Arran d’un article aparegut a Llibertat.cat signat pel manresà Adam Majó en què qüestiona o relativitza el paper de l’acció de carrer com a eina de transformació social, soc del parer que cal rellegir el nostre propi passat i actualitzar-lo, sense renunciar absolutament a res i obrint el ventall de camps de lluita i acció política.
Majó apel·la a certes dosis de pragmatisme i ho fa recordant que la via institucional és del tot necessària per a implementar determinades mesures socials en benefici de la cohesió i els drets socials de les classes populars. I ho contraposa a la ineficiència pràctica de la lluita al carrer en forma de vagues, mobilitzacions o la creació de cooperatives.
Majó, com a persona d’experiència institucional municipal, és un bon coneixedor dels límits institucionals i de la maquinària de l’administració; com també és un bon coneixedor dels límits de la mobilització. És cert, només mobilitzant-se, alçant banderes i blasmant lemes combatius no es resolen els problemes, i el capitalisme i se’n riu dels copets epidèrmics de vagues i manifestacions.
Però em sembla un error estratègic sobrevalorar el poder d’unes institucions cada cop més buides de sobirania i poder real. Amb l’agreujant afegit que aquestes institucions tenen un efecte de magnetisme que sovint desactiven moviments populars i esclerotitzen lluites populars, sindicals, ecologistes, socials.... i també militants, de vegades els més combatius i radicals.
Ningú nega que només amb pancartes i cartells no es resolen els problemes. Però insisteixo en què només amb direccions generals i regidories tampoc es resolen els problemes. Manta vegades hem vist com es repeteix la mateixa història, apostar-ho tot a la via institucional i ser absorbits per una maquinària que insensible i impassible funciona de manera automàtica.
Fa anys i panys que sabem que la via institucional té límits. Però que cada dècada hi hagi una generació que s’estavella contra el mur de la realitat i quedi paralitzada per desenganys ideològics no vol dir que tothom hagi de cometre el mateix error.
Som una anomalia a Europa, cert, una Europa que ha derrotat ( potser només temporalment) els valors de l’esquerra i del moviment obrer i que s’ha entregat al liberalisme i els valors consumistes i líquids d’una classe mitjana que viu entre l’hedonisme i l’individualisme. Estem immersos en un marc mental, ideològic, relat cultural, en què una minoria poderosa extreu recursos d’una majoria empobrida que en termes generals aspira a ser com la minoria enriquida. I en aquest context de desmobilització l’esquerra independentista dels Països Catalans continua avançant, enmig de debats a voltes complexos.
L’aposta estratègica de l’esquerra independentista de concórrer a eleccions municipals i autonòmiques va ser una encertada decisió. Va fer aflorar un moviment marginal que vivia de consignes d’autoconsum i el va fer estevellar contra la realitat del capitalisme i el règim del 78. La clatellada generacional contra el mur de la realitat va ser dura però no ha suposat una deserció en massa cap a refugis de purisme ideològic balsàmic ( i inútil contra la maquinària capitalista ni cap a màquinàries de col·locar militants desenganyats que s'han tornat possibilistes pragmàtics.
Poc a poc hem anat construint un baluard de defensa contra el règim, una maquinària de lluita trenada i arrelada, que ens ha permès desenvolupar una important acumulació d'experiències i formació. I sóc del parer que cal perseverar en aquest sentit.
La clau de volta està en saber combinar dosis d’acció institucional ( ajuntaments, Parlament) amb acció de carrer ( mobilitzacions), experiències de construcció d’alternatives al capitalisme (cooperatives) . És ben cert que la revolució no té absolutament res a veure amb la descàrrega d’adrenalina d’una cançó de punk-rock o rap però diria que tampoc amb els informes d’una regidoria o les esmenes a una llei tramitada en un Parlament.
Potser a voltes hem pecat d’ingenuïtat i hem cregut que això de les revolucions era només una història d’èpiques i seducció, una forma de viure que atreu gent jove afamada d’emocions fortes i perquè no dir-ho carregada d’hormones passatgeres. Però és evident que l’època del folclorisme revolucionari ja ha passat, com també ha passat l’època dels post-militants de carrer reconvertits en tecnòcrates possibilistes que a cop de despatx i clientelisme electoral miren amb menyspreu les utopies.
Com deia, tot això ja ha passat, i ara tenim una eina, varies eines, que ens permeten acumular forces i experiència, que ens brinden l’ocasió de trobar l’espai més adequat de lluita per a assolir uns objectius feixucs i complicats.
