Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Els rebels agenollats

Article de Fèlix Cucurull i Tey, publicat al diari Avui el 9/12/1976 i recollit al llibre Consciència Nacional i Alliberament nacional (1978)

02/01/2018 El fil roig

He de confessar que certes afirmacions de Miguel de Unamuno i de Jaume Brossa tocant al tarannà dels catalans, se'm converteixen sovint en tema de meditació.

Unamuno, basc castellanitzat i castellanista encastellat orgullosament al cor de la més pura carpetovetònia, creia que els catalans sempre estem a la defensiva, fins i tot quan sembla que ataquem: que tendim a usar més l' escut que no pas l'espasa, la qual cosa revela en el fons que, vanitosos però sense orgull, tenim una molt vacil·lant i apagada fe en nosaltres mateixos.

Jaume Brossa, que se sentia amb l'anarquisme com si estigués a cal sogre, catalanista república d'esquerra, combatiu, adelerat per refondre Catalunya amb Europa, bo i saturant-la de tot allò que hi ha de més progressiu arreu del món, sentenciava: «Som un poble de rebels agenollats».

Dos homes que si alguna cosa tenien en comú era només la de ser uns bútxares empedreïts, mirant-nos des d'angles, diferents -l'un des de fora, l'altre des de dins i formant part de la colla-, arribaven a conclusions força semblants tocant a la nostra manera de ser.

No seré pas jo qui s’atrevirà a afirmar que van posar el dit a la nafra; però, en canvi, sóc ben conscient que en alguns moments -massa moments- el poble català dóna una imatge que s'apropa al retrat que, setanta anys enrera, van fer-ne l'Unamuno amb desdeny i en Brossa amb plany sorrut. En la història dels nostres darrers cent anys veiem com, amb una certa freqüència, les vacil·lacions i l'apatia succeeixen als entusiasmes delirants i la claudicació es disfressa de seny. Massa sovint, hem presumit de ser gent catalana tant si es vol com si no es vol; ho hem cantat i ho hem ballat, però ens n'hem tornat a casa en emmudir la cobla.

Acostumats a encaixar ratxes de mastegots, tendim a suposar que sempre ens tocarà de rebre i, si bé malgrat tot lluitem amb tanta o més tenacitat que qualsevol altre poble, ens hem convertit en deficitaris de gosadia; sobretot a l'hora de negociar, ens convertim en anyells si el nostre interlocutor sap posar els ulls en blanc tot dient que ens admira per allò dels pans que extraiem de les pedres, perquè els nostres avantpassats van enganxar les quatre barres al llom dels mabres, dels pagells, dels rogers, de les tonyines i dels lluços del Mediterrani i perquè al Bruc teníem un vailet que, en comptes de tocar-se el nas com algú hauria volgut, va fer retrunyir el timbal amb tanta fúria que tots els gavatxs que avançaven per la rodalia de Montserrat no van tenir més remei que cridar cames ajudeu-me.

Ara, és possible que un cop més hàgim d'escoltar tota la lletania dels afalacs. Després d'uns anys d'afirmar-nos com a poble dient no a tot el que significava enaiguar la nostra personalitat col·lectiva, són bastants els qui creuen que ha arribat l'hora de les negociacions amb el poder fàctic de l'Estat espanyol. L'opressor ha canviat de rostre i, fins a cert punt, de mètode. Mai, per desgràcia nostra, junt amb la força no li havia mancat l'habilitat; ara, però, fa la impressió d'haver arribat a les més altes cotes del talent polític. No ha deixat de banda les xurriaques, però les usa amb moderació i la mà que les sosté duu un guant blanc; blanc com el de l'altra mà que ens ofereix certes llaminadures. Guants blancs que disfressen uns interessos contraposats als nostres: els de l'imperialisme; imperialisme, però, que sembla que intenta de deseixir-se dels motlles carpetovetònics per fer-se seu l'estil britànic. El guany és cert per a tots plegats, cal confessar- ho; ara bé, a la llarga i donada la nostra bona jeia, el perill que ara els catalans correm és més gran.

L'opressor duu als llavis la tonada del Cant dels ocells i certa gent de casa pensa que ja ha arribat l'hora de negociar. Sabrem mantenir-nos serens, ni superbs ni humils? Tindrem prou fermesa per a no negociar tot allò que sempre hem dit que era innegociable? Perquè, adonem-nos-en, els catalans no hem fet com altres pobles que consideren innegociable la seva independència nacional absoluta; només hem considerat innegociable un neulit Estatut d'autonomia que, quan l'any 1932 fou aprovat per les Corts de la República, ja no responia a les necessitats ni als desigs del poble de Catalunya, que havia plebiscitat un text ben diferent, i continuem essent moltíssims els qui, ni com a punt de partida, mai no l'hem considerat vàlid. Ens hi hem resignat perquè, donant una mica la raó a l'Unamuno, i a en Brossa, hem vist que en aquest dissortat Principat de Catalunya, mica més mica menys, tots tendim a desconfiar de nosaltres mateixos com a poble i, si bé seria excessiu d'afirmar que ens rebel·lem de genollons, potser sí que resulta que solem anar una mica corbats i esmaperduts.

Perquè, entenguem-nos: si a l'hora d'entrar en negociacions acceptem que aquesta minsa aspiració nacional nostra encara resulti més minimitzada, la culpa no serà dels qui hauran parlat en nom nostre; és massa còmode de defugir responsabilitats tot endossant-les als altres; la culpa serà de tots plegats, del poble, per no haver sabut fer prou pressió; una pressió que ha de fer inviable qualsevol mena d'activitat pública de qui, duent o atribuint- se la representació nostra, claudiqui.

Palpem-nos, observem-nos, inquirim si pot ser dit de nosaltres, amb justícia, que som una col·lectivitat de vanitosos sense orgull, un poble decadent sense fe en ell mateix, un poble de rebels agenollats.

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid