x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
A les portes de la redempció o d’una nova traïció
12/07/2017 Laia Estrada

Per Laia Estrada, regidora per la CUP a l'Ajuntament de Tarragona

L'Esquerra Independentista portem dècades lluitant per l'alliberament dels Països Catalans. Sense anar més lluny, ara que se celebren 25 anys de les Olimpíades de Barcelona '92, hem de reivindicar la memòria de totes les companyes que foren torturades per les forces policials espanyoles amb la complicitat del govern de la Generalitat.

Des que es va iniciar “el procés” nosaltres hem hagut de fer sacrificis. Hem hagut de passar d'aquell “HO VOLEM TOT” que cridàvem el 2012, quan vam entrar per primer cop al Parlament, a totes les renúncies que el moment que vivim ens ha imposat. Començant pel fet de focalitzar-nos en la CAC, quan el nostre marc és dels Països Catalans, passant pel fet d'haver d'obviar exigències que estan al nostre ADN polític com és el rebuig a pertànyer a aquesta U€ criminal, i acabant per decisions tan dures i que han comportat l'abandonament de la militància d'algunes de les nostres companyes com va ser l'aprovació d'uns pressupostos clarament antisocials.

No es tracta de caure en el victimisme, ni de justificar-nos, ni d'eludir la nostra responsabilitat. Tampoc no es tracta d’ignorar que “els altres” també han fet les seves renúncies. Ara del que es tracta és de ressituar-nos on ens pertoca: no formem part d'aquest procés per redefinir simplement unes fronteres i que tot segueixi igual, no volem un procés d'independència lampedusià i que tot canviï perquè tot segueixi igual, sinó que hi som per a avançar en la conquesta d’una sobirania plena.

Si bé és cert, que marxar de l'Estat Espanyol ens permetrà assolir petites victòries que ja podem palpar avui mateix: com disposar de major finançament, com aplicar determinades Lleis aprovades al Parlament de Catalunya i suspeses pel Tribunal Inquisitorial espanyol, relacionades amb l'habitatge, amb l'energia, etc. La realitat és que la independència de Catalunya no ens durà per si sola a la plena sobirania que nosaltres volem. Però sí que hi podem avançar si creem una hegemonia d'esquerres, que som les forces polítiques majoritàries a Catalunya, mentre que a l'Estat espanyol l'única força que qüestiona el règim del 78 només pot plantejar-se fer una aliança amb el PSOE...

Aquesta és la realitat, ens trobem en un moment històric on les classes populars de Catalunya han de decidir si volen seguir pertanyent a una Espanya que supura corrupció, i on les possibilitats de canvi són nul·les ara mateix, o bé apostar pel referèndum, per la independència, i per la construcció d'una República a Catalunya mitjançant un procés constituent al servei del poble. Això és possible, i per aconseguir-ho cal impulsar una aliança tàctica amb els partits d'esquerres de la CAC per forçar que el procés constituent es resolgui en benefici de les classes populars.

Deixem clar que això no va d'identitats, ni de la llengua que parlem habitualment. Totes i tots formem part de les classes populars catalanes, independentment d'on hem nascut, de la llengua amb la que ens sentim més còmodes parlant. Això va de l'oportunitat de ser més lliures, d'autodeterminar-nos en tots els sentits, i de facilitar que a la resta dels Països Catalans i, sí, també de l'Estat espanyol, s'assoleixin majors quotes llibertat, doncs la millor manera d'acabar amb el poder de les oligarquies espanyoles (inclosa l’espanyola) és apostar aquí i ara pel referèndum i per la independència.

Per tant, ens toca fer una crida a la gent que s'identifica amb els comuns, amb Podem i amb els hereus del PSUC, però també toca fer una crida directa a aquestes forces, i especialment a aquests últims... Moltes de nosaltres, malgrat ens declarem hereves ideològiques d'Andreu Nin, som filles i netes, de lluitadors i lluitadores del PSUC. Tenim el dret i el deure d'emplaçar-los i dir-los a la cara que, malgrat van ser els herois i les heroïnes de les lluites obreres dels anys 70, ja van trair un cop la classe treballadora quan van formar part de la farsa i la gran mentida de la transició espanyola, que va dotar d'immunitat i impunitat als feixistes, que va impedir que aquí canviés res, i que va permetre que tot quedés atado y bien atado.

Doncs bé, els hereus polítics del PSUC tenen l'oportunitat i el deure de redimir aquella traïció i han de decidir si aposten per la democràcia, per posar la sobirania en mans del poble, o si aposten per un “antes fatxa que rota”.

No s'hi val a dir que no ens mullem perquè la independència és un invent de la dreta catalana. No s'hi val, no cola, doncs al marge que hagi alguns oportunistes, som on som per la força i l’impuls del poble. Tampoc no s'hi val a dir que no ens mullem perquè no hi ha un referèndum pactat; tampoc no cola, perquè com ja sabem, davant una llei injusta, el correcte és desobeir-la. La independència pot ser una eina de les classes populars i, en part, està a les seves mans que ho sigui.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid