Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Quan “els amiguets” deixen de treure'n profit
07/06/2018 Laia Estrada

Per Laia Estrada, regidora per la CUP a l'Ajuntament de Tarragona

El neoliberalisme es va encarregar de garantir que, després de la crisi dels 70, els grans capitals no deixessin d'acumular beneficis a costa de privatitzar els béns i serveis que fins aleshores havien estat públics. Acumulació per despossessió, en va dir David Harvey. En aquell moment, igual que ara, les privatitzacions no es van fer per tal de garantir una millor gestió, sinó que únicament i exclusiva el que es buscava era explotar nous nínxols de negocis que fins al moment estaven protegits de les urpes de la mà invisible.

En aquell temps, per tal d'assegurar la menor resistència possible a les onades privatitzadores, la doctrina del xoc va adoptar múltiples variants. Des de la imposició de ladrillos via cop d'estat a les perifèries, com és el cas dels països llatinoamericans, fins a conflictes bèl·lics inventats a fi de situar l'enemic fora de casa, com és el cas del Regne Unit. I, paral·lelament, com si es tractés d'un mantra, es va repetir una vegada i una altra la idea que la gestió pública era pitjor que la privada, fins a convertir en dogma la necessitat de privatitzar tot allò que fos susceptible de generar beneficis econòmics.

A casa nostra recordem que aquesta política, aplicada arran de la signatura del Tractat de Maastricht i el procés d'integració europea, no només va significar la liquidació de l'estat del benestar seguint les directrius del Fons Monetari Internacional, sinó que va suposar la imposició de la Nova Gestió Pública als nostres serveis públics: un model que ha suposat corrupció, opacitat, manca de control públic, generació d'uns models classistes que exclouen les classes populars dels seus drets i un llarg i trist etcètera.

Així, dècades més tard, un cop evidenciats els efectes nocius de la doctrina privatitzadora, desastrosos a tots els nivells, quan formacions polítiques i entitats que no s'embutxaquen ni un cèntim de les grans concessionàries ni s'intercanvien favors alcen la veu per dir prou, els partits d'ordre, fidels i obedients al seu principal mandat, alcen també la veu i actuen, fent pinça amb les transnacionals, per tal d'obstaculitzar el camí que condueix a acabar amb llurs beneficis.

Als nostres municipis, dia a dia, comprovem el cinisme de qui afirma que la gestió externa no atempta contra el caràcter públic d'un servei. Una característica central d'un servei públic és la universalitat, és a dir, que tota persona independentment del seu nivell de renda hi pugui tenir accés; però parlem de pobresa energètica quan, per exemple, Sorea talla el subministrament d'aigua a una família. O parlem de la triple llista d'espera sanitària que motiva que qui s'ho pugui permetre s'estalviï anys de patiment costejant-se una mútua privada o pagant directament de la seva butxaca una intervenció.

Igualment, als nostres pobles i ciutats comprovem que els serveis externalitzats que s'emporten les majors partides pressupostàries són els que menys es fiscalitzen per part de governs que prefereixen mirar a una altra banda, malgrat que sigui obvi que els contractes s'incompleixen eficaçment. I quan hi ha governs municipals amb ganes de vetllar per una correcta prestació del servei, les concessionàries s'inventen querelles eficientment.

És evident que el debat remunicipalització versus privatització, o bé gestió directa versus gestió externa, encobreix un conflicte social i uns interessos econòmics d'unes elits econòmiques extractives a costa de la majoria de treballadores i treballadors que paguem els impostos. Amagar el caràcter ideològic d'aquest debat, sigui quina sigui la posició, és trampós. D’una banda, una millor administració dels recursos disponibles per prestar el millor servei possible i sense precaritzar les condicions laborals de les plantilles és perfectament factible des de la gestió directa, amb una avaluació i una fiscalització adients. I d’altra banda, només cal recordar que fa pocs mesos un informe del Tribunal de Comptes Europeu criticava durament la participació privada en infraestructures i serveis públics i recomanava als estats membres que no promoguessin models públics-privats. És a dir, el debat no rau en “l’eficiència o l’eficàcia”, sinó que la qüestió és que amb una gestió directa les grans concessionàries, “els amiguets”, no en traurien profit.

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid