Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Temps de trencar la desorientació, temps de reconstruir i madurar
12/06/2018 Jordi Navarro
Jordi Navarro, ecologista, decreixentista, llicenciat en Geografia i militant de la CUP, ex-regidor a l'Ajuntament de Girona Jordi Navarro, ecologista, decreixentista, llicenciat en Geografia i militant de la CUP, ex-regidor a l'Ajuntament de Girona

Per Jordi Navarro, militant ecologista, decreixentista, llicenciat en geografia, militant de la CUP a Girona

Successió històrica i escenaris imprevistos

Som a les portes de l’estiu, i ben aviat caldrà, dic caldrà perquè és irrenunciable, organitzar els actes de l’Onze de Setembre. El clima d’eufòria de les darreres diades no es repetirà en aquesta edició de 2018, a menys que hi hagi un nou canvi sobtat que ho faci trontollar tot. Tot fa pensar que l’actual etapa marcada per la desorientació, la sensació de derrota i el retorn a l’autonomisme marcarà amb força la Diada d’enguany i els propers anys.

Venim d’un període d’acumulació de forces i creixement de l’independentisme espectacular, creixement que s’ha produït als carrers i a les institucions, a tots els àmbits de la vida i la nació. Aquesta acumulació de forces va permetre l’embat històric de l’1 d’Octubre, una ofensiva democràtica del poble mobilitzat contra un estat autoritari i violent que no va dubtar gens ni mica a utilitzar tots els ressorts de poder i força al seu abast per sufocar la revolta democràtica. Una revolta protagonitzada per una massa crítica i cívica ,diversa i plural, heterogènia i amb un gran potencial de transformació.

L’acumulació de forces es va titllar despectivament com a  "processisme" per part de sectors contraris a trencar el règim del 78. Efectivament, els pactes del 78 van conformar un sistema de poder on cada actor representava un paper i exercia un poder. Aquell pacte forjat sota el soroll de sabres va suposar  el  segellament de l’estat espanyol i del capitalisme. 40 anys de franquisme van pactar 40 anys de democràcia monàrquica. Un pacte per la continuïtat de l’estat espanyol.

L’acumulació de forces efectuada pel poble català en el seu conjunt va fer trontollar aquells pactes i el procés de consolidació de la monarquia , que sota una Constitució pactada amb el franquisme, blindava per sempre un estat espanyol centralista i autonòmic. L’estat, governat per oligarquies econòmiques i vigilat per una casa militar que sempre ha tingut un paper essencial en la configuració de l’estat, per primera vegada en 40 anys, ha tingut por. Que milions de persones de diferent procedència a Catalunya, s’haguessin organitzat per enderrocar l’antic règim va posar contra les cordes l’estat i en va fer aflorar les febleses, també la seva cara més agre.

L’1 d’Octubre va ser un moment fundacional, un moment històric ( un altre? Que dirien els detractors de dretes i d’esquerres) que va visualitzar Catalunya arreu del món i va fer aflorar la naturalesa repressiva i antidemocràtica de l’estat espanyol. L’estat va reaccionar amb violència i es va veure qüestionat; la dreta espanyola i sucursalista catalana va quedar descol·locada com també l’esquerra espanyola i l’esquerra espanyolista a Catalunya. Les forces reaccionaries i conservadores, de dretes i d’esquerres, van fer tot lo possible per impedir l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Des d’abans de l’1 d’Octubre, però especialment a partir del 27 d’Octubre,, hem vist una esquerra, els Comuns,  col·laborant amb el trident del 155; van passar de l’equidistància a jugar la partida de suport a l’estat i apuntar-se a l’escarni i assetjament a l’independentisme. Cal destriar el gra de la palla i deixar clar que no tots els sectors dels Comuns s’hi han apuntat, hi ha hagut sectors que han respectat el dret a l’autodeterminació i fins i tot es van jugar el físic l’1 d’octubre per defensar aquest dret.

La qüestió és que des del referèndum de  l’1 d’octubre i els fets dramàtics posteriors hem passat a un escenari d’amenaces i repressió que ha aconseguit sufocar la revolta i desactivar de moment la ruptura. El trident del 155 i els Comuns celebren la fi de la ruptura i fan tot lo possible per retornar a un escenari autonomista en el qual l’independentisme estigui desactivat. És l’escenari pel qual treballen.

També des d’ERC i PDCAT es treballa probablement en l’exploració d’una tercera via: des de l’aprovació d’un nou estatut a una trobada multilateral per fer una nova descentralització de competències. La CUP també hauria de fer autocrítica i reconèixer el greu error de no assumir responsabilitats de govern en el seu moment. Probablement l’assumpció de responsabilitats de govern i sobretot de preparació del referèndum s’hauria saldat amb detencions i empresonaments per rebel·lió a militants de la CUP, un escenari que no s’ha produït i que ens hauria de fer reflexionar.

Repressió, claudicació i retorn a l’autonomisme

La intervenció de la Generalitat els dies previs al referèndum, la censura i els atacs informàtics durant la jornada de l'1 d'octubre,  la presó i l’exili, l’amenaça de milers d’empreses que abandonaven el país, el suport de l’estat a l’extrema dreta als carrers, els piolins, les amenaces de divisió social, el paper bel·ligerant dels mitjans de comunicació espanyols, les amenaces d’intervenció de TV3 i Catalunya Radio, la persecució de pallassos, mestres, bombers, mecànics, cantants de rap, artistes....la violència contra persones que llueixen llaços grocs en solidaritat amb els presos, la prohibició d'exhibir llaços grocs....en definitiva, l’operació de guerra psicològica creada per l’estat va tenir efecte i va aconseguir, de moment, salvar l’estat de la seva pròpia desfeta.

L’escalada repressiva de l’estat va situar-lo a les vores, als límits de l’estat de dret, i d’aquí ve l’operació de recanvi del PSOE. Tothom sap que a ulls del món Espanya començava a situar-se com un estat dubtosament democràtic,un estat que no dubtava a vulnerar els drets humans. Ara amb el PSOE l’estat ha aconseguit de moment salvar els mobles. L'operació lampedusiana ha estat de manual, tinguem-ho present.

La cadena de fets han tingut un impacte evident en les files del republicanisme. Ara mateix hi ha una sensació de trencament de files, de desorientació, una mena de campi qui pugui on els sectors més abrandats es desfoguen buscant culpables i traïdors, però que no passa d’aquí. Més enllà de molta activitat a tweter i facebook no hi ha ara per ara cap retorn a la mobilització permanent, més aviat tot lo contrari. Un sector nombrós del republicanisme es consola donant la culpa del no assoliment de la independència i la República als càrrecs polítics que són a la presó o a l’exili. Els culpen de no haver tingut prou «pebrots» per materialitzar la República el 27 d’octubre.

Malauradament molts d’aquests independentistes no han estat tampoc a l’alçada i no s’han atrevit atrinxerar-se a Palau, ni tant sols a aixecar barreres de l’AP7 i encaixar una acusació de terrorisme amb tota la càrrega penal que implica. En d’altres paraules, molta xerrameca però poca acció i nul·la capacitat de reacció. Em sembla que la responsabilitat de la situació actual no es pot atribuir exclusivament a la gent que ho ha pagat amb presó i exili. Una cultura política basada en entronitzar líders i esperar solucions màgiques de les institucions denota que el nivell de maduresa del republicanisme és encara feble.

El resultat de les eleccions del 21D van ser positius pel republicanisme però ben aviat va quedar clar que les polítiques de legitimació republicanes no serien possibles. Més enllà de façana i declaracions  no hi ha gestos d’afirmació republicana. Cal començar a admetre que això de “fer república” no és res més que retòrica buida i que ara per ara som en un context plenament autonomista.

La dimensió del repte

Un anàlisi de la situació ens permetrà comprovar que l’assoliment d’una República al cor d’Europa i al segle XXI no és quelcom senzill. Enfrontar-se a un estat poderós i imperial com l’estat espanyol, que té el suport de les principals empreses, que disposa d’un exèrcit i un aparell judicial i policial i que al seu torn  compta amb el suport de la Unió Europea no és un repte que es produeixi cada dia. Altres nacions que també lluiten pel seu alliberament com el Sahara Occidental, Palestina, Corsega, Escòcia, Tibet, Irlanda del Nord, Quebec.....i tantes altres tampoc han aconseguit els seus objectius a dia d’avui.

La dimensió del repte ens hauria de fer reaccionar i prendre consciència del que hem fet, de la importància a nivell mundial que té el nostre exemple, l'1 d'Octubre . Podem haver patit una derrota, cert, però tot plegat ha estat un exercici revolucionari immens. Hem  desafiat el poder d’un estat com l’espanyol i l'hem fet trontollar a ulls del món. Si aquest exemple s’estengués a nivell social  és fàcil imaginar quin seria el potencial de ruptura, el mateix capitalisme podria trontollar.

Aliances, coordinació, reforçar el republicanisme

Arribats a aquest punt és moment de resituar-se. És moment d’aturar la dispersió i la sensació de fracàs i derrota. L’infantil exercici de retrets no porta enlloc, només porta a donar molts plaers als adversaris de la República, a l’esquerra conservadora i a la dreta feixista. Cal un exercici de maduració política, analitzar la situació amb perspectiva i ser conscients de la dialèctica que és inherent a tot moviment polític.

 L’assalt de l’1 d’Octubre no es pot tornar a produir a curt termini, però va provocar unes ferides al règim que l’acompanyaran molt de temps; cal saber interpretar la realitat política i els tempos històrics, entendre que una estructura com és l’estat espanyol només es pot abatre amb molts anys de lluita i molts assalts. Ens calen aliances internacionals, cert, com també ens cal reforçar internament el republicanisme en tots els fronts possibles.

Ens cal un reforçament ideològic de les bases del republicanisme, ens cal una militància més formada i amb més capacitat de resistència, ens cal prendre consciencia de que en qualsevol moment qualsevol de nosaltres pot entrar a presó o patir les tortures dels cossos policials. Ens cal reforçar la via electoral especialment en el flanc municipalista, tenint clar això si quins son els seus límits. Un municipalisme renovat, social i ecologista que defugi el clientelisme i tingui clars els límits econòmics i polítics del marc legal del règim del 78 serà més madur democraticament i fort parlant.

Però sobretot  ens cal reforçar la via de la lluita al carrer. Necessitem  urgentment reforçar el sindicalisme republicà, combatiu i anticapitalista. Els centres de treball han de ser també l’escenari de lluites laborals i republicanes.

Cada vila, poble, barri, necessita un ateneu, un casal, una assemblea local de l’ANC, un Comitè de Defensa de la República...I cal urgentment relligar tot aquest moviment republicà i sobiranista amb els moviments de drets humans, socials, ambientals....amb el moviment feminista. I comença també a ser urgent que els CDR es dotin d’una estratègia de coordinació a nivell territorial que posi fi a l’actual desgavell i dispersió. Una estratègia consensuada i conjunta ens farà augmentar l’eficàcia de les lluites.

Dit això, cal deixar ben clar que ha estat un profund error estratègic que el moviment sobiranista i republicà no hagi incorporat amb més claredat i força la lluita contra les retallades, pel dret a la sanitat, l’educació pública, en defensa del medi ambient... Dotar el republicanisme de contingut social, ambiental i feminista aporta múltiples avantatges de cares a eixamplar la base social. La pugna per l'hegemonia dins del moviment sobiranista s'ha decantat durant massa temps per postures de centre liberal o dreta conservadora i n'hem pagat les conseqüències.

Però un altre error que ha comès el republicanisme, inclosa la CUP, és apostar-ho quasi tot a la via institucional. Totes i tots hem vist quins són els límits de la institució, Parlament i ajuntaments, i és fruit de l’infantilisme polític haver cregut tant de temps que una estructura tant poderosa, antidemocràtica i imperial com l’estat espanyol es pugui derrotar en el terreny institucional de forma màgica i sense costos.

Un reforçament ideològic, estratègic i polític no ens portarà a l’anhelada república, diguem-ho clar, però si que ens ha de permetre seguir lliurant batalles en defensa del nostre poble i de garantir que aquesta col·lectivitat humana que vol esdevenir república al sud d’Europa no sigui esclafada i convertida en provincia i reducte folclòric.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid