x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
L’enèssima traïció de l’esquerra
03/01/2017 Jordi Navarro
Jordi Navarro, ecologista, decreixentista, llicenciat en Geografia i militant de la CUP, ex-regidor a l'Ajuntament de Girona Jordi Navarro, ecologista, decreixentista, llicenciat en Geografia i militant de la CUP, ex-regidor a l'Ajuntament de Girona

«Passen els anys i l’esquerra alternativa occidental continua girant l’esquena als insurrectes del planeta. Una esquerra presonera de les modes i de la seva pròpia feblesa, no és esquerra ni és revolucionaria».

L’1 de gener de 1959, les forces de l’Exècit Rebel encapçalades per Fidel Castro entren triomfals a Santiago de Cuba i el dictador Fulgencio Batista fuig a EUA. Comença una revolució que s’estén a Amèrica Llatina i acaba amb l’expropiació de la burgesia i els terratinents. L’esquerra mundial queda enlluernada i comença un moviment de solidaritat internacional que atreu fornades de militants d’arreu del món a la petita illa caribenya.

Durant les dècades dels 60 i 70 del segle XX se succeixen tot un seguit de canvis i revolucions en diferents indrets ( Cuba, Vietnam, Angola, Algèria, Xile, Xina..) del món que també enlluernen a les joves generacions de militants d’organitzacions d’esquerra radical a Occident. El maig del 68 fa emergir una nova generació de lliurepensadors que posa en qüestió l’alternativa socialista soviètica i sorgeixen nous lideratges d’esquerres que defensen un capitalisme de rostre humà i que abracen la socialdemocràcia posterior als acords de Breton Woods.

Son els anys en què el món es subdivideix en 2 blocs i és quan es comença a forjar una guerra freda que es lliura en diferents escenaris del planeta. La derrota de l’esquerra és evident, principalment en el pla ideològic, i no pot resistir l’avanç imparable de la dreta, que es reforça en els camps econòmic i cultural però també en el filosòfic.

El desencís del jovent és evident i bona part d’ells abandonen el compromís militant amb els valors de l’esquerra i es passen o bé a l’activisme religiós, principalment a l’hinduïsme i el budisme, o bé directament al capitalisme, ja sigui en professions liberals o directament dirigint empreses. És una de les victòries de la dreta, desactivar ideològicament a la militància i recloure-la en recés religiosos totalment inofensius pel capitalisme o bé fitxar-los directament per engruixir les files de les organitzacions que defensen el sistema capitalista. Els antics militants d’esquerres van ser molt útils a la dreta durant els anys 70 perquè van aplicar els seus coneixements a l’economia de mercat.

Als 80 comença l’evident declivi del bloc soviètic i les joves generacions d’esquerres europees, principalment al sud d’Europa, s’emmirallen en la revolució sandinista que té lloc a Nicaragua. Mentrestant, a Euskal Herria l’esquerra abertzale creix i es reforça ideològicament alhora que atreu poderosament l’atenció de l’esquerra independentista dels Països Catalans. A Palestina la intifada desvetlla les simpaties de l’esquerra alternativa mundial. L’arribada dels 90 s’emmarca entre la derrota del bloc de l’est i l’emergència d’un moviment antiglobalització que se sustenta ideològicament en part dels postulats de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional( EZLN).

Així, fins a començaments de la primera dècada del segle XXI, l’esquerra anticapitalista mundial (principalment a Occident) es debat entre l’agre derrota del comunisme i les experiències esperançadores de l’esquerra llatinoamericana. Es quan l’esquerra alternativa mira a Amèrica Llatina, ( Chiapas, Venezuela, Bolívia i els països de l’ALBA) i Orient Mitjà ( Palestina).

Tanmateix, el mateix fil conductor de sempre fa que un cop més es repeteixi la història de sempre. La gent jove queda enlluernada per l’èpica revolucionària, l’emoció dels viatges,el magnetisme dels líders i lideresses revolucionàries i l’emoció de quelcom nou i diferent a Occident. Però un cop sorgeixen dificultats, apareixen contradiccions, o es constata que el romanticisme revolucionari no és ben bé com s’havia imaginat, es produeix una nova traïció de l’esquerra i el moviment que tantes simpaties havia despertat resta abandonat a la seva sort. Ho hem vist a Cuba, Xile, Vietnam, Xina, Kerala, Nicaragua, Venezuela, Chiapas, Irlanda, Kurdistan....

Els occidentals tenim una predisposició innata per la curiositat, de fet, som els occidentals els qui en bona mesura hem iniciat les aventures colonials ( tot i que d’altres també ho han fet) i tinc la sensació que alguna cosa similar hi ha en aquesta mena de colonialisme revolucionàri que un cop es cansa de l’esforç i el compromís deixa abandonada a la gent. Però el fenomen no és només envers països i moviments del sud global sinó també envers el mateix nord.

A Catalunya hem comès innombrables vegades aquesta execrable praxi. Euskal Herria va ser durant 2 dècades un lloc de peregrinatge de l’esquerranisme català. Hi havia un emmirallament total del model de moviment polític basc; l’anomenada «basquitis» mobilitzava milers de joves. Però en realitat no era més que una expressió d’aquesta praxis infantil practicada per l’esquerranisme inoperant. Un cop l’esquerra abertzale va patir una repressió brutal i va ser desactivada com a moviment polític, els sectors esquerranistes de l’esquerra independentista catalana va girar l’esquena al Moviment d’Alliberament Nacional Basc. Una covarda traïció en tota regla.

I quelcom similar està passant amb la revolució de Rojava. Durant uns anys l’esquerra alternativa ha quedat enlluernada per la lluita de les resistents kurdes de Rojava i el món de l’esquerra s’ha omplert de referències i actes en solidaritat amb l’exemple kurd. Hi ha hagut fins i tot militants occidentals que de forma lloable( l’excepció que confirma la regla) han anat al camp de batalla i han entregat les seves vides per la llibertat.

Tanmateix, un cop les resistents han anat patint la repressió a sang i foc de l’estat turc, del feixisme islàmic i de l’exèrcit del règim sirià, i un cop han anat aflorant les contradiccions de les YPG i han crescut les dificultats en tots els sentits, també han anat minvant les mostres de solidaritat per part de l’esquerra occidental. Rojava avui ja no té magnetisme ni està tant de moda; a més, les kurdes s’han atrevit a enfrontar-se al feixisme islàmic des d’una perspectiva laica i això ha generat el distanciament d’una esquerra enlluernada pels plantejaments teocràtics d’un tal Alba i Rico. Un cop més la lluita ha estat abandonada i ara cal buscar noves modes, quan més exòtiques i glamoroses millor que millor. Increïblement , ara el que es porta és l’islamofilia i la teocràcia, una nova deriva de l’esquerra, sempre delerosa d’experimentar noves sensacions. Probablement veurem una vegada més com una nova generació d’occidentals es desactiva bolcant-se en la religió, aquest cop l’Islam.

Així és part de l’esquerra alternativa, un moviment incapaç de fer autocrítica i que a alguns ens produeix vergonya aliena quan no ho fa. Personalment no puc fer més que mostrar la meva repulsa amb aquesta actitud tant covarda i indigne. Els processos revolucionàris i d’alliberament son complexos i no poden ser concebuts com una moda, un passatemps per a occidentals delerosos de noves sensacions.

A Cuba, Venezuela, Bolívia, Chiapas, Nicaragua, Kerala, Kurdistan, Palestina, Vietnam, Euskal Herria, irlanda del Nord.. hi ha processos engegats. Processos històrics molt complexos que requereixen un compromís militant permanent, i que no estan lliures de contradiccions molt dures. No podem basar un moviment de solidaritat internacional en modes i tendències passatgeres. Cal comprometre’s i assumir que la lluita és molt llarga i que no sempre ens agradarà com es desenvoluparà. Tanmateix, estic convençut que és molt més honest assumir la maduresa que no pas restar en un estat d’adolescència consumista permanent que al capdavall és la pròpia essència del capitalisme.


 

Valora
Rànquings
  1. Què hauria passat si...?
  2. L'espanyolització de la Generalitat avança ràpidament amb l'article 155
  3. María Dolores de Cospedal fa el ridícul caient en una broma de l'agència de notícies russa Sputnik
  4. El "periodista" del diari El Español: Burro al m²...
  5. Estrena simultània del vídeo "Orgull d'Escola Pública" a 33 Escoles Públiques d'Infantil i Primària de Badalona
  6. Una dona denuncia un guarda de seguretat que ahir la va ferir al cap amb la porra a l’estació de l’AVE de Girona
  7. Pintades contra la presència de Soraya Sáenz de Santamaría a S’Agaró
  8. La CUP-CC de la demarcació de Tarragona presenta la seva llista electoral
  9. Comença a Vic l'acció "Un poble empresonat" de tancar-se voluntàriament per torns en una presó
  10. La militància de la CUP-CC ratifica la llista proposada pel Secretariat Nacional
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid