El marxisme distingeix entre praxi, teoria i política. La praxi és el moviment espontani del poble. La teoria és el conjunt de les lleis socials que els estudiosos extreuen de la praxi o moviment espontani del poble. La política és l'aplicació tècnica de la teoria a la praxi, de les lleis socials a la vida concreta del poble. Les tres realitats es complementen.
Com que el marxisme volia ésser un socialisme científic, trià el mateix mètode que la ciència de la naturalesa. Primer, l'experimentació dels fenòmens naturals (praxi). Segon, la formulació de lleis científiques (teoria). I, tercer, l'aplicació d'una tecnologia adequada (política).
Marx diu que tots tres extrems s'han de menester i que són interdependents, però que l'extrem més determinant, la font dels altres dos, és la praxi. Segons ell, la praxi mana sobre la teoria i sobre la política, tot i que tant la teoria com la política tenen un pes específic propi que transforma contínuament la praxi. Igual que la ciència, en què mana, en darrera instància la comprovació experimental. Altrament, cauríem en l'idealisme.
En això, Marx fou radicalment democràtic. Si la praxi és allò que determina la teoria i la política, el moviment espontani del poble és el que determina els principis, els programes, les tàctiques i les estratègies. Una vaga salvatge, una sèrie de manifestacions massives per un objectiu determinat, una Marxa de la Llibertat, una insistent reivindicació ecològica, una votació, quasi unànime, per l'autonomia, etc., són moviment espontani del poble, praxi pura, desig verge del poble encara no fecundat per la reflexió teòrica, ni educat per la disciplina política.
Ara, em sembla fora de dubte, el poble català vol, primer que tot, la recuperació de les seves mínimes bases nacionals. Això només resulta possible si s'afavoreix la persona de Tarradellas i el partit UCD. Si es vol afavorir PSC-PSOE, PSUC, CD, etc., guanyadors de les eleccions, de fet, s'endarrereix aquest desig bàsic del poble. Al meu judici, després de compulsar molta informació pública i confidencial, cal deixar per després el desig polític legítim i donar suport a una gestió que, sense la intervenció dels grups polítics catalans, potser ja hauria arribat a bon terme. Cal pagar aquest preu, mal que ens dolgui.
*La digitalització d'aquest article es deu al treball de digitalització i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina
