Tot parlant amb Joan Maria Bandrés de les actuacions dels polítics, es referí a un concepte molt interessant, que ell anomena hiperrealisme polític. En la política passa com en la lògica. Es donen diferents nivells d'abstracció.
Posem un cas. Cal votar els pressupostos de l'Estat per al 1978. La sala dels plens del Senat és ocupada pels diferents representants elegits pel poble. Sabem que el grup parlamentari d'UCD vol que es voti la llei íntegra sense canvis. Els catalans volíem pressupost per a les entitats autònomes. Ens han derrotat en la comissió. Cal votar a favor o en contra?
Jo crec que si estem per defensar el poble que ens elegí a nosaltres a Catalunya, fóra realista votar en contra. En canvi, l'hiperrealisme diria: «Serem derrotats. Les posicions testimonials són inútils. Votem a favor, que això reforçarà la nova democràcia». D'aquesta faisó uns opositors, per no fer el ridícul –dirien–, passen a augmentar el nombre de vots del sistema que ens sembla injust. Si només es pot votar el que realment es vol quan s'està segur de guanyar, no solament no s'és realista sinó que es distorsiona la realitat.
Una minoria discrepant no és necessàriament una cosa inútil. I difícilment s'arriba a tenir majoria si abans no es passa per la fase de minoria. Justament «arribisme» vol dir posar-se sempre de la banda del guanyador. Hi ha valors que en un moment històric determinat no tenen condicions objectives per a triomfar. Vol dir això que cal abandonar-los?
És difícil saber quins valors no triomfants cal mantenir i quins cal abandonar. Només persones o grups amb una afinada visió de futur podran encertar-ho. Però certament el criteri del triomf no és un criteri absolut. De vegades triomfa una gran inconveniència i de vegades és vençuda una gran conveniència. La democràcia demana un esforç de clarificació. Si, per raons tàctiques, tothom prengués sempre posicions falses a l'entorn dels poderosos del govern, després no es podria demanar al poble el seu vot, perquè seria perfectament desorientat.
Si som una minoria oprimida en la llei de pressupostos, caldrà que votem en contra la minoria en bloc. Per aquest camí no desestabilitzarem la democràcia, perquè aquest és exactament el camí democràtic.
*La digitalització d'aquest article es deu al treball de digitalització i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina
