsegueixen desmobilitzar el dret a vaga. A més a més, en alguns centres educatius s'ha imposat l'expressió en notes informatives i webs del terme "inassistència col·lectiva a classe", per oposició al de "dret a vaga." Molts d'aquests documents de centres posen traves burocràtiques al dret a vaga: avaluació, autoritzacions, etc., que cometen una vulneració dels drets dels alumnes (vaga, llibertat d'expressió, reunió) recollits a diverses legislacions.
Les limitacions del dret a vaga aparèixer paradoxalment a Catalunya de la mà de la LEC i del Decret d'autonomia de centres (obra del tripartit, 2003-2010), que van eliminar la democràcia participativa als centres i va deixar a parer de les direccions el control de l'exercici d'aquest dret. En molts centres es respecta escrupulosament el dret a vaga dels estudiants, però en d'altres casos algunes direccions o professors, contraris a aquest dret, porten a terme coaccions, hi posen condicions o bé distorsionen l'explicació dels drets als seus alumnes.
Alguns centres, especialment de Formació Professional (Cicles Formatius, FP), han difós la idea que una assistència inferior al 80% 'no justificada' impossibilita l'avaluació: es tracta d'una subtil coacció per impedir el dret a vaga dels estudiants, ja que la "falta" per vaga està plenament justificada.
Un altre sistema de limitació de la vaga d'estudiants és la imposició d'autoritzacions per als alumnes menors d'edat o de segon cicle de l'ESO, que s'ha generalitzat als instituts de Catalunya. Aquestes autoritzacions vulneren una sentència que va donar la raó als estudiants valencians: la Llei Orgànica (espanyola) del Dret a l'Educació recull el dret a decidir col·lectivament la no assistència a classe (vaga), sense que l'exercici d'aquest dret quedi supeditat a cap autorització ni administrativa ni dels progenitors.
Què diu la llei sobre la vaga d'estudiants?
El dret a vaga dels estudiants ("inassistència col·lectiva a classe", ja que la 'vaga' sols està reconeguda només per als treballadors des de 1977) està recollit a diverses legislacions, i descriu clarament que els alumnes mobilitzats tenen dret a ser avaluats amb normalitat, a poder seguir els continguts de les matèries i a fer els exàmens amb igualtat de condicions.
El Reial Decret (espanyol) 732/1995, s'estableix els drets/deures dels alumnes i les normes de convivència en els centres, diu al redactat de l'Article 8, paràgraf 2 de la Llei espanyola 8/1995: "En els termes que estableixin les administracions educatives, les decisions col·lectives que adoptin els alumnes ("vaga"), a partir del 3r curs de l'ESO (3r inclòs), pel que fa a l'assistència a classe no tindran la consideració de faltes de conducta ni seran objecte de sanció, quan aquestes hagin estat resultat de l'exercici del dret de reunió i siguin comunicades prèviament a la direcció del centre." Un dret que reconeix la pròpia Constitució espanyola en els seus articles 20 i 21 sobre el dret a la "llibertat d'expressió" i el dret "de reunió." També l'Article 8 de la LODE (Ley Orgánica 8/85, espanyola) establia que a partir de 3r d’ESO els estudiants poden decidir no assistir a classe col·lectivament (fer vaga) amb els únics requisits de decidir-ho en una reunió d’estudiants i comunicar la decisió a la direcció del centre, sense cap menció a les autoritzacions.
La legislació catalana (del Principat) també protegia el dret a vaga: el DECRET 279/2006 recollia que els reglaments interiors havien "d'establir els mecanismes de comunicació als pares de l'assistència a classe dels alumnes i de les alumnes, i les corresponents autoritzacions o justificacions, per als casos d'inassistència, quan aquests són menors d'edat." Un redactat -sobre les autoritzacions i el poder de les direccions autònomes en el seu criteri- que el DECRET 102/2010 va derogar i va deixar en el redactat següent: "Les normes d'organització i funcionament del centre (...) poden determinar que, a partir del tercer curs de l'educació secundària obligatòria, les decisions col·lectives adoptades per l'alumnat en relació amb la seva assistència a classe, en exercici del dret de reunió i prèviament comunicades a la direcció del centre i es disposi de la corresponent autorització dels pares, mares o tutors, no tinguin la consideració de falta."
Però les autoritzacions per als menors d'edat o alumnes de segons cicle d'ESO s'han generalitzat als instituts, en part per un sentit de 'responsabilitat' jurídica i en part per desconeixement del professorat, però en molts casos obeeix a una discrepància amb els motius de la vaga: així, alguns professors o direccions coaccionen els estudiants perquè no portin a terme la mobilització, una acció amb què vulneren diferents legislacions que podrien ser motiu de denúncia.
El dret a vaga no queda supeditat a cap autorització prèvia, i així ho va dictaminar una sentència del Tribunal Suprem espanyol que va donar la raó als estudiants valencians, i que va establir que els alumnes dels cursos superiors a 3r d’ESO poden decidir sumar-se a una vaga sense la necessitat de tenir autorització prèvia dels seus pares. Aquesta sentència del 18/12/2014, de rang superior als decrets autonòmics, va dictaminar que "Els alumnes a partir de 3r de l'ESO podran decidir col·lectivament la no assistència a classe sense l'autorització dels pares."
