Carles Ferrer Salat aconseguirà de mort allò que no va aconseguir de viu: és a dir, ser una llegenda.
Gairebé res del que han dit els mitjans de comunicació sobre aquesta mort no és recollit per la llegenda formada d'ençà que ens falta, i que diu que els detalls i allò que se n'ha fet públic no s'assemblen gaire. Potser no hi ha periodistes, o és que encara manen els olímpics, o que els mitjans de comunicació continuen de bracet amb els poders i no amb la gent.
La llegenda dóna com a causa de la mort un accés de vinagre a l'amanida. La informació publicada, un cop de sang. La medicina no hi veu contradicció. Parlant d'una altra cosa: és legal traslladar un cadàver sense coneixement del forense?
De tot això els mitjans de comunicació no n'han dit res, naturalment, perquè és llegenda. Quan publiquen coses d'aquestes, com en el cas Monica Lewinski, estem d'acord que no hi ha dret. A més no és el mateix cas: com a màxim, el mateix gènere.
Que no n'hagi dit res La Vanguardia es comprèn. Pel que fa als altres, l'explicació només pot ser una, que Ferrer Salat era un home olímpic, de la Barcelona olímpica, i el vuitanta per cent dels barcelonins van ser partidaris d'aquella immensa horterada. Així que finalment s'imposa la veritat per damunt de la llegenda: efectivament, Ferrer Salat ha mort en olor de multituds.
Seriosament: bon profit.
*La digitalització d'aquest article es deu al treball de transcripció i compilació del col·lectiu Contrastant
