Una dictadura moribunda, vigilada per unes elits que volien que tot canvies perquè continués igual, designaven Juan Carlos de Borbón com a rei i el proclamaven com a tal, amb tota la pompa necessària, el 22 de novembre de 1975.
Una mica desprès, el 3 de gener del 1979, el llavors ministre d’assumptes exteriors de l’Estat Espanyol, Marcelino Oreja Aguirre, signava a la ciutat del vaticà el “Acuerdo entre el estado Español y la Santa Sede sobre asuntos econòmicos”. L’anomenada “reserva espitiual de occidente” pagava els favors degut i blindava els ingressos econòmics a la Església Catòlica.
L’anomenada transició (la que fou transacció de poder entre les elits i oligarquia), s’encarregaria de legitimar aquests acords i, el consens assolit entre els partits que l’emprengueren en van assegurar la seva legitimitat, la certesa que mai es tocarien els pilars d’un règim que canviava de muda.
Ni els governs dels molt socialistes Felipe González o Zapatero gosarien posar en dubte el vell credo carlista de dios, patria y Rey ni qüestionarien una constitució que, inalterable, els protegia. Una estructura d’Estat que s’ha mantingut, en la seva essència, inalterada durant aquests anys.
Ara, ens diuen, som davant d’una nova transició que, aquest cop sí, remourà els fonaments de l’Estat per crear-ne un de nou, més democràtic, just i lliure, i certament, la música d’aquesta segona transició sona be per aquells que tenen com a referència l’Estat Espanyol. Sembla que finalment ressorgirà la idea d’aquella república que caminava cap a l’emancipació social.
Malgrat tot la realitat és tossuda, i la lupa sobre els programes electorals de les formacions emergents no deixa entreveure cap proposta de reforma o un qüestionament de l’essència d’aquella estructura d’estat que pretenen canviar, continua ben arrelat el Dios, patria y Rey.
