Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Josep Planchart: Montesquiu, octubre de 1940

Article d'Agustí Barrera i Puigví, historiador, veterà independentista i militant de CUP d'Arenys de Munt

19/12/2016 Memòria històrica

Divisa

És una feina més difícil honorar la memòria dels éssers

anònims que de les persones cèlebres. La construcció històrica

s’ha de consagrar a la memòria dels que no tenen nom.

                                                     Walter Benjamin

                                                     (Berlín 1892- Port Bou 1940)

Consideració.-

El recobrament del passsat i el seu estudi, la recuperació de la memòria històrica, és un element valuós per a saber què érem i qui érem com a poble, en el cas concret que ens ocupa, que és el de la reflexió sobre la història local de Montesquiu, volem apropar-nos a l’aiguat dels dies 17 i 18 d’octubre del 1940 i a l’actuació providencial d’un home, Josep Planxart i Martori que amb la seva acció decidida salvà vides de persones, alhora  que evità la pèrdua del bestiar, en una època que la manca de queviures, la fam, era una de les causes més sovintejades de malaltia, un altre flagel que junt amb la repressió s’abatia damunt del nostre poble.

Volem també acostar-nos a en Josep Planxart, a la seva actuació durant l’aiguat de Montesquiu, la seva militància política, el seu compromís amb la resistència, per així  fer un retrat de l’època, un període, el del primer franquisme, poc estudiat i conegut, i això des d’un referent concret, el poble de Montesquiu.   

 

Els fets.-

És amb la consulta dels documents de l’arxiu personal de Josep Planchart i Martori, que podem  explicar punt per punt, la inundació i la seva actuació per a preservar vides i béns.

El  17 d’octubre de 1940 en arribar a l’Ajuntament de Montesquiu on jo n’era secretari, m’advertiren que la nit abans havia plogut molt i el riu anava ple, a les onze del matí l’aigua començava a arribar a l’altura de la Plaça Major. Vaig convocar els membres de l’Ajuntament per tal de decidir què calia fer i prendre les mesures adients. Només vingueren tres regidors, molts camins ja eren intransitables, el batlle era fora del poble, i el Tinent d’alcalde, que era l’encarregat de la Fàbrica del Carbur, no se’l podia avisar perquè el camí ja estava inundat.

Vaig aconsellar l’evacuació al més ràpid possible dels habitatges més propers al riu Ter ( carrer de Baix, Plaça Major i la Placeta), la meva proposta fou acceptada i se’m donà l’autoritat per a prendre les decisions necessàries en nom de l’Ajuntament, des d’aquest moment vaig decidir el següent.

a.- Vaig manar a l’agutzil que a cop de corneta fes un pregó-crida, per tal que totes les persones de qualsevol edat es reunissin a l’edifici de l’Escola.

b.- Em vaig adreçar a les dones per a indicar-los la conveniència de preparar llits i menjar, per a les persones que s’haurien d’evacuar de les ribes del riu. Em sorprengué la rapidesa amb la qual es posaren d’acord i iniciaren la feina.

c.-  Vaig organitzar grups de tres o quatre homes, amb l’encàrrec concret d’evacuar les famílies properes al riu, i el seu trasllat a les cases de familiars i amics que ja havien estat condicionades. Algunes famílies es resistiren al trasllat, però la meva actitud enèrgica s’acabà imposant.

A dos quarts de dues del migdia l’aigua arribava sis metres per sobre del nivell normal del riu, a les set de la tarda es produí una crescuda important del riu i la comunicació telefònica amb Ripoll s’interrompé, així com el corrent elèctric,  quedar-nos sense llum fou una dificultat més, que s’afegia a la situació ja prou complicada per si mateixa, provocava  més desconcert i incrementava la situació d’angoixa. Vaig creure que psicològicament era important de tenir algun sistema d’il·luminació, per això, a indicació meva els joves que eren a l’Escola, van anar a l’Església d’on recolliren totes les atxes i brandons i es distribuiren per tots els carrers del poble amb l’ordre de no moure’s del seu lloc, així s’aconseguí un sistema d’l·luminació durant tota la nit que donà confiança a la gent. Molts d’aquells joves es passaren hores  amb l’aigua fins a la cintura, complint amb la tasca que se’ls havia encomanat

Fins aleshores havíem aconseguit d’evacuar tots els habitatges amb risc d’inundació i traslladar els animals i el bestiar a l’edifici de la “Col·lecta” de l’Ajuntament, que estava situat a la carretera.

A les tres de la matinada del dia 18 es produí una nova crescuda del Ter, dues hores més tard, és a dir, a les cinc de la matinada,  a causa de la caiguda d’una tromba d’aigua es desbordà la Riera del Francàs a la part alta el poble, ens trobàvem amb l’aigua  que venia per dalt i per baix, tres quartes parts del poble estaven inundades.

Tot i la situació difícil s’havia fet tot el possible, i les mesures preses semblaven les més convenients per fer front a la situació, gràcies a la col·laboració i disciplina  dels pobletans només es produïren danys materials. Recordem que a Torelló hi van haver 200 morts, i estralls materials enormes a totes les poblacions de la comarca.

Només es va produir una desgraciada excepció, fou el cas d’una dona que vivia en un edifici de la Plaça, s’evacuaren el seu marit i els fills, però ella s’havia amagat a dalt del terrat i allí es quedà tota la nit   cridant “veniu a salvar-me”, cosa que era impossible en no disposar dels equips de salvament necessaris.

Uns dies més tard aquella dona, possiblement afectada emocionalment per la situació que havia viscut, es llevà la vida.

El rector del poble mossèn Pere Vinyes i Corrius conegut com a “Pere de la Pipa” es negà a enterrar-la al Cementiri Parroquial, perquè era una suïcida, el seu marit no volia que la seva muller fos enterrada de qualsevol manera com un gos, però topava amb la negativa del rector, que s’atenia a les disposicions de l’església en aquesta matèria. Vaig advertir al rector que si no s’avenia a enterrar cristianament la difunta, difondria pel poble les relacions que mantenia amb una vídua de bon veure, va reconsiderar la seva decisió i la dona fou soterrada en terra sagrada. Mossèn Pere Vinyes era un parent llunyà de la família de la meva mare, cap als anys seixanta marxà de missioner a l’Argentina on sembla que hi va morir. 

 

L’avaluació que  va fer l’Ajuntament dels danys de la riuada és la següent:

1.- Cinc edificis desapareguts

2.- Cinc edificis totalment destruïts

3.- Vint-i-quatre edificis parcialment destruïts

4.- Cent noranta horts perduts

5.- Vuit habitatges amb el mobiliari parcialment destruït

6.- La fàbrica El Carbur parcialment destruïda i la seva carretera de comunicació desapareguda

7.- Dos ponts destruïts

8.- Cinc- cents metres de carretera destruïts

9.- Mig quilòmetre de via de tren destruïda.

10.- El passeig que anava des del Pont a la Farga de Bebié, desaparegut.

 

Veiem que els estralls de la riuada van ésser enormes, es van quantificar en uns vuit milions de pessetes,  una quantitat exorbitant en aquella època.

Ens ha semblat escaient de fer un exercici de memòria oral, i incorporar al treball el testimoni d’una persona que malgrat la seva curta edat, només tenia tres anys manté el record viu d’aquells dies, es tracta del veí de Sant Quirze de Besora Víctor Bordas i Paret, explica així els seus records: ens estàvem a Can Pere Llarg era un dia plujós, hi havia força gent a la Placeta que guaitaven com pujava el riu, jo notava que hi havia una sensació de por, de tensió, vaig veure com treien les cabres  i les portaven a la part alta del poble. Van telefonar de Ripoll que pujava l’aigua, vam dormir a Cal Roig, les cases de la segona línia del riu ja estan inundades, anem cap a casa de l’oncle Nicasio.  

Com a resultat de la seva eficient  tasca durant l’aiguat, l’Ajuntament del poble decidí de recompensar  Josep Planchart pel seu esforç, així transcrivim un document amb una capçalera que diu:

 

Ayuntamiento de Montesquiu ( Barcelona)

Don Juan Garcia Moya, Secretario del Ayuntamiento de Montesquiu, provincia de Barcelona.

CERTIFICO: que en el libro 4º de actas de las sesiones que celebra este Ayuntamiento, en la correspondiente al dia diecinueve de Octubre de mil novecientos cuarenta, consta entre otros el siguiente acuerdo:

“Seguidamente el Ayuntamiento en vista de la labor admirable realizada por el Secretario de esta Corporación D. José Planchart Martori, se acuerda conste en la presente acta, su actuación, gracias a la cual y a las medidas por el dispuestas en uso de las facultades que le fueron  concedidas por este Ayuntamiento, pudieron evitarse innumerables desgracias, pudiendose salvar casi la totalidad de la riqueza ganadera de esta población, ya que personalmente dispuso y organizó todos los trabajos  de salvamento y evacuación, tomándose a su dirección medidas tan acertadas, enérgicas y propias de aquellos momentos dificilísimos, que mantuvieron en todo momento el orden y la disciplina necesarias que evitaron el tener que lamentar pérdidas personales, mereciendo la felicitación de las Autoridades  y agradecimiento del pueblo en general, por lo que en su dia de acuerdo con el Reglamento correspondiente se le propondrá para la concesión de la Cruz de Beneficencia”

Y para que conste, a petición del interesado, expido el presente de orden con el Vº Bº del Sr. Alcalde, en Montesquiu a diecisiete de febrero de mil novecientos sesenta y nueve

Vª Bº

El Alcalde- Presidente

Signatura il·legible

 Josep Planchart no pogué rebre la “Cruz de Beneficencia” perquè tres anys després d’aquests fets, el novembre de 1943 fou detingut  per la Brigada Politico- Social, la policia política junt amb unes altres setanta persones més, unes vint foren alliberades de la Jefatura de Via Laietana després d’uns dies  d’hàbils  interrogatoris, consistents en pallisses i tortures, en Josep Planchart fou dels  49 que ingressà a la Presó Model  a disposició del Tribunal d’Espionatge  de la jurisdicció militar. El seu delicte era formar part del Front Nacional de Catalunya[1]  FNC.

 

Josep Planchart i Martori, el patriota resistent

Qui era realment el secretari de l’Ajuntament de Montesquiu, proposat per a una condecoració espanyola? El que semblava, l’aparença, corresponia a la realitat objectiva? Doncs no! La realitat oficial no coincidia amb la realitat dels fets. Descobrim qui era realment  Josep Planchart:

Va néixer a Sant Celoni el 1918. Quan té 16 anys s’inscriu al Casal d’Esquerra Republicana-Estat Català del carrer Girona número 3, més tard passà al Casal d’Estat Català del carrer Gran de Gràcia,  allí amb 16 anys el Sis d’Octubre del 1934 es troba concentrat amb uns trenta militants més, per a defensar l’Estat Català de la República Federal proclamat pel President de la Generalitat, només tenen armes curtes revòlvers i pistoles, esperaran unes ordres per actuar que mai arribaran  a causa de les divergències en la tàctica a emprar entre els organitzadors de la revolta.

Sovinteja  l’Orfeó Gracienc un dels centres culturals emblemàtics del barri.Quan esclata la guerra té divuit anys, al barri on viu  Gràcia, hi han uns 350 militants d’Estat Català, d’aquests uns 175 són al front d’Aragó molts d’ells a la 132 Brigada Mixta del comandant Antoni Blàvia i Esquirol (1915-1994), aquest era militant d’Estat Català i membre de la francmaçoneria, era per una qüestió d’afinitat ideològica que els militants independentistes escollien una Brigada que el seu comandant i bona part dels seus efctius eren del seu mateix partit polític. La 132 BM s’organitzà l’11 de juny de 1937, estava formada per quatre batallons dos d’Estat Català, un del Partit Socialista Unificat de Catalunya, (PSUC) i un del primer Regiment organitzat a Lleida, molts dels seus components havien format part de la Columna Volant Catalana, que participà en el desembarcament de Mallorca, fou enviada al front d’Aragó  prop de Terol.

Durant el període de la guerra Estat Català té uns 10.000 militants la meitat són al front, en Josep Planchart és mobilitzat, el seu amic l’Octavi Viladrosa escriu d’ell[2]: Després aparegué en Planxart, un xicot ros de pell rosa, ben vestit. Venia a l’Orfeó com si anés al parc zoològic; desentonava en aquell ambient. Observava amb un somriure irònic als llavis. Feia patí en rodes. Mai no havia conegut ningú que patinés Va invitar-me a acompanyar-lo. Una pista de ciment plena de nois i noies. Patinava bé amb desimboltura. Portava pantalons de golf com gairebé tots els nois. Les noies amb vestits adequats, elegants i gracioses. Em fascinava veure’ls lliscar, esmunyint-se d’una barrera a l’altra, àgils experts. En Planxart volia instruir-me en l’art del patinatge. Mai no ho vaig intentar. Era un món massa diferent al meu (pàg 30)   En Planxart, amb la seva aparença de cínic vividor es farà sempre entrampar per les dones (pàg 80) més endavant: Viu al barri alt de Gràcia, un sector tranquil. Planxart no és més que un petit burgès, el rei del patí en rodes. Massa ros, massa pulcre i net per embrutar-se les mans ( pàg 86) malgrat aquests judicis fets per l’amic adolescent, l’amistat entre els dos sempre fou sòlida, intensa, i es mantingué i afermà quan l’O.Viladrosa s’hagué d’exiliar a París. Cal dir que aquest petit burgès com l’anomena el seu amic fou empresonat tres vegades, el 1943, el 1969 i el 1972 aquesta darrera vegada i  fins a la Llei d’amnistia del 1977 va viure en la clandestinitat.

L’inici de la guerra atrapà  J. Planchart a Salt fent uns treballs a la gestoria d’un seu parent, s’allistà voluntari al Comitè d’Instrucció Premilitar, i el gener de 1937 s’incorporà a l’Exèrcit Popular, fou destinat al STE Servei de Tren de l’Exèrcit, que era la unitat de l’exèrcit destinada als transports militars, aquest destí li permeté de continuar l’activitat política a Gràcia

J.Planchart, junt amb l’Octavi Viladrosa i en Felicià Manzanares, formaren part del darrer Comitè Nacional de les Joventuts d’Estat Català, que presidí Manuel Cruells, és a dir, durant els tres anys del conflicte la seva militància és molt activa,  treballant en la consolidació organitzativa d’Estat Català, en un entorn difícil, primer per la situació bèl·lica i després per la política, l’independentisme, fou presoner primer, de la seva feblesa numèrica i organitzativa i després  de l’hegemonia dels anarcosindicalistes i  dels comunistes.

Després de l’ocupació de Barcelona Josep Planchart es retira cap a la frontera, junt amb els 450.000 fugitius, que no creien en la bondat del “nuevo orden” basat en els afusellaments al Camp de la Bota i els camps de concentració. Després d’uns mesos al camp de concentració d’Argelers, retorna a l’Estat espanyol per Irún i el tanquen tres mesos al camp de concentració d’Estella , a Navarra. Amb els avals de bona conducta que li aconseguí la seva mare, pot sortir del camp de concentració, en estar en edat de quintes l’envien a Melilla ( Marroc) al Regiment de Fortificacions, allí treballarà a les oficines durant set mesos després el llicenciaran per ésser fill de vídua.

Gràcies als bons oficis del seu cosí que tenia un despatx especialitzat en administració local, Josep Planxart fou nomenat secretari municipal de Montesquiu, i dels petits poblets de Sora i Santa Maria de Besora. Aleshores tornà a establir contacte amb el seu amic l’Octavi Viladrosa, que formava part del Front Nacional de Catalunya i entenent com aquest, que la lluita contra els enemics de la nació catalana continuava s’adherí a la nova organització patriòtica.

 Montesquiu es convertí en un punt d’enllaç i trobada dels militants del FNC que travessaven  clandestinament la frontera d’una banda a l’altra. En Josep Munté[3] li demana ajut per traslladar  en Joan Cornudella que estava amagat en una masia fins a Barcelona, amb taxi es traslladaren fins a Sant Quirze, allí a l’Hostal de Ca la Càndida passaren la nit i a l’endemà pogueren arribar a Barcelona. En Manuel Cruells i l’Octavi Viladrosa s’hostatjaren al mateix lloc algunes de les vegades que passaren la frontera per la muntanya.  

Josep Planchart fou un element valuós, perquè facilità als lluitadors del FNC salconduïts en blanc de l’Ajuntament de Sora, això permetrà de documentar els clandestins que arribats de l’estat veí no tenen papers, no cal dir la importància de poder adoptar una identitat falsa per a un resistent, i com això facilita la seva supervivència en una situació d’un règim policial com el d’aleshores, amb controls i identificacions cada dos per tres. Gràcies a uns vals de benzina que ell subministra, els militans  del Front poden obtenir menjar al mercat negre per a  les persones que vivint en la clandestinitat, no tenien targeta de raccionament i per tant no podien comprar menjar.

El FNC treballa amb els serveis d’intel·ligència francesos sobretot i amb els anglesos i polonesos, en una xarxa d’evasió de fugitius dels països ocupats i de pas d’aviadors abatuts en territori francès, i de documents d’interès militar així com en tasques d’informació de moviments de tropes a la Península, moviments de vaixells amb destí a Alemanya o Itàlia, producció industrial, etc.

La detenció del militant del Front i reconegut pintor Francesc Espriu i Puigdengoles, al qual li trobaren salconduïts en blanc de l’Ajuntament de Sora i les instruccions per a omplir-los provocà l’empresonament a la Model de Josep Planchart el 10/12/1943 fou alliberat el 29/12/ 1944, en el seu sumari consta que estava “al servicio de potencia extranjera”. Durant la seva estada a la presó, va estar ingressat a la quarta galeria amb els atracadors i els condemnats a mort, conviure amb aquests i patir la seva angoixosa espera de la mort, de la  desesperació, fou una experiència dolorosa que mai va poder oblidar.  

En un informe emès per la Jefatura Superior de Policia de Barcelona el 11/8/1972 del Archivo General 795/17 s’hi deia: El 10/3/1969 fue detenido por introducir propaganda clandestina de tipo catalanista a través de la frontera francesa, consistente en ejemplares de la revista Xaloc, impresa en Méjico y Vida Nova, esta en Francia, así como los sellos commemorativos del Consell Nacional Catala[4] En el mateix text se’l considera: Politicamente esta considerado como elemento catalanista y totalmente desafecto al Régimen. Sembla que aquesta fou la raó perquè restés empresonat quatre mesos a la presó de Lleida i dos mesos a  Carabanchel ( Madrid)

La tercera i darrera detenció fou el maig de 1972, per la seva suposada vinculació amb el Front d’Alliberament de Catalunya (FAC)[5] fou condemnat a quatre anys, dos mesos i un dia de presó, passà a la clandestinitat i restà amagat fins a l’amnistia del 1976.

 

Conclusions

Fins aquí en Josep Planchart, i la seva trajectòria com a secretari de l’Ajuntament de Montesquiu i com a resistent. Amb la transició hi ha hagut una voluntat manifesta de fer oblidar una resistència que com gairebé totes fou minoritària, però que ens permetè de subviure com a poble, s’ha perdut el sentit de l’heroisme, el concepte èpic de la vida, els elements romàntics que la fan més trascendent, i per això, més apassionant. El mercantilisme i un utilitarisme baix de sostre, ens aferren amb excés a l’acceptació de  realitat, quan de fet l’heroi, el que vol és transformar aquesta realitat per aconseguir nivells més alts de llibertat i de justícia. Gràcies a l’esforç d’aquests paladins de l’ideal, d’aquests guerrers de les causes perdudes, la humanitat ha anat avançant cap a nivells més alts de llibertat i d’igualtat.

Pensem que en Josep Planchart no entrarà als llibres d’història, tot i que com molts d’altres s’ho mereix, sí però, que creiem, que podria, i seria un acte de justícia que entrés en la microhistòria de Montesquiu per la seva actuació en els aiguats del 1940. Suggerim que des de la institució del poder local, l’Ajuntament, es posi el seu nom a un carrer, plaça, que els infants del poble coneguin per una publicació, opuscle, la seva actuació quan l’aiguat del 1940 com a model de servei a la col·lectivitat.

Volem acabar de parlar d’aquest home esforçat en la defensa de Catalunya i de la seva gent, que és en Josep Planchart, amb la cita d’un Montesquiuenc il·lustre que com el que em ressenyat fou un estrenu cavaller de l’ideal d’una Catalunya lliure i socialment justa, i que també milità als rengles d’Estat Català, el professor Carles M.Espinalt (1920-1993) patriota exemplar que penso que se li hauria de fer el reconeixement popular i institucional que es mereix. En homenatge seu reprodueixo una  citació seva que em sembla d’una extraordinària saviesa i agudesa política: Sense una coherent interpretació de sí mateix i del poble on hom s’arrela, ningú pot tenir la personalitat desitjada. Tant de bo en les nostres relacions personals, en la nostra activitat política, social, apliquéssim la citació del professor Carles M.Espinalt, recuperaríem bona part de  l’alè col·lectiu i podriem seguir endavant com a poble.

Que l’exemple dels qui amb esperit generós, s’esforçaren i lluitaren pels altres, impregni els nostres cors.  Per a ells honor !

 

Agustí Barrera i Puigví   juliol del 2015-07-15

 

Cronologia 1940

1 de març.Es promulga la Llei de la Repressió  de la maçoneria i el comunisme.

18 d’abril. Lluís Companys crea a París el Consell Nacional de Catalunya

10 de maig. Alemanya envaeix els Paísos Baixos i Bèlgica

juliol. Entren clandestinament a Catalunya, els primers grups del Front Nacional de Catalunya ( FNC)

13 de setembre. l’Abhwer deté a la Bretanya el President de la Generalitat Ll. Companys i Jover

15 d’octubre. Afusellament del President Ll.Companys a Montjuïc

23 d’octubre. Arriba a Barcelona Heinrich Himmler, cap suprem de la policia del Tercer Reich

octubre. A la presó Model de València hi ha més de 10.000 empresonats

Els índexs oficials reconeixen que a Barcelona , el cost de la vida se situa un 80% per sobre del de 1936.

La circular sobre: El uso del  Idioma Nacional en todos los servicios públicos,prohibeix l’ús del català.

Josep Irla i Bosch es converteix en President de la Generalitat de Catalunya.

 

Bibliografia consultada

www.estat-catala.net

Carbonell i Fita, P.- Nadal a la Presó Model ( 1944-1945) ( pàgs 40 a 42) publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona 2000

Arxiu personal de Josep Planchart

Manent, A.- Retorn a l’abans d’ahir. ( pàgs 171a183) editorial Destino. Barcelona 1993

Martínez i Vendrell, J -Una vida per Catalunya ( Memòries 1939-1946) (pàgs 128 i 171) editorial Pòrtic. Barcelona 1991

d.a.- Memòries del Front Nacional de Catalunya ( Cavalcant damunt l’estel) ( pàgs 53 i 85) Arrel editors. Barcelona  2006

 



[1].- El Front Nacional de Catalunya, era una organització patriòtica resistent que es fundà a París el 1940, agrupà militants d’Estat Català, Nosaltres Sols i la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, tenia una estructura político-militar. El 1946 es transformà en un partit polític.

[2].- Sang, dolor, esperança. Editorial Sirius. Barcelona.- 1991   

[3] Josep Munté i Rodríguez, inicià la seva militància a les Joventuts d’Estat Català, participà en els fets del Sis d’Octubre de 1934, per això s’hagué d’exiliar. Junt amb Joan Cornudella confisquen el Diari de Barcelona que esdevé l’Òrgan d’Estat Català, amb els milicians d’aquest partit desembarca a Mallorca. El 1937 ingressa a la maçoneria on aconsegueix arribar a alts càrrecs.

[4] La revista Xaloc fou editada a Mèxic del 1964 al 1981, fou una de les de més llarga durada de l’exili, el seu director era Ramon Fabregat i Arrufat, amb una tirada d’uns 700 exemplars sortia  bimensual.

 Tractava temes de literatura, d’art i la política catalana de l’exili i l’interior. Vida Nova (1954- 1978) era una publicació trimestral catalano-occitana editada a Montpeller, els articles en occità hi són abundosos. És una organització fundada com a resultat de la Conferència Nacional Catalana de Mèxic (1953). El Consell Nacional Català (CNC) El seu objectiu és retornar a la Nació Catalana la seva independència nacional, tot dotant-la d’un estat propi.

[5] FAC (1969-1977) organització armada resultat de la unió de militants del CNC i de les Joventuts Obreres d’Estat Català (JOEC), propugnava l’alliberament nacional i de classe, contemplava la totalitat del territori de la Nació, realitzà unes cent  accions armades. Amb una certa indefinició ideològica, derivà cap a posicions ultraesquerranitzants.

Valora
Rànquings
  1. Fem pinya -tothom, tothom i tothom- amb l'ANC !!
  2. Ha mort l'Encarna Jordan, veterana independentista
  3. Comunicat de la CACG en relació a la manifestació d'ahir a Lloret de Mar
  4. Esther Lucea: "...experimentem una mena de sensació profètica malastruga, com si els nostres germans del nord exercissin de viatgers del temps per advertir-nos de quin pot ser el futur de la llengua catalana"
  5. La CACG es manifesta a Lloret contra la presència dels Borbons i l'entrega dels premis Princesa de Girona
  6. Escola de Formació Toni Villaescusa (1984-2024)
  7. 7 diputats de formacions independentistes de Còrcega, Polinèsia, Bretanya, Nova Caledònia i Euskal Herria al Parlament francès
  8. “Sense independència Catalunya no té projecte de futur possible”
  9. La CACG crida a participar a la manifestació del dia 10 a Lloret de Mar des de l'indret on es reuniran els Borbons
  10. Edicions del 1979 anuncia "Diccionari del fet i la qüestió nacionals" de Ferran Lopescu
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid