Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Cap al nacionalisme revolucionari: Martí i Julià, la Unió Catalanista i la UFNR

Fragment de l'obra de Fèlix Cucurull i Tey "Panoràmica del Nacionalisme Català (1975), corresponent al capítol "Cap al nacionalisme revolucionari"

05/03/2017 Memòria històrica

La Guerra Europea va exercir una influència notable en l'evolució del nacionalisme català, pel fet que un dels problemes que s'hi ventilaven era el de les reivindicacions d'algunes de les nacionalitats oprimides.

La majoria de la població catalana anava a favor dels aliats i uns quants milers de voluntaris catalans van morir lluitant per la causa aliada.

Lligada al desenvolupament de la guerra, la revolució soviètica obtingué un ressò especial a Catalunya, tant pel que significava quant a obertura inèdita cap a noves estructures socials, com per la manera de resoldre el problema de les nacionalitats sotmeses a la gran Rússia. L'exemple de la Rússia unificadora que es transformava en Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques produí un fort impacte en els socialistes catalans i en els catalans que simpatitzaven amb el socialisme i, alhora, alarmà els catalanistes conservadors.

Al mateix temps, la guerra va afavorir el desenvolupament de la indústria catalana. Els beneficis obtinguts per un gran nombre d'industrials significaren fortunes importants i van ésser molts els qui, com a conseqüència dels desajustaments provocats per la guerra, es van enriquir partint de posicions modestíssimes. Però l'abundància de treball no era suficient per a omplir les necessitats del proletariat, que continuava topant amb una burgesia atenta només als seus propis interessos; i la gasiveria de la burgesia catalana tradicional es trobarà reforçada per l'actitud dels nous rics, només preocupats a enderrocar tot obstacle que pogués frenar llur ràpid enriquiment. Ara bé, l'acabament de la guerra significà la caiguda vertical de les exportacions de la producció d'una indústria que s'havia ampliat únicament per satisfer l'adelerada demanda dels contendents.

L'any 1920 serà d'una greu crisi econòmica; es produeixen significatives suspensions de pagaments. L'atur forçós anirà adquirint proporcions alarmants: l’any 1921 arribarà a afectar el 50% dels obrers de la indústria metal·lúrgica.

La lluita social, que l'anarcosindicalisme, fidel a l'apoliticisme, s'esforçava a mantenir al marge del moviment nacionalista, cada dia anirà adquirint una violència més gran i esdevindrà més cruenta. N'és la causa la posició conservadora de l'estat, que es veu reforçada, i amb escreix, per l'acció repressiva que els patrons exerceixen per llur compte; s'enfronten dos terrorismes: el dels sindicats obrers i el de l'estat, empès i sostingut d'una manera activa per l’organització patronal, que arribà a crear un pseudo sindicalisme -el Sindicat Lliure- encarregat d'exercir el terrorisme antiproletari.

En canvi, la lluita per l'autodeterminació de Catalunya, que, si bé comptava amb un ampli suport obrer, com que hi mancava un partit polític del proletariat no tenia manera de coordinar els seus esforços amb els dels moviments característicament sindicals, gairebé no esdevingué violenta. S'havia aconseguit la creació de la Mancomunitat; i, malgrat que es tractava d'un guany insignificant, precari, les importants realitzacions culturals que assolia li donaven l'aparença d'un primer pas en ferm pel camí de la Llibertat de Catalunya. És potser per això que, si bé el nacionalisme català a cada moment apareixia més exacerbat, de moment no recorria a la violència; s'acontentava aprofitant les oportunitats que, a desgrat dels continuats estats d'excepció, li proporcionaven els conductes legals. L'Assemblea de Parlamentaris, que va ésser l’únic acte revolucionari del catalanisme anterior a la Dictadura, malgrat no haver assolit cap dels objectius que es proposava, es va desenvolupar pacíficament i es va esvair deixant només una profunda i duradora nostàlgia.

El convenciment que l’autodeterminació de Catalunya s'assoliria amb la victòria dels aliats ajudava a calmar les impaciències. No fou, fins a la postguerra, en posar-se en evidència que Catalunya no podia esperar res de les potències aliades en el moment de la reestructuració d'Europa, quan van sorgir les primeres organitzacions que acceptaven la lluita armada com a mitjà vàlid per a l’assoliment de la llibertat nacional de Catalunya, i, fins i tot, les que no solament l'acceptaven, sinó que la propugnaven com a únic mitjà de lluita possible; va ser llavors quan van néixer Acció Catalana (1922) i, a la seva esquerra, els grups capitanejats per Francesc Macià, el qual, després d'haver fundat la Federació Democràtica Nacionalista (1919), organitzà el moviment separatista revolucionari denominat Estat Català (1922).

***

Fraccionada i desacreditada la Unió Federal Nacionalista Republicana (U.F.N.R.) després de la derrota electoral que va sofrir com a conseqüència d'haver-se coalitzat amb el Partit Republicà Radical de Lerroux, trobant-se cada dia més desacreditats i afeblits els lerrouxistes mateixos, durant uns quants anys la Lliga Regionalista no va tenir enfront seu cap adversari que pogués fer perillar la posició hegemònica que havia adquirit al Principat. Els nous partits catalanistes d'esquerra, nascuts de la desfeta de la U.F.N.R. -el Bloc Republicà Autonomista, dirigit per Francesc Layret i Marcel·lí Domingo i el Partit Republicà Català, dirigit per Marcel·lí Domingo, Francesc Layret, Ramon Noguer i Comet, Gabriel Alomar, Alfred Pereña, August Pi i Sunyer i Lluís Companys-, mai no van comptar amb suficients adeptes. Un altre dels partits nascuts de la desfeta de la U.F.N.R., l’Esquerra Catalanista, orientada per David Ferrer, Enric Maynés, Amadeu Peig i Antoni Rovira i Virgili, aviat es va fusionar amb la Unió Catalanista.

La Unió Catalanista, malgrat que quantitativament havia perdut molt de la seva força, conservava l’antic prestigi moral. Des que, l’any 1903, el Dr. Domènec Martí i Julià n'ocupà la presidència, s'havia anat desplaçant cap a l’esquerra, fins que es declarà obertament socialista. El 15 de juny de 1915, a la sala d'actes del C.A.D.C.I., el Dr. Martí i Julià va exposar les noves orientacions de la Unió Catalanista. En afirmar que el nacionalisme reivindicatiu i el socialisme convergien i formaven un tot inseparable, va fer notar com el socialisme científic s'havia fet plenament seu el principi del dret d'autodeterminació de les nacionalitats oprimides. (1) I comentava: «Les pàtries han de viure 1'hora de la humanitat en què es troben. Una pàtria que no visqui l'hora que passa no és una Pàtria viva. La Pàtria ha d'anar afirmant seguidament el que vindrà.»

A mesura que la pàtria s'obre cara a l'esdevenidor i es converteix en expressió de la vida en el sentit més complet del mot, esdevé el component bàsic de l'internacionalisme socialista, va dir; i, en posar en relleu que el nacionalisme que esdevé reivindicació de la llibertat política dels pobles i el socialisme, reivindicació de la llibertat econòmica, no poden dissociar-se, es preguntava:

«¿Què serien les pàtries i què el Socialisme, aquella universalitat pel bé de l'existència de les pàtries, la del lliure viure de les nacions del món, la contrària a l’imperialisme, si no es fonguessin i de dret no atemptessin plegats als grans imperialismes, als grans Estats que ofegant els petits pobles hi crearen el predomini de la força per damunt del dret?»

La plenitud de la pàtria consisteix en l'acabament de les sofrences dels homes, significa que «tot esforç humà sigui propietat de tots» i que la terra esdevingui també propietat de tothom. «No diem que és de tots la pàtria? Doncs per què neguem la terra?»

Després, el Dr. Martí i Julià va afirmar que era a Catalunya on per primera vegada s'havia vist i proclamat que el socialisme i el nacionalisme reivindicatiu són dos principis inseparables, que es complementen. La veritable tradició catalana, digué, s'encamina en aquest sentit.

«Alguns cents anys enrera -comentà- Catalunya no solament era la continuadora de l'acció civilitzadora del món, sinó que els principis que proclamava es pot ben dir que eren futuristes; són principis que, adaptats a la nostra època, no caldria renovar molt, i és que aquests principis tenien una eficàcia que veritablement no sols llavors exercien una influència en la civilització, sinó que avui encara la tenen. Aquí parlem de la terra per a tots i no ens recordem dels remences, d'aquells pagesos catalans que per la possessió de la terra arribaven fins a la revolució. Va ésser Catalunya dels primers pobles que proclamaren el dret a la repartició de la terra; la primera revolta per aconseguir-ho esclatà a la nostra terra. Ja veieu, doncs, com el principi de la socialització de la terra no és nou per a nosaltres.»

Partint d'aquesta tradició, afegia el Dr. Domènec Martí i Julià, cal edificar la «pàtria nova», la que ha d'ésser «Pàtria i casal del món». És per això que, «quan diem visca Catalunya!, diem visca el món!», remarcà el Dr. Martí i Julià; i acabava: «No volem imperialismes; volem que, agermanats, siguin tots els homes oposats a totes les tiranies.»

La Unió Catalanista, en fer-se seva la doctrina socialista-independentista del Dr. Martí i Julià, esdevé el primer partit socialista de Catalunya, antecedent immediat de la Unió Socialista de Catalunya. (1) Al mateix temps, les doctrines polítiques del Dr. Martí i Julià influeixen d'una manera ben notable en la configuració del pensament polític de Francesc Macià i del seu Estat Català, el qual, fusionat amb les restes del Partit Republicà Català i d'altres grups més o menys pimargallians procedents, en part, de la descomposició de la U.F.N.R., donarà naixença a l'Esquerra Republicana de Catalunya (març del 1931). Després del 14 d'abril de 1931, els elements més radicalment nacionalistes i socialistes d'Estat Català, entre ells Jaume Compte, fundaran l’Estat Català-Partit Proletari, que més endavant prendrà el nom de Partit Català Proletari; altres antics afiliats a Estat Català, junt amb grups de la Unió Catalanista, orientats principalment per Daniel Cardona, fundaran l’organització separatista de xoc Nosaltres Sols!; altres militants de la mateixa procedència constituiran el Partit Nacionalista Català.

Però si bé el pensament radicalment nacionalista i socialista del Dr. Martí i Julià té una àmplia projecció damunt el futur catalanisme, la Unió Catalanista, contra tot el que hom intentava, no es va convertir en el gran partit socialista català que havia de donar cohesió i força al moviment obrer del Principat. El Dr. Martí i Julià i el seus col·laboradors de la Unió Catalanista, igual que Layret i els seus companys del Bloc Republicà Autonomista i del Partit Republicà Català, toparen amb la tossuderia apoliticista del sindicalisme de Catalunya.

 

 NOTES

1. Aquesta afirmació del Dr. Martí i Julià és certa, però cal fer-hi algunes puntualitzacions. Com que els aclariments que potser hi convenen ocupen un espai excessiu per a una nota a peu de pàgina, em decideixo a formular-los en un apèndix. (Vegeu, a l'«Apèndix» I - III: Entorn del Socialisme i la qüestió nacional, pp).

2. Manuel Serra i Moret, que era vicepresident de la Unió Catalanista quan el Dr. Martí i Julià assolí que l'Assemblea general d'aquesta entitat aprovés un programa de contingut socialista, uns quants anys després, pel desembre de 1932, fent ús de la paraula en el Parlament català, en nom de la minoria de la Unió Socialista de Catalunya, ho va reconèixer d’una manera ben explícita: «Jo no voldria en aquests moments distreure l’atenció del Parlament amb una genealogia, amb una explicació històrica dels orígens del nostre Partit, però sí que no em puc estar de dir que jo remuntaria gairebé l'existència d'aquesta representació socialista, que avui figura en el primer Parlament català, a aquells moments, fa prop de vint anys, en què en el si de la Junta Permanent de la Unió Catalanista, el doctor Martí i Julià i aquest que ara us parla propugnaven per donar al catalanisme liberalista d’aquella època un gran sentit d'universalitat (...) un nou sentit de futuritat i un sentit de síntesi i de representació universal. Després, el socialisme a Catalunya ha tingut distintes concrecions, però la més feliç fou, precisament, l’any 1923, quan nosaltres poguérem constituir, ja en una base purament catalana, un Partit de significació estrictament socialista» ( «Justícia Social», núm. 77, 24 de desembre del 1932).

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2023 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid