Ho vam provar el 25 d’abril del 2010. Des de diferents sensibilitats i procedències ens vam aplegar per portar l’onada de consultes que recorria el principat iniciada el 13 de setembre del 2009 a Arenys de Munt. Amb encerts i errors des de Lleida Decideix vam aconseguir que, en més d’una vintena de col·legis electorals distribuïts pels barris de Lleida 9389 persones responguessin amb un sí, un no o una abstenció a la pregunta: “està d’acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la unió europea?”
Quan preparàvem la consulta ens deien que no era una prioritat, que calia impulsar un nou estatut ja en tràmit de successives retallades, i unes hores després que les urnes es tanquessin el mateix Paer en Cap, Angel Ros afirmava referint-se a les lleidatanes i lleidatans que no havien acudit a les urnes que “els catalans hem demostrat seny amb el futur del país i defensarem amb rauxa el nostre Estatut” i que Catalunya havia demostrat “que no vol aventures que no sap on van”.
Desprès, alguns anaven a Madrid (i altres els esperàvem a l’andana) a demanar permís per dur a terme una consulta i rebre l’enèsim cop de porta, que es ratificaria mes tard amb la suspensió de la proposta de Llei de consultes populars no referendàries i d'altres formes de participació ciutadana per part de 12 polítics amb toga del Tribunal Constitucional.
Finalment el 9N vam tornar a posar les urnes a Lleida, en un exercici de participació ciutadana sense precedents, 38.417 lleidatanes i lleidatans van donar la seva opinió en un exemple de radicalitat democràtica qüestionada, novament, per molts dels que ho van fer aquell 2010.
I tornem-hi. El 27 S dipositarem una butlleta dins d’una urna que serà, entre d’altres, la resposta a una pregunta que no ens han deixat formular i que ja no podran contestar alguns dels que van iniciar aquest camí el 2010.
Contra els qui demanen més temps i generacions per convèncer l’Estat Espanyol, la resposta de l’ex cap de govern Felipe González del PSOE associant independentisme amb feixisme o de Pedro Morenés del PP atiant l’amenaça de l’exèrcit es prou eloqüent, el silenci o l’ambigüitat calculada de l’esquerra espanyola i la bel·ligerància extrema de la dreta la completen i la fan nítida.
Ens demanen més generacions i més silenci. Demanen als nostres avis i àvies, que visqueren sota una dictadura que s’acarnissà contra els qui alçaven la veu, que romanguin callats i que cedeixin la seva veu a les properes generacions, que els pares i mares que van sortir al carrer en una transició que fou transacció no facin us d’aquells democràcia, la de debò, que reclamaven, que totes i tots no posem urnes.
I la resposta ha de ser necessàriament que no, perquè ens estimem la paraula i la lliure voluntat de decidir. Decidir-ho tot i també el nostre futur col·lectiu. I ho hem de fer pels i amb els nostres avis i avies i pels nostres fills, perquè el silenci no es faci també, per elles i ells una llosa, perquè darrera cada silenci hi ha una renúncia i cal no renunciar a res perquè ho volem tot.
