El passat dimarts dia 20 de setembre a la Comissió de Drets Socials, Cultura i Esports de l’Ajuntament de Barcelona va debatre una proposta del grup municipal CiU per fer fora l’exposició d’estàtues franquistes de l’espai del Born CC. L’exposició s’ha salvat perquè la representació de la CUP es va abstenir en la votació, junt amb C’s i PP. I això ha passat malgrat el posicionament contrari a l’exposició expressat anteriorment per part de la CUP nacional.
De vegades hi ha decisions que costen d’entendre, en alguns casos per falta d’informació, en d’altres perquè la decisió és un salt mortal, un giravolt tàctic de corriol local.
Aquesta presa de posició de les representants de la CUP a l’ajuntament de Barcelona, amb la seva abstenció en la votació sobre la presència de l’estàtua del dictador a l’espai del Born CC, crec que es pot qualificar de desencertada, allunyada de la realitat i de l’opinió de la gran majoria de la població.
Per als que hem patit por, suor i llàgrimes sota la dictadura franquista, la decisió, a més de dolorosa, ens sembla incomprensible. Potser amb això de la recuperació de la Memòria Històrica, hem caigut en la desmemòria de la discussió academicista eixorca. Potser d’aquesta memòria ens hem oblidat dels afusellats al Camp de la Bota, que són 1717, dels soterrats al Fossar de la Pedrera junt amb el President Lluís Companys.
Els que hem patit presó i persecució durant el franquisme tenim molt present en la nostra memòria individual, de vegades fins i tot massa, la crueltat policial del feixisme franquista. Crec que opinaran el mateix els empresonats i torturats de l’Operació Garzón del 1992 orquestrada pels hereus polítics del franquisme. Hi ha hagut una maniobra de banalització de la dictadura per part dels representants de l’esquerra caviar del Bocaccio, dels fills de casa bona que es negaven a parlar en català, perquè era l’idioma de la burgesia, són els que després esdevindrien els pijo-progres que engruixirien els rengles d’aquesta pseudo-esquerra espanyolista que hem patit massa anys, i que sortosament s’ha quedat sense discurs, que està en una situació de recessió.
Podríem establir dos grans blocs en l’antifranquisme dels anys 1960-’70, per una banda els que llegien La tradició catalana (1892) de Torres i Bages entre rosari i rosari, i de l’altra banda els progres que enmig dels glops de gintònic intentaven entendre una edició simplificada del Capital impresa per qualsevol editorial Llatinoamericana. Quan la transició aquests dos blocs es fusionaren i donaren naixença a la Catalunya Principat a la sociovergència que ha tingut el poder a la Generalitat autonomista de forma ininterrompuda. El tercer bloc és el dels que no combregàrem amb les rodes de molí de la democràcia borbònica, aquests quedàrem exclosos del joc polític, sotmesos a un cordó sanitari ideològic, a la marginalització política i personal, en alguns casos ben documentats a detencions, presó, o un exili més o menys llarg a la Catalunya Nord o més enllà.
El franquisme va néixer el 17 de juliol del 1936 afusellant els opositors polítics, i l’extinció del dictador, el 1975, coincidí amb l’afusellament de 3 militants del FRAP i 2 d’ETA. Tot un símbol per a caracteritzar un règim.
Pensem que en la votació, la CUP hauria d’haver tingut present el que ha representat històricament el franquisme per al nostre poble i, com a organització revolucionària, que defensa els interessos i el sentir de les classes populars, havia de votar contra la presència de simbología feixista al Born CC. Potser en la pràctica política ens hauríem d’allunyar d’especulacions de laboratori, de proclames estètiques i revolucionaristes i arrelar-nos a la realitat, la reflexió i l’anàlisi concreta de la realitat concreta, féssim possible la revolució per a capgirar-ho tot.
