És un llibre col·lectiu en què participen una 20 de persones, entre els quals hi ha guerrillers contemporanis del Quico, com Marcel·lí Massana, Domènec Ibars, etc. La meva aportació és la coordinació del llibre i la diversos articles que en forme part.
Entre aquests escrits cal destacar els articles d’Abraham Guillén -entre molt altres-, un gran teòric de la guerrilla -exiliat que després de la Guerra Civil espanyola es va es va establir a l’Uruguai-, que va plantejar que la guerrilla catalana llibertària va ser un antecedent per a les guerrilles sud-americanes als 60 i 70. I el fet que no ha existit al món una guerrilla urbana que hagi durant tants anys com la catalana.
És una cosa inaudita que caldria estudiar a les universitats... com el fet de centenars de guerrillers que hi van morir, durant aquesta resistència...
L’objectiu no és recuperar només la vida de Quico Sabaté, sinó especialment l’experiència i la resistència de tota la generació de lluitadors de la guerrilla urbana anarquista (1939-1959). I també traslladar la reflexió a l’actualitat sobre aquella resistència, així com la fermesa de les conviccions d’aquests lluitadors. L’objectiu és la recuperació, l’actualització i defensar com un referent per a l’actualitat aquesta lluita de defensa del país i dels treballadors que va suposar la guerrilla urbana llibertària.
Quico Sabaté i la guerrilla anarquista conté mapes, i una llista de centenar de guerrillers, incompleta, que mai s’ha publicat (assassinats al Camp de la Bota, en emboscades, a la presó Model, etc.); també documentació inèdita obtinguda de la revista “El Combate” (conservada a Institut Social d’Amsterdam); proclames i fulls volants elaborades pel Quico i el seu grup; quatre fotos inèdites cedides per la família de Sabaté; un estudi sobre els homenatges a la tomba del Quico portats a terme Sant Celoni; noves aportacions provinents d’Antonio Téllez, que contenen per exemple un estudi sobre els amagatalls a la serralada del Montnegre, que explica el testimoni de l’ajut de pastors i camperols encara vius als guerrillers; igualment interessant és un altre article sobre la dona i el maqui, que defensa la tesi que sense l’actuació de les dones no hagués existit aquella guerrilla urbana (dones com Quima Dorado, encara viva).
El llibre també conté un DVD amb cançons de Jaume Arnella, el cançoner de Quico Sabaté; un documental sobre el Quico de 1988 i un altre de 1979, i una gravació de l’últim acte, en què intervenim diverses persones, entre les quals l’Alba, la filla del Quico. També d’Stuart Christie...
Primerament, a causa de la repressió franquista, que va ser terrible; i després van venir els Pactes de Transició en què aquesta experiència de lluita plantejava un conflicte. La guerrilla llibertària suposava un tema tabú que no interssava. Això va portar a situcions com, per exemple, que el mateix Jordi Pujol –el seu grup de poder- no deixés que a l’AVUI en parlés d’aquest tema. Era la conseqüència dels pactes de la Transició.
Si s’hagués donat una transició amb ruptura, figures com el Quico estarien en primera línia. Aleshores tindríem una història de Catalunya que s’ensenyés a les escoles i que també parlaria d’aquests guerrillers.
Tot i així, el Quico a la seva època va ser un personatge mític, popular; la població, fins i tot, n’hi havia que no es creien que hagués mort quan va ser assassinat. I malgrat que el règim el tractava de bandolers –la ràdio franquista tenia molta força- era molt popular, era vist com un guerriller que lluitava per les llibertats del poble.
Al llibre hi ha dos articles que expliquen que el MIL i l’OLLA, als anys 70, no haguéssim pres les armes probablement sense els 20 anys de guerrilla urbana, que nosaltres teníem molt present.
El 1972 apareix el llibre de Téllez, que teníem de referència. A França hi havia milers de catalans llibertaris exiliats. El 1945 hi ha un congrés del Moviment Llibertari a París desprérs de l’alliberament de la ciutat, en què participen 40.000 persones, dels quals més de la meitat eren catalans.
A través com l’Oriol Soler Sugranyes o Jean-Marc Rouillan, sobretot, es contacta directament amb aquella guerrilla anterior, i es fa patent aquesta aquest vincle; aquest vincle s’enforteix amb el llibre d’Antonio Téllez de 1972, i també amb la relació amb gent que vivia a Occitància que explicaven coses, i que més endavant proporcionen les armes, armes pertanyents anteriorment a la Resistència contra el nazisme, després als maquis anarquistes de ls postguerra i posteriorment al MIL i OLLA.
N’existeix un de 1981, amb testimonis vius. De testimonis, actualment, en queden pocs, però en queden. Com el cas d’un presoner polític (27 anys a la presó franquista) company del Quico, que viu a Amposta: Joan Salas Millán “El Roget”, que té 97 anys i viu a Amposta. Tenim previst fer-li un homenatge ben aviat. A França tenen heroi, i aquí... en fi.
